La fi de l’amor

Molts de nosaltres esperàvem l'inici del 2023 amb ànsia, desitjosos de poder fer realitat el que Bad Bunny va deixar escrit dos anys enrere, el 2021, a la cançó de Yonaguni. "Y empezar el 2023 bien cabrón, contigo y un blunt". Ni falta fa remarcar que aquest "contigo" de Benito implicava, segons interpretació, començar l'any en parella, enamorats. L'1 de gener de 2023 una onada de declaracions i proclames d'amor va envair les xarxes sota el mateix patró: vídeos verticals amb un únic vers: "y empezar el 2023 bien cabrón, contigo y un blunt". Així ho va fer per exemple Laura Escanes, anunciant la seua nova relació amb Álvaro de Luna després de la mediàtica ruptura que va viure amb Risto Mejide.

Tanmateix, i com si haguera estat en realitat un mal presagi, 2023 no està sent ni de prop l'any de l'amor. I és que quan els nostres feeds començaven a deslliurar-se del "y empezar el 2023...", es van omplir del "pa tipos como tu", la sessió de Bizarrap i Shakira. Una cançó que anava clara-ment sobre la seua ruptura amb Gerard Piqué i que va despertar diferents debats sobre la monetització que fan els artistes de les seues vides privades i, concretament, de les ruptures. Huit mesos després, Rauw Alejandro publica també una cançó (clara-ment) sobre la seua recent ruptura amb Rosalia i que alguns assenyalen de "massa íntima".

"Y que pena las parejas ya no duran, / duran poquito, quedan pocos viejitos / que nos digan sus truquitos". Rauw Alejandro assenyala en Hayami Hana el pesar de molta gent, la inquietud que ens assola quan ens assabentem d'una nova ruptura: és que les parelles ja no són per a sempre? Ha mort l'amor per a tota la vida? Amb el degoteig aquest 2023 d'una sèrie de ruptures de parelles famoses, sembla que cala aquesta apegalosa sensació. Tini Stoessel i Rodrigo de Paul, Taylor Swift i Joe Alwyn, Kylie Jenner i Travis Scott, Ariana Grande i Dalton Gomez, Natalie Portman i Benjamin Millepied, Becky G i Sebastian Lletget, Hunter Schafer i Dominic Fike, Britney Spears i Sam Asghari...

L'assaig gràfic No siento nada, de Liv Strömquist intenta donar resposta a aquesta inquietud i enumera algunes característiques del món actual que poden haver influït en l'amor i en la manera que tenim d'enamorar-nos. I és que al final, l'amor no pot romandre invariable i perenne en un món canviant. En un món neoliberal, individualista i narcisista, l'amor que necessita de l’altre, que suposa la renúncia a l'ego propi, no té lloc. En una societat consumista i basada en l'acumulació, no té lloc tampoc un amor per a sempre, que implica la mort de l'ego i de l'acumulació de cossos. Amb el consumisme mor la intuïció i la màgia de l'amor, busquem ara l'amant perfecte, la parella perfecta com si fora una wishlist d'Amazon, seleccionant unes qualitats i descartant-ne unes altres, la qual cosa ens fa menys tolerables a la frustració i més rígids a l'hora de cedir. En definitiva, en una societat basada en el rendiment i el benefici, busquem extirpar la part incòmoda de l'amor, la del patiment, la del rebuig, la de cedir.

Elevem les nostres celebritats com si foren déus grecs, per poder contar les seues històries, saber de les seues vides, però també per tindre una mena d’exemples, de paradigmes i de models, tot respectant una mena d’equilibri que no els faça semblar humans. Almenys tan humans com nosaltres. Però shipegem i seguim les seues relacions, ens alegrem quan ho fan públic i ens angoixem quan ens assabentem que ho han deixat, esperant que no siga un presagi del que ens pot passar a nosaltres, del camí que podem seguir també nosaltres. 2023 està sent un any de ruptures i de la fi de l’amor i, per a ruptura, la que vam viure amb les eleccions. I amb la fi de l’estiu passa sempre que temem la fi del summer love, no sabem encara si amb Pedro Sánchez haurà estat un summer love o un romanç tempestuós. Passe el que passe, Bad Bunny ens ha ampliat el termini, així que “y empezar el 2026 bien cabrón...”.