“La clau de l’èxit és la creació d’una identitat real, aleshores la gent reconeixerà la teua honestedat”

VALÈNCIA. Un simbòlic nomoblides, enviat a una relació acabada, obri el tema que Patrice Louise Rushen ha fet inoblidable en la història de la música. Aquell 1982 la cançó va ser un dels 100 hits més escoltats en els Estats Units d’Amèrica i va nominar Patrice a un Grammy en la categoria de Millor Interpretació Femenina de R&B juntament amb Aretha Franklin, Diana Ross, Donna Summer i la guanyadora Jennifer Holliday. Una dècada més tard ella i George Michael van utilitzar aquella base musical tan efectiva per a compondre un altre èxit, Fastlove (1996). Will Smith va fer el mateix amb la banda sonora de la pel·lícula Men In Black (1997). I hui, setmanalment, rep vora una trentena de sol·licituds per a utilitzar aquesta rítmica composició en àlbums de rap.

Videoclip de Forget Me Nots (1982)]

Aquell single naturalitzava la fusió d’estils –jazz, R&b i pop– que sempre ha sentit com a pròpia aquesta prodigiosa i primerenca pianista de jazz. Mentre captivava milers d’oients, els puristes es ratificaven en la traïció a les arrels que cometia la compositora. “La satisfacció més gran d’un músic és saber que el que fa emociona unes altres persones. Des dels 80 i fins a hui veig persones que gaudeixen quan senten Forget Me Nots. Molta gent no em coneix ni sap que sóc l’autora, però la canten i la ballen al meu costat en l’aeroport o mentre van en el cotxe. Això és molt divertit. Crec que mai m’acostumaré a observar la seua reacció”, explica amb entusiasme aquesta expressiva cantant, a qui els ulls de color xocolate es mullen lleugerament d’emoció.

“El més increïble és que els productors de l’àlbum [el seu sèptim treball, Straight from the Heart] no van voler apostar per aquesta cançó que per a mi era òbviament el single del disc. Va ser aleshores quan vaig aprendre com d’important és la independència en la promoció dels teus treballs i no dependre d’una indústria que no entén el que a tu t’agrada, el teu estil”, subratlla com a lliçó important als seus alumnes del campus valencià de Berklee. Ací ha aterrat com ambaixadora d’Art i Educació en el màster dedicat a la indústria musical contemporània.

Una curiosa multiinstrumentista

Patrice va arrancar en la instrumentació amb cinc anys, quan els seus pares notaren el ritme que aflorava davant els altaveus de la ràdio, aquell vell transmissor d’emocions que mai s’apagava en casa. L’apuntaren a classes particulars de piano. Des d’aleshores toca amb destresa també la flauta travessera, es defén amb la guitarra i s’atreveix amb el baix i la bateria.

“M’encantava el fet de portar cada dia en una caixa el teu instrument, el que jo no podia fer amb el piano. Precisament per això amb 12 anys vaig demanar els meus pares rebre classes de flauta. Aquest instrument sempre s’ubica en la meitat de l’orquestra, un lloc privilegiat on, en els moments que descanses, t’envolten totes les músiques, colors i tonalitats que produeixen clarinets, violins, trombons i trompetes al teu voltant. Aquell treball d’assemblatge va canviar la meua vida com a compositora. Va ser quan vaig començar a entendre la importància de l’orquestració i els cors per a aconseguir fer més poderosa i sensible la teua música. En aquell precís moment vaig decidir que volia compondre per a bandes de cine i televisió usant l’orquestra com a únic instrument”, explica Patrice mentre reviu aquell instant en què va comunicar la decisió als seus progenitors.

‘És això un treball de veritat’?, li van preguntar escèptics.

‘Bo, això crec’, va contestar insegura.

Per tal de sentir-se segurs en el suport que donaven a la seua filla, van acceptar sufragar les despeses de la que en aquell moment “era la millor escola de música de Los Angeles”. Rushen va ingressar per a estudiar piano clàssic en la University of Southern California (USC). “El jazz i la música popular encara no formaven part del repertori acadèmic. Ací vaig aprendre els grans conceptes, el treball en equip, les habilitats que després he posat en pràctica en la producció de discos, en la direcció musical i ara, qui m’ho diria, en la docència”, somriu.

L’atenció, punt de partida cap a la versatilitat

“A això vaig unir els estils de música contemporanis que rebia diàriament de l’escolta incessant de la ràdio, on triomfaven nous sons com el Motown. A més, m’obsessionaven especialment aquells professionals prodigiosos en la composició de bandes sonores. I també, sense dubte, vaig rebre la influència de portentosos músics de clubs de jazz”. Si personalitzem, en la recerca de la seua identitat està la signatura del seu mentor Quincy Jones, el primer compositor afroamericà de bandes sonores (A Sang Freda, El Color Púrpura o El Show de Bill Cosby); Stevie Wonder, The Beatles, Michael Jackson i James Brown, als quals ha acompanyat als teclats; i, per descomptant, la veu de Sarah Vaughan que tant admirava la seua família. “Recorde perfectament el moment en què van vindre a assajar a la meua escola els membres de la banda Earth, Wind and Fire. No eren famosos encara i jo era una adolescent a qui agradava veure’ls tocar, aprendre de les seues rutines, ajudar-los en el que necessitaven. L’any següent va arribar el seu primer èxit musical: Love is Life (1971) i ja no van parar de triomfar”.

D’aquella observació, va extraure dues lliçons. La primera: “La clau de l’èxit és la creació d’una identitat real, que sigues com tu eres, i aleshores la gent reconeixerà la teua honestedat”. Com a exemple, cita Beyoncé -“atenta, madura, profunda en el seu missatge i propera”- i dues grans artistes del jazz com són Terry Lyne Carrington i Esperanza Spalding, “les quals han aconseguit molt bones crítiques i a més superar la definició feminista d’intèrpret del jazz, eixa que diu ‘per a ser dona toca molt bé’”.

I juntament amb l’estil propi, subratlla una segona ensenyança professional: “Hui un músic ha de ser versàtil i eixir-se’n del confort de pensar tan sols en els temes; ha de ser un bon planificador i saber un poc de producció, de contractació i de màrqueting per tal de triar qui t’acompanyarà en el camí i com et dirigiràs a la teua audiència específica”.

Patrice dona sentit a les paraules a través de la seua vivència: “Quan vaig tindre l'oportunitat de gravar els meus àlbums, tenia clar que volia ser coproductora. Amb tot, és evident que quan entres dins de l’estudi, has de centrar-te en la gravació. Per això, és molt rellevant la persona que has escollit com a productor. Has de confiar completament en ell després d’assegurar-te que és un professional que vetlarà pel teu interés i pel teu concepte de música. La planificació prèvia és importantíssima i és directament proporcional al resultat”. Ella ho tenia clar i en els seus èxits sempre va tindre al costat Charles Mim Jr.

Marques en la història de la música

I en aquestes idees fonamenta les seues tutories aquesta carismàtica directora de música incidental. En ella recau el reconeixement de ser la primera dona encarregada de la música en els Premis Grammy (2004, 2005 i 2006); en els Emmy, els premis per antonomàsia de la televisió nord-americana; en els People’s Choice Award i en els premis de l’Associació Nacional per al Progrés de les Persones de Color (NAACP Image Award), honor que en aquest últim cas va durar dotze anys consecutius. A més, ha sigut, de moment, la única dona directora musical, directora d’orquestra i arranjadora d’un programa de televisió de prime-time nocturn, com és el cas de The Midnight Hour de la CBS. 

Patrice acomiada amb l’orquestraun dels programes de The Midnight Hour 

Com a exemple de la seua adaptabilitat i bagatge, hui és docent en el prestigiós Berklee College of Music de Boston al mateix temps que dirigeix el programa de música popular en la Thornton School of Music, ubicat en la mateixa universitat on ella va cursar el grau de piano. La seua principal tasca ha sigut redissenyar el currículum acadèmic atenent a les necessitats que ha trobat en el seu llarg periple musical. “El bon ensenyament també és un art. I tots els arts tenen una cosa en comú: motiven o inspiren una persona. Quan això passa, saps que estàs fent bé el teu treball”, destaca.

El curs passat Patrice Rushen va produir un dels temes propis d’un alumne de la Berklee

Menuda i somrient no aparenta els seus 62 anys i quasi cinc dècades de professió, on no podem obviar la seua vessant com a mentora de nous valors. L’any passat ho va fer a València produint la gravació d’un dels temes de l’alumne Phillip ‘Brail’ Watson. I enguany els afortunats han sigut els sis membres del grup d’assemblatge Groove Ensemble que lidera Mariano Steimberg. El tema triat va ser una versió de la popular cançó Come On, Come Over de Pastorius . En quatre hores de gravació Patrice va enlluernar-los amb la seua manera de treballar, “on el viatge és tan important com la meta”.

“Arribaren sense preparar el tema, ja que l’han tocat diverses vegades davant de públic. Després de la primera gravació van quedar espantats davant el so tan terrible i la descoordinació. No era el que ells havien ideat. Quin era el problema? Que quan toques en un exterior, tant els vocalistes com l’aplaudiment i el soroll del públic amaguen errors. En canvi, en l’estudi no hi ha ni audiència ni cantants. Una gravació és el document que suposadament representa el teu millor treball. Davant aquella destrossa, va arribar el moment de parar-se i fixar l’objectiu de la gravació, de l’estil. Havien de treballar perquè cada una de les parts sonara únicament com si fóra una.

I això és el més important de l’educació. El professor ha de donar informació clara, precisa, rigorosa. I l’alumne ha de tindre l’oportunitat d’experimentar per a aprendre dels errors. Ells havien d’escoltar-se amb deteniment per detectar-los i aleshores polir-los fins a la perfecció. Finalment ha resultat un treball d’un alt nivell professional que pròximament donarem a conéixer”, assegura satisfeta aquesta tot terreny del negoci musical.