Jesús Monterde reviu la història dels maquis en un treball fotogràfic a plena nit

CASTELLÓ. Mai és fàcil enfrontar-se al passat, però molt menys és fer-ho a un passat desconegut. En Maquis, el fotògraf de Benassal Jesús Monterde ha tractat de posar-se en la pell de tots aquells guerrillers que lluitaren contra el franquisme en la dècada dels 40. Una època plena de repressió, fam i dolor que molts espanyols no han viscut, tot i haver quedat marcats indirectament pels seus fets. Així és que ara, més de seixanta anys després, el castellonenc ha volgut recuperar la memòria dels qui sí que ho visqueren. "Una memòria emocional", matissa el mateix autor. I és que al fotollibre que acaba de publicar, a través de l'editorial Polvora, no ha volgut aprofundir en dates ni noms, sinó en vivències.

"Durant molt de temps hi ha hagut un pacte de silenci. Sempre havia sentit parlar dels maquis i de com els masovers patiren quan aquests aplegaren. Els tenien com a bandolers, perquè la guàrdia civil els va vendre així, però simplement eren republicans que no van donar per acabada la Guerra Civil i volien derrocar el Règim. Parlar dels maquis és parlar d'un moment tràgic de l'Espanya més recent. Al meu treball em centre en la part emocional. Vull que l'espectador imagine el que aquests sentiren. No únicament ells, sinó tota la gent afectada per la postguerra", assenyala Monterde.

El fotògraf ha recorregut diferents espais de les comarques de Castelló i de Terol, àmbit d'una de les agrupacions més importants d'aquest moviment, la Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón (AGLA). Ha visitat i fotografiat masies on es produïren assalts de la Guàrdia Civil i es cobraren víctimes mortals, com la de Guimerà a Portell o la del Pou de la Pica a Culla, on es va afusellar a una família sols per acollir a un maqui ferit. També ha recorregut masies que foren punt de suport; ha estat en presons i punts de detenció on estigueren -i moriren- guerrillers i col·laboradors; i ha visitat cementeris i foses.

Un viatge pel passat que, amb tot, l'ha emprés en meitat de la nit. Jesús Monterde va recórrer sol amb la seua càmera, infinitat de llocs, camins i masies. Una experiència que l'ha apropat encara més a aquelles nits tenebroses i tenyides de sang, persecucions i terror que els guerrillers patiren. "Volia sentir el que aquests sentiren. Es desplaçaven sols durant la nit, perquè era el millor moment per a fugir. Anar per llocs inhòspits et genera ansietat i una pressió que crec que es reflecteix a les meues fotografies. Al final, anava per la muntanya pensant que era un maqui. Corria com si em perseguien i a partir d'ahí començava a capturar", conta el castellonenc.

El color negre tenyeix en conseqüència aquest fotollibre, que reuneix en total 53 fotografies fetes en flash. Un treball on a més el seu autor ha emprat diferents tècniques artístiques. No sols es poden veure les imatges tal com les va capturar el castellonenc, també hi ha d'altres que el mateix va intervenir amb pintura i resina. Una pintura que, casualment, quan es va secar va agafar un color paregut al de la sang. També, hi ha fotografies que Monterde va enterrar durant mesos perquè sofriren el deteriorament del pas del temps. Algunes d'aquestes les va exposar i les va cosir amb fil roig, evocant a eixes ferides que mai estaran tancades.

Així mateix, l'autor ha volgut pintar el nom de 'Maquis' en cadascuna de les portades que s'han editat. En total, unes mil. "És un llibre clandestí i auster. Va ser una època dura, no podíem fer-ho ostentós", explica Monterde, qui d'alguna manera també ha volgut fer una petita crítica a la societat actual, on prima tot el digital.

Un fotògraf compromès amb el seu entorn

En definitiva, Jesús Monterde no sols ha bolcat tots els seus coneixements, sinó també les seues emocions en aquest treball. Però, què fou realment el que el va motivar a investigar? Confessa el fotògraf que, de la mateixa manera que el seu primer fotollibre Nemini Parco, el va iniciar "sense cap intenció profunda i sense emocions". En aquest cas fou arran de treballar amb Raül González Devís, autor de tres llibres sobre la resistència antifranquista dels maquis, que es va començar a interessar en el tema. Així mateix, el també fotògraf castellonenc Julián Barón el va animar a desenvolupar el projecte. I ara, temps passat, és conscient de com aquest l'ha fet sentir.

"El meu treball té molt a veure amb l'entorn, amb la gent del meu territori i amb mi mateix. A mesura que el treball va anar evolucionant, vaig començar a sentir tot el que aquest contava. La fotografia m'ha permés descobrir-me i saber com soc. Més que una eina per a documentar, la veig com una ferramenta amb la qual encontrar l'equilibri personal, és també terapèutica. M'ha permés adonar-me del que és important en aquesta vida: tot allò espiritual, les relacions, l'honestedat... Una sèrie de valors que en certs entorns de la societat sembla que s'han oblidat", afig l'autor, qui travessa un moment personal complicat per la recent mort de sa mare. "Estic passant un dol, però sé que amb el temps s'anirà diluint eixe dolor que ara em provoca ansietat i pena. Sé que ho podré transformar una volta més en energia. Els meus treballs sempre giren al voltant del dolor, però em permeten escopir tot el que tinc dins".

Jesús Monterde començà a fotografiar arran del seu amor pel senderisme i el món rural. Un hobbie que explica com la natura i l'entorn sempre estan presents a la seua obra. On també està la sinceritat pel que veu i sent.