La contradictòria vida al Planeta Trump

El càrrec de president dels Estats Units serà heretat per un fill o filla de Donald Trump, la Casa Blanca canvia el seu colorit nom pel de la “Casa Trump” i el llistat de ciutadans amb dret a vot serà seleccionat per un comité del Ku Klux Klan. Són algunes de les improbables conseqüències de l’elecció del empresari de Nova York per al càrrec amb més poder del món. També pot passar que simplement d’ací quatre anys els votants nord-americans li retiren la confiança, o que renove el seu mandat una vegada més i prou. L’elecció de Trump, que evidentment és un funest auguri per al respecte dels drets humans i la salut del planeta, és una conseqüència de “la festa” de la democràcia, on l’aritmètica dels resultats no sempre coincideix amb la lògica de les opcions més raonables, i no per això la seua legitimitat és menor ni queda en qüestió que el sistema d’elecció democràtic és el millor possible. “La diferencia entre una democràcia i una dictadura consisteix en què en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordes”, diu una frase atribuïda a l’escriptor del món marginal Charles Bukowski. Al llarg de la història hi ha exemples dramàtics de personatges que s’han aprofitat dels vots per acabar amb la democràcia, l’extrem més cruel el va protagonitzar Adolf Hitler que es va servir d’unes eleccions -que, per cert, no li atorgaren la majoria absoluta- per a deformar els fonaments del segle XX. 

Per l’Europa actual tornen a córrer vents adversos per a la llibertat. Més enllà dels anàlisis sociològics sobre el poc interès pel bé comú i l’escassa formació cultural dels votants que han decidit el Brexit nord-americà, hi ha clars components equivalents al cas britànic. En els dos escenaris els electors han votat “en contra” del que ja coneixen per a donar suport a un opció de futur incert i un tant suïcida en un comportament simptomàticament punk, com ja recordarem en l’opinió exposada ací mateix sobre el referèndum britànic.    Es ben curiós com les dos reaccions anti-sistema provenen del món anglosaxó que, des de finals del segle XIX, ve imposant el seus criteris de comportament i modes variades a la resta del món. 

Gent molt farta

La resposta airada expressada en les urnes nord-americanes, en un context de crisi moral i econòmica, és el resultat d’una evidència mundial que tots coneguem però que massa mandataris planetaris prefereixen ignorar; la creixent quantitat de gent molt farta d’un sistema que està causant cada vegada més desigualtats entre rics i pobres, extermina la classe mitjana i allunya els governants i la seua cort de la realitat. La terrible paradoxa del cas Trump és com els votants han atorgat la confiança a un personatge que ha triomfat gràcies al sistema, perquè pertany a la classe de negociants que més beneficis han extret d’ell i ho continuen fent. La clau està en com el personatge rendibilitza en interés propi els més primitius instints animals de gregarisme i odi en defensa preventiva, tantes vegades utilitzats en les àrees més extremistes de la política, per a culpar dels mals propis a l’enemic exterior o interior, en una argumentació tan demagògicament bàsica com destructiva. Ara els culpables de quasi tot, segons el “Trumpisme”, són els immigrants en una nova mostra terrible d’esquizofrenia col.lectiva en una país com els Estats Units, nascut i enfortit gràcies precisament a la immigració. Un perillós fenomen emmarcat dins la pitjor variant del “populisme”, del que tant es parla ara, que fomenta obertament la xenofòbia, el racisme o el masclisme i l’enfrontament de la població en bàndols. 

Tot ha sigut multiplicat en origen, sense voler o no, pels mitjans de comunicació, sempre àvids per captar audiència amb les curiositats més sorprenents o morboses, que com els fets demostren han contribuït a multiplicar uns missatges monstruosos que han adquirit vida pròpia. Un fenomen que tampoc és nou, i que mostra com les ofertes messiàniques basen especialment les seues estratègies de difusió en l’altaveu gratuït que proporcionen els mitjans, en un altra perversió evident del sistema.   

L’esperança -que sempre és l’últim que es perd- expressada per nombrosos dirigents polítics a una banda i l’altra de l’Atlàntic és que les amenaces o promeses llançades per Donald Trump durant la campanya electoral no s’acaben transformant totalment en fets, dins un peculiar exercici de justificació poètica que de manera implícita reconeix l’esport de les “mentiretes” programàtiques que, més o menys, tots els candidats han de practicar en el moment místic de demanar el vot. Una argument que crea una nova paradoxa “espai-temporal” per la qual és millor per al món que Trump siga un mentider compulsiu que una persona de paraula.

El clima mundial davant un negacionista

La gran reunió de l’any sobre el clima, celebrada a Marràqueix, ha acabat sense grans avanços en la lluita contra el calfament global. La reunió de la COP22 a la ciutat marroquina ha passat pràcticament desapercebuda per a l’opinió pública mundial, a pesar de la seua transcendència a l’hora de posar en pràctica l’Acord de París, que ja està en vigor. Un pacte on per primera vegada a la història 195 països acordaren la necessitat de reduir els gasos d’efecte hivernacle. Després de 12 dies de reunions, la cimera de Marràqueix no ha aclarit com s’aplicarà l’acord parisenc, però sí ha servit per a reafirmar el compromís de tots els països signants, inclosa la delegació nord-americana encara formada per representants de l’administració Obama, amb la lluita contra el canvi climàtic. La comunitat internacional adverteix així a Trump que si manté el seu “negacionisme” Estats Units pot quedar-se aïllat del món. El nou ocupant de la Casa Blanca ha dit que el canvi climàtic és un “conte xinés”. 

I curiosament una nova paradoxa climàtica ha convertit a la Xina, el país que més contamina del món, en un nou convençut en la necessitat de lluitar contra el calfament global, amb les majors inversions en energies renovables produïdes en els últims anys al món. Dins una  contradicció més del sistema que converteix a un règim totalitari, abanderat per la nomenclatura comunista governant més antiga, en un altre exemple del triomf de l’economia capitalista. I altres estranys companys de camí poden sorgir entorn al Tractat de Lliure Comerç EEUU-UE, conegut per les seues sigles en anglés TTIP, un instrument de liberalisme econòmic per a eliminar radicalment tanques a les exportacions del qual Trump no vol saber res. El Tractat manté ferms defensors entre diversos sectors empresarials, i l’oposició d’altres sectors de l’economia, i també de moviments ecologistes i pels drets humans a causa de les desigualats que pot generar. 

Definitivament estem immersos en una era de futur incert, plena de contraccions que potser expliquen com serà la vida en el Planeta Trump. Tot indica que la Terra serà un lloc un poc més perillós a partir de gener, quan el 45 president dels Estats Units prenga possessió del càrrec.  Sí sembla definitivament clar que un altre nord-americà contradictori i imprevisible per raons ben diferents com Bob Dylan no baixarà del cel per a recollir en persona el premi Nobel de literatura, al qual encara li falta lletra per escriure noves pàgines. Per contra la història és ja  l’única que pot jutjar la senadora i ex-alcaldessa de València Rita Barberá, després de morir sobtadament en un hotel de Madrid. La pèrdua d’una vida humana sempre és trista i colpidora, especialment si es inesperada. Un final imprevist per una persona clau a l’hora de tractar d’entendre la contradictòria política valenciana dels últims 30 anys en un planeta sempre canviant.