La segona quinzena de juliol és aquell moment de l’any que mescla les presses per tancar projectes, les ganes d’agafar vacances i tirar el mòbil a la séquia i les nits tropicals que dificulten el descans. Temps de canícula on no saps si has d’accelerar o frenar. Però mentrestant, van passant coses, i coses importants. Xifres que corren el risc de passar desapercebudes i esdeveniments que pareixen menors, però no ho són.
Dilluns per la nit emetien per Àpunt un programa Zoom sobre el preu de l’habitatge, molt interessant. Divulgatiu, esclaridor i amb un punt punyent (esperem que no li passe com a Jesús Cintora en TVE i li acaben donant porta per incòmode), ens explicava com malgrat la crisi econòmica els preus continuen pujant per processos especulatius. Ja ho deia l’exministre José Luis Ábalos, un bé de mercat, i el mercat té aquests detalls tan amables. La premsa de dimarts portava una xifra esfereïdora: segons el Consell General del Poder Judicial, 17 famílies valencianes han perdut sa casa cada dia durant el primer trimestre de 2021, un total de 1.553. I això malgrat la moratòria antidesnonaments. Des de 2015 n’han segut, atenció, més de 50.000. El pitjor de la crisi, segons la PAH, està per vindre. La Generalitat i els ajuntaments apliquen mesures pal·liatives però estan mancats d’eines definitives per a garantir aquest dret constitucional mentre no hi haja una Llei d’Habitatge estatal que passen els mesos i no arriba, mai arriba. La PAH va presentar 1,5 milions de firmes al Congrés en 2013 però es veu que huit anys, quatre des de l’arribada de Pedro Sánchez, no és prou temps. Tampoc costa molt d’entendre si és un bé de mercat, clar.
També els últims dies estem vivint un nou pic del preu de la llum. Sí, amigues, una altra volta, i per raons que pocs entenem, el preu del quilovat es dispara. Pagarem el doble per la llum aquest estiu que l’estiu passat. La solució governamental passar per reduir l’IVA del 21 al 10%. Es moderarà el preu a costa dels ingressos de la hisenda pública, no del de les empreses energètiques, no siga cosa. El que no sabem si s’ha moderat és l’import dels sous dels consells d’administració de les elèctriques on tenien o tenen trobant butaques còmodes Felipe González, José Maria Aznar (el president del govern que va liberalitzar el mercat elèctric, per cert), Pedro Solbes, Ángel Acebes i altres prohoms del bipartidisme clàssic. No cal ser excessivament malpensat per relacionar el guant de seda de l’Estat amb les elèctriques i la presència de representants de PSOE i PP (també PNB i l’extinta CiU) als seus consells d’administració. De totes les coses indecents que passen a la política espanyola, les portes giratòries són de les que fan més pudor de totes, a judici del que escriu. Absolutament impresentable, ja no pel fet ètic o estètic, sinó per les conseqüències que acabem assumint tots i cadascun de nosaltres.
Un tercer element del que portem de canícula, una notícia d’internacional que ve d’Amèrica Llatina. El candidat popular i progressista Pedro Castillo ha estat proclamat oficialment vencedor de les eleccions presidencials i dirigirà el país andí els propers anys. Ha guanyat per 44.000 vots de diferència en unes eleccions amb vora 19 milions de vots emesos. 44.000 vots que fan girar la brúixola d’un país sencer que triava entre una ultraconservadora representat de l’oligarquia i els seus privilegis i un mestre rural amb un programa reformista popular.
I ara em preguntareu... I què tenen a vore els 44.000 vots del Perú amb els desnonaments i el preu de la llum a l’Estat espanyol?
Que una xicoteta diferència ho pot determinar tot, absolutament tot. Que no es pot escapar cap vot perquè l’amenaça als drets socials i les llibertats per part del discurs de l’odi és més forta que mai. I que un govern de l’Estat que s’autoanomena el més progressista de la història no pot estar ni un dia més sense atendre les necessitats de les persones que no poden pagar lloguers ni hipoteques ni el preu de la llum. Desatendre els interessos populars és el millor camí per al fracàs de l’esquerra. De la mateixa manera que desatendre la capacitat de finançar serveis públics de qualitat és la millor manera de provocar la caiguda d’un govern com el valencià. Les llacunes en l’agenda social del govern espanyol i la seua manca de visió territorial, en qüestions purament materials i del dia a dia de les persones, és la via cap a la desmobilització de l’electorat progressista espanyol i de retruc el valencià.
En 2019 al País Valencià 40.000 vots van ser la diferència entre la suma de les candidatures que donen suport al Botànic i el tripartit de dreta i extrema-dreta en les passades eleccions a les Corts Valencianes. 40.000 vots que van poder canviar l’actual govern i la seua agenda social per una presidència de Bonig amb Cantó de vicepresident i consellers de VOX amb un programa de govern regressiu, contrari als drets socials i que haguera inclòs la ideologia de l’odi contra dones, persones LGTBI, immigrants i minories.
La falta d’una llei per a garantir el dret a un habitatge digne i assequible per a totes les persones i el camp lliure a la màfia de les elèctriques són dos punts pels quals es dessagna el govern espanyol perquè no garanteix condicions materials a la seua base electoral. La continuació de l’espoli financer al País Valencià li lliga les mans a l’esquena al govern del Botànic i rebaixa la seua agenda social. Les majories progressistes no estan per a massa festes, ara mateix, mentre Pablo Casado es tira el rotet després d’engolir-se a Ciudadanos, Carlos Mazón s’hi posa a rebuf i Santiago Abascal brinda pels col·legues del Constitucional i la judicatura. O qui toca es posa les piles o tot es posarà costera amunt.
Sí, en la canícula passen coses, i coses importants. No les perdem de vista fins que siga massa tard.
