La igualtat de gènere a Europa

En els temps que corren hi ha gent agosarada que pretén fer-li creure a la major part de la població que la igualtat de gènere no és un problema a Europa i, en particular, que no és un tema a abordar a l’estat espanyol. En totes les èpoques ha hagut terra-planistes, en el cas de la igualtat de gènere no falten els qui pensen que una dona “sempre estarà per davall del nivell d’un home”, en alguns moments de la història eixos terra-planistes es constituïen en inquisició per reprimir aquelles parts de la societat que volien avançar en drets i llibertats civils.

Dit això, anem a recordar uns quants fets rellevants sobre cóm d’important és considerada la igualtat de gènere a nivell global. Així, per exemple, l’aconseguiment la igualtat de gènere i l’empoderament de dones i xiquetes és un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides (ONU). Concretament és l’objectiu número 5 dels 17 ODS. Per tant, aquells que abans he nomenat com a terra-planistes estarien en contra d’aquesta aposta de Nacions Unides de posar la igualtat de gènere com a tasca pendent en l’agenda. Una tasca que du associats una sèrie d’indicadors per monitoritzar el progrés o falta de progrés que fan les nostres societats en l’assoliment dels ODS, entre ells la igualtat de gènere. Per tant, aquets terra-planistes estarien comportant-se com han fet sempre, buscant aïllar la nostra societat de la resta del món i perpetuar alguns dels gaps que hem anat reduint en els últims 40 anys.

A més, la Unió Europea i els seus estat s’ha adherit als ODS i els ha fet propis. Per tant, per als nostres socis europeus la igualtat de gènere i l’empoderament de les xiquetes (l’objectiu núm. 5 dels ODS) és també una tasca pendent en la que progressar fins a aconseguir la plena igualtat de gènere. Tant és així, que l’EUROSTAT (organisme encarregat d’elaborar les estadístiques europees depenent de la Comissió Europea) és l’encarregat de mesurar el nivell d’assoliment dels ODS mitjançant els indicadors corresponents. En aquest marc, l’EUROSTAT publica cada cert temps un informe on es recull el nivell de progrés en matèria de cadascun dels ODS. Aquest informe es titula “Sustainable Development in the European Union, Monitoring report on progress towards the SDGs in an EU context”, l’ultim disponible es va publicar el 28 de juny d’aquest mateix any 2019. 

En la pàgina 114 de l’abans esmentat informe trobem la taula 5.1 (reproduïda a continuació) on es recull l’evolució dels diferents indicadors que s’utilitzen per a mesurar el progrés en matèria d’igualtat de gènere. Les fletxes verdes apuntat cap a dalt indiquen una evolució significativament important cap al nivell objectiu. Les fletxes verdes lleugerament inclinades cap a la dreta indiquen un progrés moderat. I, finalment, les fletxes roges que apunten cap avall indiquen un allunyament significatiu del nivell objectiu, això és, mostren un empitjorament.

Així, dels indicadors de l’esmentada taula, crida l’atenció l’allunyament respecte de l’objectiu d’alguns d’ells. Per això em vaig a detenir a analitzar què ha passat amb el gap de gènere en l’ocupació i la proporció de població inactiva femenina deguda a l’assumpció de responsabilitats de cures i el gap de gènere. 

 La taula 5.6 que tenen a continuació mostra el gap de gènere en d’ocupació i es pot trobar en la pàgina 123 de l’informe publicat per l’EUROSTAT. En ella es mostren els diferents gaps de gènere per estats. 

 Paga la pena nomenar, que el gap de gènere en l’ocupació es reduïa en un 2,4% anual per terme mitjà en tota la UE entre els anys 2003 al 2018, mentre que des de l’any 2013 al 2018 eixa reducció del gap de gènere en l’ocupació a penes assoleix un 0,2% anual. Per tant, podríem concloure que la crisi econòmica ha minvat la capacitat europea per reduir el gap de gènere en l’ocupació. Atenent a la figura 5.6, es pot observar com l’estat espanyol és el país de la UE on més ha augmentat el gap de gènere en l’ocupació entre el 2013 i el 2018. Havent molts països, la majoria, on aquest gap de gènere en l’ocupació s’ha reduït durant el mateix període. Per tant, aquesta hauria de ser una prioritat per a l’estat espanyol si de veritat vol pujar al tren de l’evolució social del nostre entorn i no perdre, per enèsima vegada, el tren de la modernitat.

Pel que fa al la proporció de població inactiva femenina deguda a l’assumpció de responsabilitats de cures, en la taula 5.8 que tenen a continuació es mostra l’esmentat percentatge desglossat per estats membres de la UE.

Aquest és un indicador que està evolucionant en sentit contrari al target fixat. Així, entre els anys 2003 al 2018 el percentatge de la població femenina de la UE que romania inactiva per haver de fer-se càrrec de tasques de cures a altres persones, s’incrementava un 1,1% anual per terme mitjà. En els darrers 5 anys (2013-2018) aquest increment s’intensifica creixent a un 1,2% anual per terme mitjà a tots els estats membres. En tot cas a la UE, per terme mitjà, un 30% (quasi 1 de cada 3) de les dones no treballen fora de la llar degut a que s’ha de fer càrrec de tasques relacionades amb cures. Mentre que en el cas dels homes, el percentatge es situa 10 punts percentuals per davall en un 20% (1 de cada 5). Aquestes dades mostren que les cures d’altres persones tenen rostre femení a Europa i que a moltes dones això els suposa renunciar a la seua carrera professional. 

Tanmateix, el punt de partida no és igual a tots els estats membres donant-se una situació molt igualitària en el millor dels casos (Dinamarca). L’estat espanyol està en el vagó de cua amb un dels majors percentatges de la UE de dones inactives degut a haver d’assumir responsabilitat de cures d’altres persones, superant el 40% (2 de cada 5) dones, mentre que menys del 10% dels homes espanyols estan en la mateixa situació. Això és un gap de més de 30 punts percentuals. I encara hi ha terra-planistes que no volen veure la necessitat de posar en l’agenda la igualtat de gènere.

Per a que hi haja una vertadera igualtat d’oportunitats cap persona hauria de veure’s en la necessitat de renunciar a la seua carrera professional per a tenir cura d’altra. I de moment, per aquestes latituds, les cures tenen rostre de dones i això repercutirà en les seues futures pensions de jubilació.