'Irreductibles': la guia per a salvar el valencià es troba en la seua pròpia història

VALÈNCIA. "Les opinions són com el cul. Tots en tenim u i pensem que els de la resta fa pudor", deia Harry el Sucio. De fórmules per a salvar el valencià també i hi ha un fum, però la publicació de l'enquesta d'ús del valencià fa un parell de setmanes ha deixat les coses negres sobre blanc: cada vegada el valencià es coneix més, però paradoxalment, no es parla més. Està més presents a les classes d'escola, però menys als esplais; hi ha més producció cultural, però menys autoestima per començar les converses en la llengua pròpia. Què li passa al valencià? Com a mínim, que està en un punt de complex retrocés, amb unes connotacions directes amb la identitat, la política i la història del poble.

Si de teories se n'han fet moltes, potser el que falta són les ferramentes que ens expliquem com hem arribat fins ací i què factors apunten a la tendència actual. No és un manual, tampoc un pamflet, però és divulgatiu i militant: es tracta d'Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians, el nou assaig de Carles Fenollosa, que resumeix huit segles de llengua pròpia i els seus vaivens. "La meua intenció és generar un relat que s'ha havia desdibuixat en les últimes dècades perquè, per una part, uns havien renunciat a ell per por, i per l'altra, altres, al veure l'enemic en retirada, simplement es dediquen a llançar algun atac. Aquest llibre és per a les persones que no tenen a què agarrar-se per canviar el relat de la transició i no vol rendir-se davant un provincianisme destructiu", resumeix l'autor en una entrevista a este diari. I afegeix: "En definitiva, jo vull donar arguments a favor d'un relat que tinga al País Valencià com a marc de referència i que pose en el centre d'eixe marc la llengua i la literatura".

L'autor de Narcís o l'onanisme, reprén la mirada crítica sobre la producció cultural valenciana, en aquesta ocasió des del passat, per tal de demostrar dues coses: el valencià ha sobreviscut a la contra de la història, i tan sols tenint consciència d'aquesta, es disposa de ferramentes per encetar el debat militant de la defensa de la llengua pròpia: "Igual com Narcís tenia pensat ser un revulsiu, Irreductibles vol ser una arma de combat", explica sobre el to. Dues decisions formals molt interessants: primer, prescindir de les notes a peu de pàgina; segona, utilitzar la ironia i l'humor. Tot per ser divulgatiu i útil. Tot per arribar a un públic ample.

L'"assaig combatiu" comença amb les primeres manifestacions de la llengua escrita, de la seua normalització en escrits formals, de la seua transmissió des de l'oralitat al paper, de la recerca d'una denominació, de l'origen sociolingüístic de l'ús quotidià. A partir d'aleshores, arribarà una Renaixença, dues invasions del territori valencià, colps frontals del poder per ofegar la llengua, i tot un grapat de noms propis que conformen un camí de resistència i reivindicació. I com sempre, la literatura en el fons, fent de reflex, sent la trinxera sobre la qual roman aquesta genealogia. Allà está Tirant lo Blanch, El llibre de les meravelles, o la poesia de Vicent Andrés Estellés.

"La idea no és només que el llibre siga provocatiu, sinó documentat. Perquè el relat provincià i provincianista ve precisament a enfangar amb una suposada història de manera deshonesta. Si volen acabar amb el valencià i ser 100% espanyols, que ho diguen clarament, però que no recórreguen al catalanisme com a excusa per a desactivar qualsevol tipus de política en favor de la llengua i la cultura. Per a aquesta visió es desactive necessitem arguments contra els que estan pegant punyalades en l'esquena a una llengua que és l'últim que necessita", opina Fenollosa.

I per què contar una història pròpia? Què hi ha d'especial? "La nostra història no és molt més complexa que altres cultures europees. Potser nosaltres tenim d'especial que la supervivència ha vingut, sense unes classes dirigents decidides —excepte en alguns moments de la Renaixença— d'uns nuclis polítics i culturals molt decidits, i unes classes populars que no han necessitat canviar d'idioma. Amb açò, i unes institucions pròpies i una literatura molt potent, hem format aquesta barreja amb la qual hem sobreviscut. També ens han fet bé els pobles que han estirat en favor de la seua cultura pròpia, com Catalunya en el segle XIX i, sobretot, XX", explica l'autor, en línia amb un vídeo en el que Enric Valor comenta emocionat com el valencià ha sobreviscut gràcies al propi poble.

Sobre les esperances

Davant la situació actual, cap a on ficar les esperances? "Primer, en l'edifici que ja està edificat: hi ha una Generalitat, unes institucions amb uns pressupostos, un sistema editorial, que no es poden desmantellar tan ràpidament. També hi ha esperança en la gent que decideix continuar utilitzant el valencià en el seu dia a dia. I tercer, hi ha gent formada que entén que aquest és un problema important i que ha d'ajudar a resoldre'l", resumeix Fenollosa.

Ni requisit lingüístic, ni campanyes triomfalistes. Qui salvarà el valencià? "L'esforç s'ha malbaratat. Alfabetització? Potser no es necessita tant, o potser es podria fer d'altra manera, i donar promoció a l'ús i l'orgull de la llengua, que els fa falta fins i tot als castellanoparlants. Com ha aprés valencià vaig a utilitzar-ho? Doncs no, perquè si no tens un ambient i una ideologia on sustentar eixe amor propi i l'ús social, l'alfabetització no serveix per a res. Obrim el debat".