La ineludible realitat de fer-se major

VALÈNCIA. De sobte, totes eixes coses per les quals et marmolaven de menut comencen a fer-les ells. Un bric de llet que es queda obert fora de la nevera, una rentadora que ha rentat sense sabó, un arròs sense sal o salat dos voltes, que és encara pitjor, o una tovallola banyada que després de la dutxa es queda damunt del llit. Xicotets detalls, oblits, confusions menors que a poc a poc formen part del seu dia a dia. Observar amb els ulls adults l'inesquivable pas del temps en els que foren els teus referents, no és plat de bon gust. Sembla que fou ahir quan t'ajudaven a fer la mudança, i ara eres tu qui ha d'acompanyar-los a portar unes maletes perquè no les poden pujar ells a soles per les escales. Passem un dia d'anar de la seua mà perquè no ens atropellen a agafar-los nosaltres la mà perquè no s'entropessen pel carrer. En la teua agenda apareixen les cites del metge dels teus majors, les revisions, les operacions menors o vitals, i tal volta la societat no ens ha preparat per a este moment.

Potser és un tret característic nostre, o una realitat culturalment assumida com a superada, però m'incline a pensar que no, que el pas de la vida adulta a la vellea és quasi un tema tabú. Es parla poc, molt poc, i quan es fa és en tristor i exclusivament dins de l'àmbit familiar. Els fills i filles d'aquells que estan passant sense remei de la tardor a l'hivern de la vida, no solen parlar-ne massa. No és un tema agradable, no és més que un apèndix —en el millor dels casos— dins de les converses amb les teues amistats. Dels fills, de les sèries de moda, de les vacances d'estiu, de l'amor i el desamor, o de la salut pròpia, se'n parla prou. Dels pares... només amb algun amic d'eixos que pregunta per ells perquè els coneix de tota la vida, i es queda tot en un "fent-se majors". És un pesar que es porta en soledat, una realitat compartida per molts en conjunt però afrontada de forma individual. Després et creues eixa mare o pare del teu amic pel carrer, t'hi acostes amb alegria i tal volta els tremola la mà, o no et reconeixen, o veus com els costa fer un discurs amb certa coherència i trellat i et trenca un poc per dins.

Hi ha un moment popularment conegut com el baixó, on el pes de l'edat cau com si l'Atles no poguera sostindre més el cudol en forma de món que carregava sobre el seu cos. De sobte notes —o ho noten els altres— com les paraules fluïxen més lentes, com el motor funciona al ralentí, com el temps de reacció es multiplica al mateix ritme que es diluïxen els reflexos. Ha de ser frustrant, i quan algú els ho fa notar, la reacció més immediata és la negació i el cabreig amb la inexorable realitat. Entrar en el que denominen la tercera edat no és senzill, i moltes voltes la negació i la frustració en formen part del procés. "Encara estic per a conduir" i el cotxe acaba en un bancal. "Jo sé el que faig" que es traduïx en una compra de llibres edició de col·leccionista —que no es pot permetre— per valor de 10.000 euros en la Fira del Llibre. "Ho faré jo, no patisques" i acaba fumigant el xalet amb herbicida de piscina i carregant-s'ho tot, les males herbes i les tomaqueres. Són alguns dels exemples que he vist amb els meus propis ulls d'eixe sentir-se encara capacitat per fer coses que ja no podien fer. Costa assumir la realitat, com quan necessites gaiato i per a dissimular eixa coixera incipient vas pel carrer recolzant-te en un paraigua reforçat, quan fa tres mesos que no plou al poble.

Els fills, i principalment les filles —encara estem així—, són en molts casos els que han de fer-se càrrec de gran part d'eixes cures, no en queda altra. Des de transportar-los amunt i avall perquè ja no conduïxen, a dutxar-los, donar-los la medicació o tallar-los les ungles. Això cantava sobre l'amor convencional Aina Palmer "I qui te tallarà les ungles? De les mans i les dels peus". Una pregunta especialment adient quan parlem de persones sense fills, o soles, que encara són més vulnerables en arribar a la vellesa. Alguns s'ho munten molt bé, no tot són misèries, i viatgen, ballen, i viuen una vida que no han viscut de joves. Però n'hi ha molts que fan vida de bar, mercat i consulta d'ambulatori. Sense que ningú els diga que la roba, la boca o les sabates cal rentar-les que ja fa dies que fan pudor. Amb salutacions buides i molt allunyats d'eixe model feliç que dibuixen els anuncis i la televisió, de cabelleres blanques al vent i somriures profilàctics impostats. Eixes parelles televisives que anuncien goma d'enganxar per a la bancà o menjar "com el que fa la teua iaia" i que cauen sempre en els tòpics edatistes de dibuixar la tercera edat com a éssers destinats a cuidar a nets i fills, que vestixen de forma antiga, i que ja no fan res més que donar la seua aprovació al que fan els altres.

Però tornem al moment de l'abaixonet, que dit en diminutiu sona menys greu. Un període que sol arribar després de la jubilació, quan canvien d'hàbits i que als fills els sol pillar en un moment vital de molt d'estrés. Criant, treballant més hores de les que corresponen perquè conciliar és una quimera, i cada volta més, enmig d'una separació sentimental. Lluitar pels teus fills, per la teua faena, per l'amor i els teus pares tot d'una resulta un combinat ideal per a les farmacèutiques. Ara bé, les realitats són diverses: està qui no arriba, qui té ajuda —perquè s'ho pot permetre—, i també qui es desentén de manera egoista i avant. La solució: "Per a això estan les residències", en les que ningú, a priori, hem somiat mai a viure. És llei de vida, una condició sine qua non existiríem, i que tot i ser això: ineludible, mai estàs preparat per a afrontar en condicions òptimes. Un poc com passa amb la declaració de la renda, els rics tenen millors gestors per a afrontar-la i esquivar pagar certes penalitzacions, que com passa en l'edat, qui ha acatxat molt el llom, patix més. Bé, ara ens toca patir, o millor dit, ser patidors, com les mares amb la rebequeta i el clàssic "has menjat prou, en vols més?", ara hem d'anar tapant-los nosaltres "que a poqueta nit ja refresca", i mirant que no s'obliden de beure aigua durant el dia.

És el cicle sense fi, per dir-ho de manera Disney, que ara li està buscant nòvia a Carl, en l'últim curt que ha fet Pixar, on toquen la fibra sensiblera amb cullerades de tòpics. Almenys a Carl el dibuixen amb gaiato, sonotone i despistat, i no sé si això és bo o no, ja m'he perdut en els tòpics que es poden o no gastar referits a la tercera edat. Els psicòlegs parlen de la síndrome de la jubilació, com un cúmul de canvis físics i psicològics associats al canvi de rutines enorme que suposa deixar una faena que has fet durant quaranta anys. Planificació, no abandonar rutines, objectius vitals... ajuden psicològicament a superar-lo. Estar cada volta pitjor de la vista, pujar massa la televisió, estar més "lent", agafar por a conduir per la ciutat, oblidar-se d'un aniversari o una data important... Eixes coses que no es poden evitar i arriben de sobte sense que ningú les haja convidat: això que forma part del baixó. Tal volta vosaltres ho heu comentat constantment amb les amistats, què sé jo. Només volia exterioritzar eixe sentiment de sentir-se aïllat, d'estar observant un abisme imminent davant d'un penya-segat que la vida, ens posa, ineludiblement, al davant.