GRUPO PLAZA

ACIDESA VALENCIANA / OPINIÓN

La petjada de carboni i el sistema impositiu verd que ja no podem ajornar

9/12/2018 - 

Vivim temps en els que alguns encantadors de serps, el que venen sent vividors de tota la vida, envoltats d’una convenient campanya de màrqueting, convenientment blanquejats i ben embolicats en la bandera, prometen solucionar tots els mals (molts d’ells convenientment inventats) amb una sort de “bálsamo de fierabrás”.  Aquelles persones que hem llegit “El Quijote”, recordem amb un somriure el “bálsamo de fierabrás”, eixe bàlsam que es suposava que tot ho curava i que tenia propietats meravelloses que tot ho solucionaven, però que en realitat NO curava res NI solucionava res. El cas és que quan algun incaut se’l prenia es pensava que podia amb tot i acabava tirat en terra i fet pols després d’haver-se posat amb algun embolic dels grossos. Doncs bé,  sembla ser que el “bálsamo de fierabrás” dels temps actuals té forma de bandera, de bandera d’Espanya. En la meua humil opinió, seria bo deixar-se de històries patrioteres i populistes i centrar-nos en  les coses de menjar i de viure. Què els sembla si parlem d’economia i de sostenibilitat de manera calmada?

Si, jo també ho preferisc. El tema que m’agradaria plantejar aquesta setmana és com integrar en els preus dels productes que consumim la petjada de carboni real que implica la producció i distribució dels mateixos. Per què s’hauria d’integrar la petjada de carboni en els preus dels productes? Doncs perquè en una economia de lliure mercat és a través del senyal dels preus com els agents que operen en cada mercat (comprant i venent) prenen decisions. Així, per a que un mercat competitiu funcione correctament, els preus han de reflectir TOTS els costos de producció inclosa la petjada de carboni. Si no és així, estaríem davant d’un funcionament anòmal del mercat que faria que aquest NO assignara correctament els recursos. Això és, estaríem davant d’una errada de mercat que cal corregir. Aquest principi que a algunes persones en 2018 els sembla nou, realment no ho és, fa al voltant de cent anys ja hi havia economistes analitzant aquesta realitat i buscant solucions (que no miracles ni bálsamos de fierabrás).

Així, durant els anys 20’s del S.XX, l’economista Arthur Cecile Pigou va escriure el seu llibre L’Economia del Benestar. Pigou va ser deixeble d’Alfred Marshall i l’iniciador de l’economia ambiental. Es tracta, per tant, d’un economista que inclouríem dins de la línia de pensament del liberalisme econòmic. La seua principal contribució al camp de l’economia ambiental va ser la definició del concepte d’externalitats.

Així estaríem davant d’una externalitat quan la producció i distribució d’algun bé o servei causa algun efecte que no queda reflectit en els preus però que afecta al global de la població sense que aquesta tinga capacitat de decidir. Un exemple clar d’externalitat negativa descrit per Pigou és la pol·lució. En els nostres temps una part important d’eixa pol·lució es genera a través de la petjada de carboni. Davant problemes com aquest, Pigou proposa aplicar el principi “qui contamina paga”.

Així, partint dels principis de Pigou, un cas d’externalitat negativa que estem observant recentment els europeus són les importacions massives d’aliments peribles com ara els cítrics. Uns aliments peribles que recorren una mitjana d’entre 9.000 a 12.000 Km fins a arribar a les nostres taules. Innegablement, aquestes pràctiques comercials, auspiciades per la UE i pel Gobierno de España durant la campanya citrícola europea, a banda d’arruïnar als productors valencians (entre d’altres) està donant lloc a una cadena alimentària insostenible des del punt de vista mediambiental per la petjada de carboni i l’ús massiu de químics que implica consumir productes peribles que venen de tan lluny. Personalment, des d’un punt de vista tècnic proposaria adoptar els principis de Pigou i fer una aposta europea clara per la implantació d’un sistema impositiu verd que premiara la sostenibilitat i penalitzara aquells productes i serveis que arriben a les persones consumidores mitjançant una important petjada de carboni.

En una setmana en la que s’ha parlat de l’escalfament global i de la inacció dels governs des de la somera del clima de París de 2015, fora bo que els governs es deixaren d’excuses de mal pagador i es prengueren seriosament un problema que cada vegada és més evident. A nivell Europeu, és una altra oportunitat per a tancar el cercle d’una integració europea a mitges i apostar per una política fiscal europea basada en un sistema impositiu verd a implantar, com a mínim, en tota la zona euro. Un exemple de com podria funcionar seria a través de l’IVA, així jo proposaria establir un IVA per als productes peribles en funció dels Km recorreguts entre el lloc de producció i el de consum tenint en compte els mitjans de transport emprats i la petjada de carboni dels mateixos. D’aquesta manera els preus dels productes als mercats de destí reflectirien TOTS els costos que generen, incloent-hi la petjada de carboni.

Hi ha molta feina a fer per a configurar el funcionament d’uns mercats globalitzats pensant en criteris de sostenibilitat, el planeta ja no aguanta més i no hi ha cap bandera que amague aquesta realitat. Ara ens toca a nosaltres, tenim dues opcions: embolicar-nos en banderes i odis estèrils ó deixar-nos de bálsamos de firabrás patriòtics i posar mans a l’obra. En aquesta decisió, però, el temps és or.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email