X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

conversaciones culturplaza

Jaume Policarpo: “La màgia del teatre es tan fràgil que no tolera el suport audiovisual”

10/03/2019 - 

VALÈNCIA. Diu que és un home afortunat (i no és per a menys). Jaume Policarpo (Albaida, 1962) pot dir orgullosament que porta més de tres dècades vivint “dignament” del teatre, una dada gens menyspreable tenint en compte que el sector ha viscut una de les majors crisis que es recorden a València i que, reconeix el director, ha millorat des de fa uns anys. Membre fundador de la reconeguda companyia Bambalina, el seu últim repte ha sigut dirigir una  versió de La Celestina feta amb titelles, una peça que va ser una de les grans triomfadores en els Premis de les Arts Escèniques Valencianes celebrats el passat octubre. I no precisament perquè la seua aproximació siga convencional.

“He intentat fer una versió que fora propera, actual, contemporània; sobretot, que resultara molt verbal, no tan intel·lectual com l’original. He buscat una cosa més sensitiva, més acord a la noció contemporània de teatre que té el públic quan va a una sala a vore teatre per molt clàssica que siga l’obra”, ens conta Policarpo. A més, es du a terme únicament per dos intèrprets (Águeda Llorca i Pau Gregori). “Fan ells tots els personatges, fins i tot de vegades un mateix personatge l’alternen entre els dos. Açò té un efecte molt positiu: contribuïx a la millor comprensió de l’obra. El públic, després d’un desconcert inicial, en seguida se n’adona de que està veient a dos persones que li estan contant La Celestina”, afegix.

La Celestina, també nominada als Premios Max d’este any 2019, ha suposat tot un èxit, però en el teatre mai es pot saber les claus dels triomfs amb total certesa. “Un any la cagaràs amb un espectacle i te les voràs agres”, diu Policarpo, encara que prompte fa un gest amb la mà per restar-li importància a la frase: “Tots els oficis son una mica així, no és per fer-se la víctima”. Preguntat per si es pot viure de la interpretació a València, el director es pren un temps per respondre. En el context d’una companyia, si hi ha un projecte sobre la taula, una iniciativa ferma, les coses tiren avant malgrat que la situació, indica, sempre “és complicada” per a les persones que es dediquen al teatre. Això, en tot cas, és més plausible que fer carrera d’actor o actriu pel teu compte: per a açò el director reconeix que l’estabilitat professional cal buscar-la, més bé, en unes altres ciutats.

“El tema de les subvenciones, a més, és molt difícil, tot i que la gent ho parla amb molta lleugeresa: ‘Clar, com que et donen subvenciones...’. Amb frivolitat. Però en les subvenciones hi ha un sistema de control molt estricte sobre els diners: has de justificar-ho absolutament tot, des de les factures fins a altes d’actors passant per la gira, les ciutats que vas a visitar i moltíssimes coses més. I després es revisa minuciosament. De vegades, són mesos de preparació d’un projecte per a demanar una subvenció”, apunta amb l’esperit de qui escolta crítiques i està més que assaonat per l’experiència, el temps i, en definitiva, la vida. Hui La Celestina s’acomiada del Teatre Talia, i nosaltres aprofitem l’ocasió per parlar amb Jaume Policarpo de l’obra, de la gestió pública del teatre en València i del present d’esta disciplina.

Foto: ESTRELLA JOVER

-Per què La Celestina feta amb titelles?

-Els titelles tenen una cosa que jo sempre he apreciat molt: la capacitat de sintetitzar, d’oferir de manera esquemàtica un personatge. I açò, que sembla un inconvenient, perquè un actor de carn i os podria paréixer que té molts més matisos i riquesa expressiva, no és així: quan reduïxes els trets, de repent s’agarra més força expressiva. Te’n passes a una altra dimensió que teatralment funciona molt bé. Això és el que més m’interessa dels titelles.

Et conferix una distància, a tu com a creador, i amb el públic com a receptor. Estàs jugant, anant més enllà d’una proposta més naturalista. Trenques la idea que açò és un espill que reflexa la realitat: no, ací anem a jugar amb la realitat i recrear una realitat alternativa.

-Encara hi ha prejuïns al voltant d’estes: sovint, es pensa que només són per a la xicalla...

-Sí. I tractem de trencar este prejuï que, en realitat, és prou recent. Ve de la Segona Guerra Mundial, perquè abans els titelles eren una expressió artística més i tan vàlida per a adults com qualsevol altra. Però s’ha desenvolupat molt la utilització didàctica i pedagògica dels titelles, i s’ha creat esta sensibilitat, ja molt generalitzada, que és una tècnica teatral infantil. Però no té sentit: són clixés.

En les últimes dècades s’ha desenvolupat un tipus de teatre per adults molt avançat, més plàstic, connectat amb les noves tendències artístiques i que ha anat molt per davant del teatre convencional d’actors. Com el teatre de titelles juga molt amb la plàstica, les imàtgens... està més obert a l’expressió artística més pura, que són les arts plàstiques. És a dir, té molts avantatges.

Foto: SILVIA LLORENTE

-Com està la gestió pública del teatre en València?

-Tot el món que fa teatre, les institucions públiques en particular, volen arribar al públic; que siga una cosa popular i no minoritària i elitista... Però, en eixe esforç, moltes vegades s’obliden de coses de molta qualitat que no són tan majoritàries. Per eixa banda està més o menys justificat, però també es pot fer la crítica que les institucions o els programadors són molt conservadors.

Ara, precisament, no és el cas perquè s’ha obert una mica tot. En els anys de crisi sí que es va notar molt, perquè, a banda de la tendència conservadora de la persona que treballa en un teatre públic, s’afegia la mentalitat d’un tipus de teatre. I, a més, el conservadorisme al qual t’arrossega una crisi: no pots permetre res perquè no hi ha diners ni recursos. Això fa que s’haja sigut més conservador que en unes altres circumstancies.

-Algunes persones critiquen que, malgrat que s’ha avançat en alguns aspectes, falta transparència: continuen les designacions a dit,  sempre estan les mateixes persones en els escenaris...

-Jo no soc qui per a dir-ho, perquè jo soc una de eixes cares que porte tants anys... Però soc un ferm defensor de l’elecció a dit (ben entesa). Els concursos s’han fet, s’ha elegit a gent i han tingut un bon resultat... però sempre he pensat que és responsabilitat del polític en qüestió decidir o elegir a la persona que ha de gestionar la iniciativa que siga. Vigilar-la, controlar-la, i donar-li uns criteris que són els seus, que pertanyen al polític. És la seua obligació anar a unes eleccions amb uns programes i unes iniciatives, i després buscar a la persona adequada per dur-les a terme.

A més, una cosa es l’endoll de triar als meus amics, i una altra és l’elecció honesta d’una persona que creus que és la més adequada per desenvolupar un càrrec o un funció. Elegir a algú es una responsabilitat com tantes altres que has d’assumir. Si tries a la persona que tu penses que ho farà millor, és perfectament legítim, i no és res criticable, al contrari. Si tots fórem honests, seria l’opció més fàcil, senzilla i directa. El que passa és que moltes vegades no és així. I, al remat, paguem la resta.

-La companyia Bambalina porta més de 30 anys. Com ha canviat des de la fundació fins ara?

-Durant tota la crisi ha sigut molt complicat. Encara hui ho és. La companyia ha canviat perquè hi ha gent que se n’ha anat, una altra ha vingut... Ara estem en una nova etapa. Artísticament, estem molt bé, perquè els espectacles han eixit prou bé. Això ens dona un marge i també el fet d’haver rebut alguns premis.

Econòmicament tot és complicat, tot i que pense que nosaltres portem moltíssims anys amb un nivell d’accés a les subvencions mitjà-alt... Però tot i açò, ens consta acabar l’any i no perdre diners. Això vol dir que tot està molt malament. Les companyies que aconseguixen sobreviure són aquelles conformades per dos o tres persones que ho fan tot entre elles, des de tocar per telèfon fins netejar el bany passant per descarregar les coses per a les funcions. Però, si vols fer una mínima estructura, o especialitzar a la gent (una persona per a producció, una altra per a la llum, una altra per a l’escenografia)... és complicat.  Quan vols fer, en definitiva, teatre professional es difícil perquè hi ha poques funcions i els catxés són molt baixos.

Hi ha moltíssima competència. La línia que separa a una companyia professional d’una altra que ho és a mitges cada vegada és més difusa. Hi ha gent que no dona d’alta als actors, que treballa en unes altres coses o viu de fer classes, de la música, i fa teatre perquè els agrada... Tot està molt marejat a eixe nivell. I a mi no me pareix malament que açò existisca, però el problema és que es confon. Els programadors programen de la mateixa manera a una companyia que treballa amb uns paràmetres rigorosos a nivell professional i a una altra que ho fa com ho fa. Al final, com que n’hi ha tantes que treballen així, has d’adaptar la teua companyia a eixe nivell i arriba un moment en que es impossible. Ni invertint totes les subvencions en contrarestar els diners que perds amb les actuacions ixen els comptes.

-En un moment on el consum cultural ha canviat radicalment, què oferix el teatre?

-Li pegue moltes voltes a esta qüestió. Soc molt conscient de que hi ha un canvi cultural, especialment en la sensibilitat de la gent jove. Em costa discernir on queda el teatre en tot açò. Pense, perquè a mi m’ha passat, que ha arribat un moment de decepció i desil·lusió amb tot el que suposa el joc d’internet i de la comunicació en les xàrcies.

Crec que hi haurà una recuperació de la relació directa, de la conversa: de l’experiència en viu de la vida, per dir-ho d’alguna manera. I el teatre està ahí com a experiència: veus a les persones parlar, actuar... Et dona més informació una persona en cinc minuts de conversa que en cent fotos d’Instagram. El teatre s’entén malament amb l’audiovisual i el vídeo. La màgia del teatre es tan fràgil que no tolera el suport audiovisual.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email