X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

VELES E BENS 

José Ballester Gozalvo, l’assot de Franco des de l’exili

20/08/2016 - 

VALÈNCIA. “Los españoles viven como galeotes. Y la primera mano que usted estrechará cuando aterrice sobre suelo español será la de su tirano, que dejará caer momentáneamente, para que no pueda verlo, el látigo que usa para azotarlos […]. ¡No vaya a España! No contribuya a hacer el calvario de los españoles más amargo. Ya ha hecho usted suficiente […] con sus repetidos obsequios en dólares que Franco utiliza principalmente para obtener rifles, ametralladoras y cañones que le permiten reforzar su tiranía”.

1959. Eisenhower beneïx l’Espanya de Franco

El 21 de desembre de 1959 Ike Eisenhower, representant del “món lliure” que havia aconseguit véncer a l’Eix del mal –amb l’inestimable ajuda de la URSS i la Gran Bretanya–, aterrà en la base de Torrejón. L’enorme poder simbòlic d’este fet històric desencadenà, des del punt de vista econòmic, l’inici del “desarrollismo” i, des de la vessant política, la benedicció de la dictadura franquista per part de la potència que estava organitzant el món posterior a la II Guerra Mundial des de l’autoritat moral amb que se sentia ungida, com a paradigma de democràcia occidental, i sobretot per la victòria en la conflagació planetària.

Poc importava que l’Espanya que visitava estiguera bastida sobre un dramàtic colp d’estat i la sang vessada durant els tres anys de guerra posterior, i sobre una orgullosa repressió organitzada que podria haver signat el propi dimoni, el mateix Hitler, que no era ni més ni menys que el dimoni per als nord-americans. Franco, no. El “caudillo” no tenia la capacitat del seu col·lega alemany per a escampar la maldat. Es tractava d’un dictador local, mediocre i limitat, que es perpetuaria en el poder no per la devoció impetuosa dels seus acòlits, sinó senzillament per l’imperi de por i nepotisme que va instal·lar en Espanya al llarg de 40 anys. Franco, per als emergents Estats Units, era un militar sense més aptitud que la repressió, ferotge; el “tonto” útil que permetia instal·lar bases militars en un territori d’alt interés geo-polític. Eisenhower no tenia cap temor d’un dictador aillat. Especialment si anava a convertir-se en un aliat important i dòcil.

L’advertència d’un mestre del Cabanyal al president dels Estats Units

L’advertència a Eisenhower que obri este text forma part de la missiva que José Ballester Gozalvo, un professor del Cabanyal, li adreçà en conéixer les seues intencions de convertir-se en el primer president dels Estats Units que visitava Espanya. Està publicada en el llibre «En el destierro» que inclou l’obra homònima (París 1945) junt amb cartes i texts valuosíssims i els estudis dels professors Francesc A. Martínez Gallego, José Ignacio Cruz i dels periodistes José Luis García Nieves, José Ricardo March i jo mateix. L’any 2012 tractàrem de mostrar el perfil humà i polític de Ballester Gozalvo amb l’edició, per primera volta en Espanya, de la seua obra més literària i personal.

Tornant a la carta, en l’any 1959 havien passat dos dècades de la victòria dels sublevats i de la instauració del règim dictatorial, amb tot allò que de consolidació representa el solatge de vint anys durant els quals en cada llar, en cada taller i en cada carrer les persones tractaren de refer les seues vides com pogueren, moltes d’elles engolint-se la humiliació i la derrota. Encara així, els més tenaços dels exiliats republicans no es donaven per vençuts, carregats de raó amb vint anys d’articles, conferències i fulls volants a les esquenes, vint anys de diplomàcia internacional per a denunciar la il·legitimitat de la dictadura, d’arguments a tiri bandiri, allà on hi haguera algú que vullguera escoltar, per a denunciar l’atac a la llibertat i a la democràcia que representava la consolidació del model d’estat de l’Espanya franquista.

La punyalada per l’esquena de l’Amèrica “democràtica”

En aquell moment José Ballester Gozalvo, a més d’un pioner pedagog, un reconegut intelectual i un talentós escriptor i columniste, era ministre d’Afers Exteriors del govern “legítim” de la República Espanyola en l’exili i es guanyava la vida en l’editorial del seu gran amic Aristide Quillet, en París. Ballester tenia la fe –i l’anhel– en el retorn de la democràcia a Espanya: desitjava tirar el temps arrere, més enllà del 18 de juliol de 1936, i que les coses tornaren a estar on les havien deixades les urnes i la voluntat popular; ensomiava reconstruir la República. Vist des del nostre temps, allò, ja en 1959, era lògicament una utopia. I no obstant, en llegir les reflexions de Ballester, feia la sensació que estava a punt de succeir… fins que arribà Eisenhower.

En el context de les il·lusions i les esperances dels líders polítics de l’exili es comprén millor encara, també, com fon la punyalada per l’esquena que l’Amèrica “democràtica” assestà als republicans espanyols l’any 1959. Després de la visita d’Eisenhower se n’anaren en orris moltes de les esperances de tota l’Espanya exiliada, ben vigorosa encara en aquell moment, tot i els 20 anys transcorreguts. Dels prop de mig milió d’exiliats inicials de 1939, dos dècades després en quedaven encara vora 200.000 en França. Molts d’ells eren un assot constant per al franquisme des de l’exterior. El final de la segona gran Guerra i el nou orde internacional permetien albirar el destronament de l’últim gran dictador d’Occident. I més encara després que el republicà borrianenc Amado Granell encapçalara l’alliberament de París el 26 d’agost de 1944. Ara, amb la visita d’Eisenhower, fins i tot José Ballester Gozalvo, en el seu fur intern, veïa esvaïr-se la il·lusió de xafar de nou el Cabanyal. Allò era, sense dubte, un punt d’inflexió per a tots que anava a marcar un abans i un després en les vides de franquistes i republicans.

Soterrat en París, amb l’arena de la platja del Cabanyal

“Sí, ¡el Cabanyal de mis amores! En mi ya larga peregrinación por el mundo ni un solo día me ha abandonado su recuerdo”. Així s’expressava Pepe Ballester Gozalvo. A penes tres mesos abans de l’arribada d’Eisenhower, “la gran familia espiritual del maestro Ballester” retia homenatge a Vicent Ballester Fandos, pare de l’il·lustre exiliat i de tota una nissaga d’hòmens i dones lliures. El doctor i escriptor cabanyaler Antonio Damià organitzà la trobada i demanà un text al fill més il·lustre –i més silenciat– dels tretze que en tingué el popular i carismàtic “mestre Viçantico”. La semblança s’imprimí en fulls volants i es repartí durant l’acte, a amagatons de l’autoritat competent, cosa que no seria fàcil ja que la convocatòria tingué una gran repercusió. Una llosa de marbre recorda els fets en la frontera del carrer del Progrés 159. La glossa remesa per Ballester Gozalvo no tenia connotacions explícitament polítiques, amb la clara intenció de no comprometre a assistents ni familiars. Es tracta d’un extens recorregut pel Cabanyal i d’un panegíric de son pare: “Tu memoria perdura en nosotros, porque nos hiciste lo mejor que podías hacernos: HOMBRES”.

El Cabanyal i València sempre es trobaven ben presents allà on estiguera el pedagog, que cada any, per Sant Josep, cremava un ninot de Franco, síntesi de totes les coses roïnes que durant quatre estacions podien succeïr, mentres seguira governant. I així 32 anys, un darrere d’un altre, com una letania desesperant que el foc ajudava a atenuar. La seua última voluntat fon ser soterrat junt a una Senyera valenciana, una bandera republicana i un saquet d’arena de la platja del Cabanyal, que son nebot Rafael Ballester portà a França. I que les seues restes mortals foren repatriades per a trobar descans etern en el cementeri del Cabanyal, quan la democràcia tornara a Espanya.

El fundador del Llevant, també diplomàtic en les Nacions Unides

Ballester havia fundat, junt a alguns de sos germans i uns altres amics, el Llevant FC com una pallola de joventut, fet que deixà relatat en primera persona, però molt jove abandonà la passió futbolística per a dedicar-se a la política, que trobava l’instrument més útil per a millorar la vida de les persones. Nascut l’any 1893 en el Poble Nou de la Mar, que encara era municipi independent, començà a donar classes en l’escola de son pare. Llicenciat en Magisteri i Doctor en Dret va exercir de professor en Sòria, Segòvia i Toledo. En abril de 1931 va ser triat alcalde de la ciutat imperial i diputat en Corts i així començà una carrera política que truncà la Guerra. La seua gran passió, en tot cas, fon la pedagogia, a la qual dedicà sis obres. En esta disciplina va ser un avançat al seu temps, segons el professor de la Universitat de València Juan Ignacio Cruz. Ja des de l’exili, Ballester donà conferèrencies magistrals en La Sorbona, organitzà l’homenatge a Azaña de 1946 i assistí a diverses cimeres de Nacions Unides en Nova York, com a president de la Lliga espanyola dels Drets Humans. La seua veu era respectada, admirada i potent. Un maldecap per a Franco.

La part més difícil de l’exili fon, clar, la separació de familiars i amics, amb un agravant dramàtic: José estava condemnat i molt marcat pel règim que, de forma miserable, acosà i perseguí a la seua família, especialment a son germà Víctor. L’aparell repressor del franquisme l’acusà i el condemnà pel “delit” d’organitzar escoles d’òrfens de guerra en la rereguarda republicana. Per eixe motiu fon empresonat i cridat fins a tres voltes a fer el “paseíllo”. Lluitar contra la dictadura des de l’exili amb tota l’ànima, com féu José, li comportà una penitència moral insuportable, la pena enorme de conéixer que el braç cruel i llarg del tirà l’atacava a través del éssers volguts.

La trista recompensa del silenciament

José Ballester Gozalvo sempre desitjà tornar a una Espanya democràtica. Ser repatriat, almenys, si la vida se li escapava abans que a Franco. Així fon: va faltar l’any 1971, després de 32 anys d’exili. Fon soterrat –provisionalment, esperava ell– en el cementeri de Villiers-Adam, el llogaret natal del seu íntim amic Quillet, on seguix encara, incòmode i inquiet. La seua figura no s’ha restaurat. Continua sepultada per l’oblit impost pel règim. L’Espanya postfranquista no ha sigut capaç de reconciliar-se amb tots aquells que patiren la derrota, l’exili i la distància. Pepet és un de tants. Un exiliat valencià il·lustre.

En 2009, amb motiu del centenari del Llevant UD, José Luis García Nieves i jo mateix vàrem assajar una biografia de José Ballester Gozalvo en el context de la fundació del Llevant FC. No obstant, el club, de natural desafecte amb la pròpia història i identitat, ha renunciat implicitament no ja a l’homenatge que mereixeria el seu fundador, sinó fins i tot al seu reconeiximent públic. Fa uns anys, a través del grup municipal d’Esquerra Unida en l’Ajuntament de València, es va sol·licitar un carrer important en el Cabanyal per al pedagog, a ser possible l’actual de Pavia, paral·lel a la platja, per a, així, realitzar un acte de doble justícia: retirar el nom del carrer en record del general Pavia, el colpiste andalús que va acabar amb la Primera República, i substituir-lo pel de José Ballester Gozalvo, el demòcrata valencià que va emprar la vida per a restaurar la legitimitat democràtica en Espanya. Ni el PP en aquell moment ni el nou govern municipal han mogut fitxa al respecte, fins a la data. Tampoc hi ha notícies sobre la iniciativa, d’acord amb els familiars, de repatriar les seues restes mortals, per a fer compliment del seu desig: que el seu cos es fonera per a sempre amb la terra que el dictador li va negar.

José Ballester Gozalvo va ser un assot per a Franco i la seua dictadura. Lluità des de tots els fronts, des de qualsevol vessant per a recuperar la democràcia en Espanya. Entregà ad això la seua vida i va fracassar. L’èxit és la seua dignitat. La victòria, la seua trajectòria vital. El triomf, l’exemple que ens va transmetre. El deure de les generacions futures, potser, és visibilitzar el llegat i la lliçó de José Ballester Gozalvo i d’altres hòmens com ell.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email