La bomba

Un bombarder B-29  es prepara en la foscor de la nit per a enlairar-se en una pista militar camuflada en la diminuta orografia de Tinian, a les Illes Marianes. En la part davantera del brillant fusellatge de l’aparell es poden llegir en lletres recent pintades dos paraules: Enola Gay. És el nom de la mare del pilot i comandant de l’aeronau, el coronel Paul Tibbets, que s’acomiada des de la finestreta de la cabina abans d’iniciar la maniobra d’eixida. El pla de vol d’eixe dilluns 6 d’agost de 1945 té com a destí la ciutat japonesa d’Hiroshima. A bord viatja Little boy, una mostra més de la cinematogràfica manera de batejar les coses que tenen els militars nord-americans, dins un estrany sentit de l’humor negre per a designar l’arma més mortífera construïda mai pels humans fins eixe moment. Dins l’horari previst, l’avió, escortat per altres dos bombarders, arriba al “punt de trobada” on es detectat per les defenses japoneses que fan sonar les alarmes. El capità William Parsons, cap d’artilleria de la nau, ha armat prèviament la bomba i el seu ajudant extrau els dispositius de fixació que han mantingut assegurat l’artefacte durant tot el vol, i que foren especialment dissenyats i fabricats per una empresa propietat de Zeppo Marx, germà de Grouxo, Harpo i Chico. El comandant Tibbets dona llum verda i Parson deixa caure el projectil damunt una desprevinguda població. A Hiroshima vivien en aquell moment unes 250.000 persones, que iniciaven la seua rutina diària sense pensar que el solitari avió de la força aèria nord-americana que sobrevolava els seus caps suposara una greu amenaça després d’anys de guerra, i a pesar dels avisos del sistema d’alerta.

El vent desvia lleument la trajectòria de la bomba del seu objectiu principal, el pont d’Aioi, i es situa just damunt de la clínica quirúrgica Shima. A les 8.15, quan estava a 600 metres de terra, l’artefacte esclata provocant la fisió de menys d’un quilo d’urani (una quantitat tremendament reduïda respecte a percentatges dels míssils posteriors) amb una deflagració equivalent a 13 quilotones de TNT. La temperatura es va elevar a més d’un milió de graus centígrads, provocant una immensa bola de foc que va matar més de 70.000 persones a l’instant i quasi el doble en els anys següents a causa de les ferides i els efectes de la radiació, segons diversos càlculs que no són concloents. Mai abans l’esclat d’un únic artefacte detonat voluntàriament per humans ha causat tanta mort i destrucció entre els seus congèneres.

Per si no hi havia prou, tres dies després el president Harry S. Truman ordena llançar una segona bomba atòmica, en este cas carregada amb plutoni i anomenada pels seus transportadors Fat Man. L’objectiu inicial és la població de Kokura, però el cel estava cobert eixe dia a causa del fum provocat per uns bombardejos en una ciutat veïna. Davant la falta de visibilitat el comandant de l’avió, Charles Sweeney, segueix el protocol amb les instruccions que havia rebut i posa rumb a la ciutat de Nagasaki on, malauradament per als seus veïns, el cel estava clar i ras. La segona bomba va matar en l’acte unes 45.000 persones. Entre els que sobreviuen està el peculiar cas de Tsutomu Yamaguchi, que és l’únic testimoni conegut que ha sobreviscut a dos atacs amb bombes nuclears. Ell estava casualment a Hiroshima en viatge de negocis el dia que va caure la primera bomba, després de sobreviure va agafar el tren per a tornar a la ciutat on vivia, Nagasaki, poc abans de què llançaren la segona. És l’única persona que ha patit un doble atac nuclear i ha sobreviscut per a contar-ho.

Les raons del atac?

“Els japonesos estaven llestos per a rendir-se, no feia falta colpejar-los amb eixa cosa horrible” va dir anys després Dwigth D. Eisenhower, comandant en cap de les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial i posteriorment president dels Estats Units succeint a Truman. Altres comandaments de les forces armades qüestionaren en privat la necessitat militar del llançament de les dos bombes, després de comprovar els seus devastadors efectes. Les raons que el govern dels Estats Units han donat sempre per a justificar les dos massacres és l’estalvi de vides que va suposar l’acceleració de la caiguda del Japó, que va evitar una costosa invasió terrestre. La decisió va ser presa per un comité d’experts que assessorava a Truman com “la millor opció” per acabar ràpidament amb la resistència japonesa i aconseguir una rendició incondicional. Disposar de “la bomba” i no utilitzar-la era sigut una decisió difícil d’entendre pel poble nord-americà, segons historiadors com Charles Maier, professor d’Història a la Universitat de Harvard.

La carta de l’era atòmica

La decisió de començar a construir la bomba naix a partir d’una carta que Albert Einstein envia en 1939 al president Franklin D. Roosevelt. En ella, el creador de la Teoria de la Relativitat relata al mandatari nord-americà les possibilitat de l’urani per a construir un arma de destrucció massiva definitiva, i adverteix de les investigacions iniciades al respecte per l’Alemanya de Hitler. Roosevelt autoritza el desenvolupament de l’arma nuclear en octubre de 1941, dos mesos abans de l’atac japonés a Pearl Harbour. El pla secret que ha implicat a més personal de la història de la ciència rep el nom de ProjecteManhattan, dirigit pel físic Robert Oppenheimer amb la base central de les operacions al laboratori de Los Álamos, a Nou Mèxic, però on també col.laboren centres d’investigacions a diferents parts dels Estats Units. El cas és que l’administració nord-americana van aprofitar la ciència per elevar a la màxima potència el terror dels atacs aeris sistemàtics i intencionats sobre poblacions civils, un mètode iniciat per l’aviació alemanya durant la Guerra Civil espanyola, experimentat a Guernica i també a poblacions del Maestrat castellonenc com Benassal, Albocàsser, Ares del Maestrat i Vilar de Canes. Posteriorment eixe tipus d’atacs foren utilitzats reiteradament per tots els bàndols durant la segona gran conflagració mundial i implementat en conflictes següents fins al present, però mai s’ha arribat a l’extrem de destrucció desencadenat contra Hiroshima i Nagasaki.

Més enllà d’obligar al Japó a una rendició incondicional, el llançament de les dos bombes és una decisió política de Truman per a mostrar la força del poder nuclear als ulls del món i en especial als d’Stalin, quan la Unió Soviètica ja s’havia convertit en un oficiós oponent dels Estats Units en les acaballes del conflicte mundial a pesar de què, oficialment, encara era un aliat davant el nazisme. La terrible potència de destrucció que patiren els japonesos, va funcionar com un mostrari de les possibilitats de les noves armes per a canviar definitivament la relació dels humans amb la guerra, i va propiciar l’inici d’una carrera realment absurda basada en la construcció de més bombes i “millors”, com argument de dissuasió on s’assentaren els fonaments de l’anomenada “Guerra Freda”. Un sistema on els dos gegants antagònics construïren un arsenal amb capacitat per a aniquilar diverses vegades la vida al planeta on tots vivim, un decisió suïcida difícil d’entendre per a qualsevol ment mínimament pensant. A la carrera nuclear es van apuntar, entre altres, la Xina, França i fins i tot Espanya, que va investigar la possibilitat de tindre la seua pròpia bomba atòmica entre els anys 60 i 70, com ja hem contat en un reportatge de la revista Plaza. A pesar dels tractats de No Proliferació Nuclear, l’armament atòmic continua ocult en les entranyes de les bases de míssils russes i nord-americanes, i d’altres països, on sempre representarà una amenaça latent, en un món on països com Corea del Nord tracten d’aprofitar la por nuclear com un dels arguments de la seua delirant política, basada en els exemples de la història.

Els danys que poden causar els “usos civils” de l’energia nuclear s’han mostrat clarament en incidents com el de Txernòbil, en l’època soviètica, i de Fukushima, novament en territori japonés. El Japó, a pesar de la gran oposició de l’opinió pública, continua fent servir esta font energètica quasi inesgotable que també aporta una bona part de l’electricitat valenciana des de la central de Cofrentes. Mentrestant, com cada any des de fa 72, dos ciutats japoneses tornen a recordar al món durant esta setmana d’agost el que van patir en carn pròpia. El seu exemple serveix per a mantindre viu el record del que va passar allí en 1945, i tractar d’evitar que ningú torne mai a ser sotmés a l’experiència d’un holocaust nuclear, un infern en la Terra sense justificació raonable possible.