GRUPO PLAZA

 VA COM VA / OPINIÓN

Inèrcies i resistències

17/02/2021 - 

Les forces polítiques que es presenten a les eleccions elaboren un programa electoral. Un seguit de propostes per a aplicar en cas de ser escollits com a govern. Propostes que s’emmarquen en una determinada ideologia i un model de societat que es vol impulsar. Moltes voltes la ciutadania acusa, amb raó, els seus representants d’incomplir promeses electorals, de no fer allò que van dir que farien. Açò porta a una lògica desafecció.

Aquesta relació imperfecta entre programes i polítiques reals, especialment manifesta en el camp de l’esquerra, massa voltes ignora -principalment per part del que promet- un element primordial: la capacitat real d’impulsar determinats canvis estructurals des dels governs i parlaments. Aquesta capacitat depén de molts factors (volum de suport social i electoral, grau d’oposició del poder econòmic i altres poders fàctics, recursos disponibles, etc.), però n’hi ha un que és constantment oblidat: les inèrcies o resistències, visibles o invisibles, d’algunes baules de la cadena imprescindibles per a aplicar els canvis. 

Hi ha una d’aquestes baules que té una tendència lògica a la inèrcia. És l’administració pública: una gran maquinària, formada per desenes de milers de persones i ordenada per unes normes escrites (i consuetudinàries també) tirant a rígides, garantistes, que s’ocupa d’aplicar en la pràctica totes les normes que venen dels poders legislatiu i executiu. Les persones que la formen hi accedeixen baix els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, amb un sistema clarament perfectible però raonablement funcional. De fet, necessitem més i millor administració per impulsar polítiques públiques. Però com tota estructura gran està sotmesa a una inèrcia física demolidora. És un com barco enorme, un gran transatlàntic, que perquè gire has de fer-ho lentament, amb temps, perquè tarda. Després de dos dècades de cúpula política popular en la Generalitat és inevitable que hi haguera inèrcies en el dia a dia. Per sort, són minvants. El barco acaba girant.

Més preocupants són algunes resistències en un altre estament determinant en les polítiques públiques. D’exemples en tenim cada dia, des de l’escala més xicoteta a la més alta. Parlem del poder judicial. Una de les tres potes de la separació de poders. Qui decideix, en base a la interpretació de l’ordenament jurídic, què s’ajusta a dret i què no.  

Des de 2015 hem vist massa voltes com s’han volgut convertir instàncies judicials en càmera de segona lectura. L’abús de la judicialització de lleis i reglaments s’ha correspost en ocasions amb un zel revisor poc explicable i a voltes amb arguments legals poc convincents. Suspendre una normativa de protecció del territori que arriba després de dècades de barra lliure especulativa per un suposat defecte de forma és fàcil que la puguem percebre com una decisió qüestionable. L’anul·lació del PATIVEL n’és l’últim exemple, però n’hi ha molts més. Venim de precedents com garantir la preponderància de l’educació concertada per damunt de la pública fins i tot en etapes no obligatòries, el tractament de les beques universitàries prioritzant la privada o assumir la visió de les empreses en les cures de la dependència, per posar alguns exemples de temes de casa. Per no parlar del jutge basc al que li agrada el txikiteo o altres exemples relacionats, curiosament, amb patronals o lobbies empresarials. O dels casos relacionats amb una visió pluralista de l’Estat o de les seues llengües cooficials diferents al castellà. En conjunt dibuixa un panorama on hom pot pensar que determinats estaments que se suposen sempre imparcials i que no haurien de coixejar mai a voltes coixegen. I que solen coixejar més d’una cama que d’una altra. 

Cal recordar que el sistema d’accés a la carrera judicial presenta un filtre endogàmic i de classe (i per tant, social) que podria resultar determinant en algunes discussions sobre canvis estructurals. Perquè el factor humà és inevitable. No estem dient que només existeix un perfil en la judicatura. Per sort, només faltaria. Però no podem ocultar que hi ha perfils i enfocaments més presents que d’altres. I que això té una raó de ser i també unes conseqüències directes sobre la capacitat d’actuació de les majories polítiques i de l’administració, especialment en el cas de governs de progrés que tenen la intenció d’impulsar canvis. Per desgràcia, aquesta resistència no té aspecte d’anar a menys.

Aconseguir suport electoral, accedir a governs i fer lleis i reglaments no és prou. Cal també saber on se situen els límits de la capacitat d’actuació i aplicar grans dosis de persistència i astúcia per a capgirar inèrcies i véncer resistències. N’hem de ser conscients, tant els que proposen polítiques de canvi com els que dipositen la confiança en ells. Perquè si no després ve la frustració, i en la frustració ja sabem qui guanya.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email