(Fotos: PEPE SASTRE)Ha estrenat al festival MIM de Sueca 'Biblioteca de ruidos y sonidos', una experiència escènica creada amb Enric Monfort
La primera sorpresa és una catifa feta amb cintes de cassets i el so que produïm els espectadors en xafar-la. És el camí d’entrada a la nova biblioteca ideada per José Antonio Portillo (Lerma, 1959) i estrenada al festival MIM: un espai reduït, del tamany d’una habitació, on el protagonisme ja no el té la paraula. I això és un canvi per a qui durant 14 anys ha recorregut prestigiosos escenaris nacionals i internacionals amb la seua Biblioteca de cordes i nusos, un espai on Portillo és el narrador d’històries que anima els alumnes a enamorar-se de la lectura en un espai màgic. Ara ha creat un altre escenari envoltat de llibres, però tot el que s’escolta acaba per ser música. Ha sigut mestre i sempre ho reivindica. Amb Artefactes va guanyar el Premi Nacional al millor llibre infantil, que després es va convertir en exposició i en obra teatral. Era el primer pas d’un carrera escènica tan original com reconeguda que ha fet parada al Casal Jove de Sueca amb la nova criatura.
- Per què ara esta nova Biblioteca de ruidos y sonidos?
- Feia temps que volia crear un espai sonor, tenia ganes de fer de la sonoritat l’element protagonista, en comptes de la paraula. Vaig conéixer el treball de Carles Monfort, que havia sigut alumne meu al col·legi, en Castelló. Ell ve de la música contemporània, utilitza elements quotidians, busca melodies... Després de vore l’obra Miniatures, li vaig proposar: vaig a crear un espai i m’agradaria que l’habitara el teu món sonor. I ens vam llançar.
- L’espai era el primer?
- Sí, era el punt de partida. No partim d’un text, sinò de l’idea d’anar creant durant el procés. Jo pense que els espais creen dramatúrgia, busque uns espais potents, que tinguen força, i estic convençut que allà sorgirà la dramatúrgia, s’anirà construint. Al principi de la representació es veu un home major llegint. Quan els preguntem als xiquets qui és, ells tenen clar que és el iaio d’Enric i qui li ha deixat al seu net en herència la biblioteca i també el so de passar les pàgines d’un llibre. Això no existia.
- Un espai semblant a la Biblioteca de cordes i nusos.
- La Biblioteca de ruidos y sonidos recorda a l’altra, però esta té una segona pell tecnològica. El món sonor està darrere i eixa idea ens agradava. Este projecte l’he fet amb gent més jove, que ve del món audiovisual i aporta una visió nova. Ací el llibre i la lectura li passen el testimoni a històries sonores, a un altre llenguatge.
A penes trenta persones cabem en unes banquetes a la biblioteca. Hi ha xiquets i majors, mirant-ho tot en silenci. Estem envoltats de llibres, de cossiols, d’aparells i ferramentes, d’unes prestatgeries repletes d’objectes treballats un a un. Hi ha pantalles també, un poc camuflades, però tot té el gust de l’artesania. L’espai impressiona, és tan diferent que sembla màgic i ens obliga a callar, observar i escoltar. El so de l’aigua, llibres que amaguen sorpreses, mans que fan percussió amb qualsevol cosa i música que brolla per tot arreu contant-nos una història sense parlar. És difícil classificar els espectacles de José Antonio Portillo; són representacions teatrals, sí, però ell prefereix definir-les com experiències. I té raó.
Esta vegada ell no està en escena i és Enric Monfort el mestre de cerimònies, un xaman en busca de sons que provoca emocions i reflexions per igual a menuts i adults. “Per mi este espai ha sigut un regal de José Antonio per poder crear junts”, diu Enric, i somriu en recordar les moltes reunions que durant més de dos anys han mantingut els dos “a l’oficina de la platja”, que resulta ser l’hotel Voramar de Benicàssim.
- Esta experiència torna a ser un espectacle per a xiquets, però no només per a xiquets.
- La Biblioteca de ruidos y sonidos funciona igual de bé per a majors i menuts, ho hem provat al Teatre Lliure de Barcelona abans de vindre a Sueca. Allà hem fet un work in process amb el públic que venia a la Biblioteca de cuerdas y nudos, que ha estat allà per segon any consecutiu. Jo de mestre he aprés molt i m’interessa molt que el xiquet s’enganxe només entrar, connectar amb ell, que li arribe el missatge i que participe, que vullga resoldre el tema que li plantegem. Però també ens hem esforçat per no caure en els trucs fàcils, fugim de contar una història convencional, de fer un concert o repetir aquells detalls que descobrim que funcionen molt bé, no volem abusar d’ells. Som masoquistes! (riu)
- El treball artesanal de construcció, un procés de creació d’anys per a molt pocs espectadors... És sostenible econòmicament o amor a l’art?
- Açò és un capritx molt costós, de dos anys de treballar per voler fer una cosa molt especial. Una empresa teatral privada no fa això, és una bogeria. Nosaltres mateixos assumim la producció i els costos durant més d’un any i després CulturArts selecciona el projecte i concedeix una ajuda, però que no s’acosta al cost. Açò no ho fem en cap cas per guanyar diners. Estem en un espai ple d’objectes, la majoria dels quals són inútils per al relat, però potser acabaran formant part d’ell. Hi ha escenografia inútil, molt de treball que no té ús immediat però que li dona veritat. Com espectador volem que quan entres ací et quedes mirant els detalls i comproves que tot és veritat, que els llibres estan tallats a mà, un a un.
- Sempre els llibres estan presents a la teua obra...
- Sí, de fet esta obra a nivell plàstic arranca d’una experiència vital. Què passa amb la gent jove ara? Hereten un pis, normalment xicotet, i el primer que fan per alliberar espai es desfer-se’n de la biblioteca. Llancen al fem quilos de llibres, els abandonen. Alguns d’ells estan ací, els hem rescatat i un a un, artesanalment, els hem tallat per donar-los una altra vida.
José Antonio agafa un d’ells de la prestatgeria, l’obri i ens mostra que dins hi ha un buit quadrat entre les pàgines. Se’l queda mirant i assegura: “ací, algun dia, passarà alguna cosa”. En passen moltes a l’espectacle en esta biblioteca tan peculiar: hi ha moments còmics, tendres, sorprenents... Els espectadors entreguem l’atenció sense resistència, admirats de com caben tantes experiències en un lloc tan xicotet.
- Has compaginat els teus treballs artístics amb el de programador del teatre Municipal de Benicàssim, on has portat grans grups teatrals europeus.
- Sí, ha sigut una xicoteta utopia, sobretot respecte al teatre infantil. Especialment en comparació amb altres municipis de costa de característiques semblants. Hem aconseguit portar produccions de molta qualitat, espanyoles i estrangeres. Ha sigut així durant anys, però ara les coses comencen a ser més incertes...
- Com a programador i com a creador tens una visió àmplia del panorama cultural. Com veus la producció teatral a la Comunitat Valenciana?
- Ací hi ha precarietat i hi ha talent, això és innegable. És molt difícil marcar una mida per valorar, perquè hi ha treballs molt bons que tenen dificultats per exhibir-se, és cert. Però crec que les produccions culturals s’han de jutjar pels espais on s’exhibixen. S’hauria d’analitzar quins treballs valencians aconseguixen un recorregut en escenaris de prestigi reconegut, on no valen les amistats ni les empaties. I hi ha produccions d’ací que ho aconsegueixen, moltes d’elles infantils, que passen filtres molts estrictes de qualitat i haurien de tindre eixe reconeixement.
Acaba la funció i ressonen els aplaudiments, infantils i adults, dins eixa estructura de fusta que no se sembla a res que no siga obra de José Antonio Portillo. Ell vol anar introduint algunes millores en l’espai i en la representació, la creació continua viva. Ens ho conta amb la veu tranquil·la del mestre que sempre serà i sempre aconseguix que l’escoltem amb atenció. Especialment en el seu cas, això és un art.
Todo listo para que de comienzo la Feria Europea de Artes Escénicas para Niños y Niñas de Gijón
