Juliol, la panxa al sol

Segons la dita popular, juliol és un mes en què, per raó de la calor, són relativament freqüents les insolacions i els mals de cap: "Al juliol, el cap es dol", adverteix la saviesa tradicional. I ja se sap que, per a les persones amb propensió a fer servir construccions idiomàtiques: "Tots els refranys són vertaders". Si més no, això solia sostenir la meua iaia, cada vegada que provava d’inocular-me una ensenyança pràctica o moral per mitjà d’una o una altra sentència paremiològica. I tot seguit, si no ho feia jo mateix, ella mateixa hi afegia enrioladament: "I persona refranyera, gossa malfaenera!" No ho sé, si és veritat que al juliol la canícula provoca pocs o molts mals de cap —estadísticament mesurables— en relació amb altres èpoques de l'any. Però em fa l’efecte que sí que, si més no, produeix —parle per mi— una certa pesadesa i ensopiment mentals: una enutjosa gravidesa cognitiva, anímica i emocional.

L'estiu és especialment amable, propici i generós —no cal dir-ho— per als empresaris que regenten hotels, restaurants, bars, agències de viatges o, posem per cas, xiringuitos de platja. També és indulgent amb els treballadors ocasionals (que fàcilment troben ocupació en les mil i una indústries del turisme efervescent), per als desposseïts (que poden gaudir, almenys, la benignitat de les nits tèbies vora mar), per als músics de carrer (que disposen d'una inesgotable font d’oportunitats d’actuació, en festes, festivals i esdeveniments diversos), per als estudiants aplicats i disciplinats (que assaboreixen el premi d’unes vacances relaxades amb la doble satisfacció de l'expedient omplert i el deure acomplert)... També el refranyers popular recull, en aquest sentit, a la seua manera, la dimensió benèvola i complaent de l’estiu: "A l'estiu tota cuca viu"; "A l'estiu, tot lo món viu"; "A l'estiu, tot riu i tot viu", etc.

Tanmateix, amb la calor —amb l'excés generalitzat de llum, temperatura i humitat; amb aquesta hipertròfica incandescència de sensacions i percepcions—, fa l'efecte que el cap se'n ressent: que un mantell espès, xafogós i amoïnós de peresa cobreix i esmorteeix l'audàcia de les persones. I que l'activitat intel·lectual, al marge de platges, terrasses, sestes, banyadors, orxates, refrescos, cerveses i gelats, imposa un recés: una parada, una treva, un parèntesi, un entreacte, un descans.  

El fenomen, supose, deu variar moltíssim segons latituds. Per als països nòrdics —imagine—, l'estiu deu significar una moderació de les circumstàncies tèrmiques, gèlidament inclements durant la resta de l’any. I la bonança climàtica hi deu estimular instints, volences i il·lusions. Però a casa nostra l'estiu no deixa de ser un excés: un impetigen que esclafa l’ànim i tendeix a escanyar les vel·leïtats de l'esperit.

Fora interessant d’esbrinar, per això, si als nostres racons de la Mediterrània, al llarg de la història, els recessos estivals han estat més o menys propicis —més o menys obstaculitzants— per als diferents àmbits de la creativitat humana. Quines novel·les i quins llibres d'assaig s'han escrit a l'estiu? Quins quadres s’hi han pintat? Quines escultures s’hi han modelat? Quines fotografies s'hi han capturat enmig de la sobreexposició lumínica? Quines escenografies i quines coreografies s'hi han planificat? Quins guions, quines pel·lícules, quines sèries? Quins edificis s'hi han projectat? Quins teoremes s'hi han discorregut i s'hi han aconseguit demostrar? Quins videojocs s'hi han dissenyat? Quins poemes s'hi han inspirat? Quines simfonies s'hi has compost? Quines obres de teatre, quines teories filosòfiques, quines idees polítiques; quines propostes didàctiques, quins plans de viabilitat econòmica i quins projectes empresarials han estat concebuts al ple de la calor, en la canícula de juliol i agost?  

Tinc la sospita que, per més aires condicionats que es vulguen instal·lar a les cases, als tallers, a les oficines i als despatxos, la productivitat derivada del coneixement, de l'art, de la creativitat i del pensament deu oferir un rendiment mínim durant els dies de calor sufocant: que no és per casualitat que els mesos de juliol i d’agost són, des de sempre, els mesos en què les aules romanen tancades i la majoria de la gent agafa vacances.

No deu ser fàcil de demostrar, en qualsevol cas, que, en termes generals, l'estiu fa minvar la inspiració, la intuïció i la capacitat creativa de científics, escriptors, artistes, ideòlegs, creatius, inventors i productors diversos. Qui ho podria mesurar, això? Només tenim dret a parlar en relació amb les coses concretes, constatables i fefaents, que podem apamar directament. I en aquest assumpte de l'apatia estiuenca, com en tants altres, supose que només resulta legítim a l'hora de les estimacions conjugar la primera persona del singular. És ací on he de reconèixer que, en el meu cas, la calor m'abalteix, m'atabolla, em torba, m’espesseeix el cervell, m’abat i em noqueja. Que efectivament: "Al juliol, el cap es dol". I tant "es dol", que no solament em sent incapacitat per a assumir cap nou repte, cap nova empresa ni cap nou projecte ambiciós, sinó que ni tan sols no em deixa ànsia per a lligar  un simple article d’opinió amb un mínim de substància i trellat. M'ho sàpiguen dispensar, vostés, això, per favor.   

"Pel juny i pel juliol, els gats de panxa al sol", també diu la veu popular. I, enmig del descoratjament generalitzat que infringeixen els termòmetres, fa ganes de retrucar: "Si només foren els  gats...".

Joan Borja i Sanz