Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

VALÈNCIA SONA 

Jorge Martí (La Habitación Roja): "El nostre triomf ha sigut el de la constància"

10/10/2020 - 

VALÈNCIA. “Otra vez la misma historia, otra vez en mi memoria…”. Amb aquestes paraules començava la cançó “Otra vez”, cançó que obria l’EP Popanrol editat fa quasi un quart de segle per La Habitación Roja. Però el que és ben cert és que la del grup de l’Eliana és qualsevol cosa menys la mateixa història de sempre. A aquestes altures del ball ja és un tòpic massa gastat definir qualsevol banda com un grup “especial”, encara que en el seu cas particular l’expressió no pot ser més fidel a la realitat. 

Supervivents i en actiu des que la paraula indie podia conservar el seu significat original al segle passat, les seues lletres melancòliques i lletres d’amor i desamor han esdevingut himnes per amants del pop-rock de qualitat de diverses generacions. Tal vegada eixa fidelitat a ells mateixos els ha permès sobreviure sense perdre vigència ni viure de rendes a la crisi de la indústria discogràfica, al pas d’altres d’estils i modes, a la distància física entre components del grup (el seu cantant, Jorge Martí, fa anys que resideix a Noruega amb la seua família) o a mil i un infortunis com l’embòlia pulmonar que va patir el mateix Jorge l’any 2018. 

Així les coses, arribar als 25 anys de carrera en actiu i en un estat de forma envejable és, sens dubte, un motiu de celebració amb el qual ni tan sols l’actual crisi sanitària aconseguirà acabar. I és que, com declara una de les seues cançons més conegudes, si hi ha un grup de músics que realment siguen Indestructibles, són ells. Una celebració que, com van anunciar al públic el passat dimecres, tindrà lloc el pròxim 12 de desembre al Teatre Principal de València.

Estaria bé saber si quan es van presentar al desaparegut Circuit Rock del nostre territori l’any 95 amb només una maqueta gravada (Play Pop. Vol 1), concurs que van guanyar, què els haguera estranyat més, saber que un quart de segle després encara continuarien en actiu, o que arribarien a celebrar l’efemèride sobre l’escenari del Teatre Principal. Respon la pregunta Jorge Martí des de l’altre costat del fil telefònic:

“Quan algú és tan jove com ho érem nosaltres en aquell moment no pensa molt en el pas del temps, no es pregunta com serà el futur. Sí que et puc dir que en la primera edició del FIB jo ja portava la primera maqueta del grup i li deia a la gent que algun dia estaríem tocant damunt l’escenari, com després vam aconseguir. Però, mai de la vida vaig imaginar que algun dia tocaríem al Principal. Malgrat totes les dificultats que hem tingut, La Habitación Roja sempre ha sigut un grup que ha anat creixent, no hem sigut un grup d’èxit ràpid que després s’ha diluït amb el pas del temps. El nostre projecte ha sigut a llarg termini, sense pressa però sense pausa. Celebrar aquest aniversari té molt de mèrit, perquè en temps on prima tant la immediatesa, el nostre cas ha sigut una miqueta el triomf de la paciència i la constància.”

Moltes coses han passat al llarg de l’últim quart de segle.  En el seu cas, ni més ni menys que 11 àlbums d’estudi, a més d’un bon grapat d’EPs, singles i videoclips. Com ha canviat la música de La Habitación Roja al llarg d’aquest temps?

“Crec que no hem sigut molt extravagants pel que fa als canvis de direcció, que mai han sigut molt abruptes, però sempre hi ha hagut plantejaments diferents entre disc i disc. Al primer disc hi ha més immediatesa, el segon és més dens, després estan les aventures americanes amb Steve Albini, discos molt més crus gravats en directe... T’ho dic per posar-te alguns exemples fins arribar a Memoria, el nostre últim disc, molt més arriscat i experimental a nivell de producció amb Paco Loco. I ara, amb la situació actual, estem fent les cançons cadascú des de sa casa, gravem cadascú la seua part i li ho enviem tot a Luis Martínez, de l’estudi Little Canyon, que és hi qui fa la mescla. Tot consisteix en anar provant coses diferents sense canviar de discurs perquè al final tot tinga una continuïtat i guarde coherència.”

Jorge Martí. Foto: EVA MÁÑEZ.

Parlem d’una banda que ja a mitjans dels anys 90 era definida pel locutor de Radio 3 Chema Rey com “els últims romàntics”. Arran la personalitat tan definida de la banda, considera el seu vocalista que han pogut crear escola al llarg del temps, pot albirar el seu segell en qualsevol banda que ha vingut després d’ells?

“Seria una mica pretensiós per la nostra part dir això. Sí que hi ha grups, com per exemple Viva Suecia, els quals també són amics nostres, que ens nomenen com una de les seues influències. És molt bonic que et reivindiquen grups que ara mateix tenen molt d’èxit, però tampoc és una cosa que haja sigut mai el nostre objectiu més enllà de poder dir que hem tingut una carrera prou coherent fins ara.”

Hora de fer memòria, com en l’últim disc de la banda, i és que un quart de segle de carrera dona per a molt. Amb quins moments es queda de tot els viscuts?

“Hi ha moltes històries i anècdotes. Ara mateix em ve al cap quan molt al principi Pau Roca, el guitarrista, se’n va anar a Barcelona en tren a comprar un ampli que havia pertangut a l’Orquestra Mondragón, i com després no tenia més diners per agafar un taxi fins a l’estació, el va arrossegar en metro (rialles). Més enllà d’eixe tipus d’anècdotes, em quede amb alguns premis que ens han atorgat quan ja se suposa que un grup ja està en declivi després de tants anys en actiu i, per damunt de tot, amb l’estima que ens ha demostrat el públic en alguns dels nostres concerts. Hi ha hagut moments molt emocionants.”

Des que la banda va publicar el seu últim àlbum d’estudi (Memòria, 2018), La Habitación Roja ha optat per difondre la seua música a través de singles, l’últim del quals, “Patria”va ser compost i publicat al llarg del confinament. La banda s’ha adaptat a aquests nous temps que exigeixen major presència i continuïtat a xarxes?

“Hi ha una mica d’això, però també ens han condicionat molt les circumstàncies actuals. Vam pensar que traure un disc en un moment en el qual la gent no podia anar a les botigues de discos no tenia molt de sentit, però tampoc podíem esperar a què passara tot açò perquè sembla que la cosa va per a llarg. Així que l’opció més natural era anar traent cançons a poc a poc, que de tota manera no és gens nou. És com tornar als anys 60 i 70, on els grups treien singles molt de tant en tant. La veritat és que trobem a faltar tindre concerts on pugues col·locar la teua parada de venda, signar discos físics i xarrar amb el públic.”

I és quasi impossible esquivar l’omnipresent tema de la pandèmia que estem patint. Quin futur se li presenta a una banda a la qual se li cauen ni més ni menys que 60 concerts que tenien programats enguany per tal de celebrar el 25 aniversari?

“La sensació que tenim és que estem en un període on cal estrényer les dents i aguantar com siga. Intentarem fer tot el possible per no desaparèixer per motius econòmics, com desgraciadament sembla que els passarà a moltes altres propostes culturals. Això, almenys en el nostre cas, passa per tal d’oferir la màxima qualitat possible a un cost mínim, perquè ara mateix estem gravant les cançons en un pla molt do it yourself, fes-ho tu mateix, vaja. També intentarem que el concert al Teatre Principal puga ser el primer d’altres que puguen vindre amb el mateix format. Estaria bé que aquest tipus d’espais s’obriren a oferir actuacions musicals amb regularitat a partir d’ara, perquè els teatres són espais on es poden controlar molt bé les mesures de seguretat. A banda, també cal dir que des de fa temps els músics ho hem fiat tot als directes, posant la nostra música en plataformes de streaming que s’han lucrat amb el nostre treballquan ara necessitaríem traure més beneficis de les nostres cançons per poder sobreviure. Potser és una cosa que també s’ha de repensar, tal vegada buscant altres formes de venda directa al consumidor.”

En tot cas, gaudir de la possibilitat d’actuar en un escenari incomparable com el del Teatre Principal de València per tal de celebrar un aniversari és una oportunitat que cal aprofitar al màxim. Ja ho van fer Senior i el Cor Brutal l’any 2018 per celebrar la seua primera dècada de vida. I tal com va fer la banda de Miquel Àngel Landete, La Habitación Roja vol preparar un muntatge escenogràfic especial per l’ocasió, a banda de convidar a l’escenari a personalitats que han sigut importants al llarg de la història del grup. 

Més enllà d’eixa cita ineludible el pròxim mes de desembre, només queda saber si queda La Habitación Roja per molta estona més. 

“La veritat és que no és una cosa que ens plantegem. Som un  grup que va partit a partit, que diria Simeone (rialles). Si no se’ns emporta per davant aquesta crisi, La Habitación Roja és un projecte per a tota la vida. Gaudim molt del que fem, de fer cançons i viatjar amb elles per tot arreu i, a banda, tenim un públic molt fidel. Per a nosaltres tot això és tan natural com respirar, i mentre tinguen lloc tots eixos factors continuarem endavant. Tots en el grup continuarem fent música, ja siga al Teatre Principal o a les nostres cases... encara que si és en llocs com el Teatre Principal molt millor, és clar (rialles).”

Això esperem. Per molt anys més!

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email