La plaça europea més respectuosa amb la seua història està a Onda

VALÈNCIA. El Museu de Belles Arts d’Anvers, la rehabilitació de la Casa Batlló de Barcelona... i la nova plaça de la Sinagoga d’Onda. La passada setmana l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic anunciava els projectes guanyadors de l’última edició del premi biennal d’Intervenció sobre el Patrimoni Arquitectònic. Una xicoteta plaça d’Onda projectada pels estudis Cel-Ras Arquitectura, el fabricante de espheras i Grupo Aranea es va proclamar guanyadora en la categoria d’espais oberts, on competia també amb el projecte de Gustafson Porter i Bowman per al Parc Central de València. Repassem amb els seus arquitectes l’estat del patrimoni valencià.

“La plaça de la Sinagoga era una plaça en una gran pendent, ocupada principalment per aparcaments i on les voreres es reduïen a la mínima expressió”, planteja Pasqual Herrero, arquitecte a la cooperativa El Fabricante de Espheras. “La seua història era una incògnita per diversos motius. Per la seua situació estratègica, entre l’esglèsia i el Portal de València de la Muralla, que va ser una de les entrades de la medina d’Onda, i molt a prop de les restes arqueològiques dels Palaus d’època andalusina on es van trobar restes de patis, jardins i inclús les algepseries conegudes com La Reixa Mora. Però també per la manca d’informació històrica que fera referència a l’evolució del lloc, ja que a la Guerra Civil es cremaren els arxius de la ciutat”.

En començar les excavacions arqueològiques, es va trobar una bassa d’aigua que va marcar la rehabilitació de la plaça. “L'excavació arqueològica ho va canviar tot”, explica l’arquitecte Francisco Leiva, membre de Grupo Aranea junt amb Marta García, Andrés Llopis i José Luis Carratalà. “I ací cal destacar la paciència ciutadana. Perquè cal recalcar que aquestes oportunitats transcendeixen els temps polítics; i aquest projecte ha passat por diversos polítics”. Mentres es desenvolupava l’excavació arqueològica, una fosa de cinc metres de profunditat va tallar tots els recorreguts quotidians del veïnat del Centre Històric d’Onda.

“Una volta la ciutat va ser conquerida per les ordes militars religioses, es va reciclar i reaprofitar les estructures de la bassa com a un edifici gòtic, amb unes línies d’arqueries apuntades de pedra i una gran escala que ens donava pistes sobre la seua importància”, afegeix Herrero. “Aquest gran espai arqueològic es va trobar al mig de la plaça, perfilant la idea d’una trama històrica diferent de la coneguda. El projecte per tant, partia de dos premisses: calia fer accessible l’espai arqueològic i havia de reconnectar tots els recorreguts quotidians del veïnat”.

Una nova topografia resol ara la plaça atenent a la sensibilitat per les capes d’història, però també als humans que habiten hui la plaça. “Des del principi, a la plaça es trobava el Forn de la Sinagoga, que des de molt de temps enrere, feia el servei de tenda del barri. Quan es van iniciar les obres va ser un dels negocis que més va patir, i per tant des de l’inici es va dissenyar intentant que el projecte servirà per a potenciar les interaccions entre l’espai públic i el comerç”, conten des de El Fabricante de Espheras.

“Una passarel·la és el sostre de l’espai arqueològic i alhora el paviment de fusta de la plaça. Es deforma amb unes grades per adaptar-se topogràficament a l’entorn i portar els recorreguts per davant del forn, fomentant la connexió de la plaça”, apunta Herrero. “Així va sorgir la possibilitat d’utilitzar l’espai arqueològic com una gran terrassa per esdeveniments culturals i socials, on passar les vesprades amb els xiquets, en un espai sense cotxes i menjant-se el berenar. Estes xicotetes aliances amb el veïnat acaba d’ajustar l’escala humana del disseny, on col·locar la Font, quines espècies d’arbrat se seleccionen o qui vol regar les plantes es planten a les macetes”.

“L'estructura està feta perquè es puga treure o posar, una arquitectura reversible que podria permetre deixar l'espai històric intacte”, afegeixen a ca Aranea. “L'espai públic heretat no és només el pla de dalt, també és el de baix. Encara que al principi hi havia dubtes per ser recòndit. Ara és més valuós que el de dalt, l’hem afavorit amb l'entrada de llum filtrada, el flux d’aigua... Durant un temps, hi havia un prejudici per entendre que l'espai enterrat era poc interessant”.

El respecte al patrimoni valencià... un referent europeu?

Des del 2014, els tres estudis d’arquitectura —situats a les ciutats de Castelló, València i Alacant i especialitzats en patrimoni i paisatge— iniciaren els treballs de redacció del Pla Especial del Centre Històric d’Onda. Dos anys de faena recorrent els carrers, places, solars i espais infrautilitzats de la ciutat històrica que han desembocat en este reconeixement.

“Onda compta amb un patrimoni medieval molt extens, per la importància de la ciutat en l’ època andalusina, i cristiana: el Castell, les muralles, monuments com la plaça de l’Almodí o l’Església de la Sang. Però també hi ha patrimoni més recent com el patrimoni industrial de les fàbriques ceràmiques d’inicis del segle XIX”, expliquen els projectistes. “Aquest patrimoni actualment és un recurs cultural i econòmic, que atrau el turisme i suposa un atractiu especial en el dia a dia del veïnat del Centre Històric”.

“Però la sensibilitat de les administracions es deu demostrar amb el consens polític necessari per a impulsar les actuacions necessàries de posada en valor i treballant de forma estratègica, professional i cuidada. En aquest aspecte, pense que a Onda, com alguns altres llocs, també queda camí per recórrer”, apunta Pasqual Herrero. “Per exemple, el Pla Especial del centre històric, segueix en un calaix de l’Ajuntament vora cinc anys sense aprovar-se”.

A partir de les noves polítiques autonòmiques com els plans de regeneració urbana dels ARRU o les inversions europees amb els fons EDUSI, encara queden molts deures pendents. “S’hauria d’aprovar la nova Llei de Patrimoni, que protegisga també el patrimoni industrial i el modern per evitar més atemptats. Però també dotar als Serveis Territorials de més mitjans i més personal tècnic per agilitzar les tramitacions dels expedients, que molt sovint tenen els serveis saturats”, apunten des del Fabricante de Espheras.

“Als projectes d’intervenció sobre el patrimoni s’han d’exigir, tant als equips redactors com a les administracions licitadores, uns criteris mínims, així com difondre millor les bones pràctiques en el patrimoni. Això també passa per ser més innovadors amb els programes de divulgació, conservació i gestió del patrimoni cultural valencià”.

Des d’Alacant, la situació és encara més ambiciosa. “L’illa de Tabarca podria ser un laboratori de paisatges utòpic, és molt trist tindre una joia tan maltractada”, apunten des del Grupo Aranea. “Es mereix un debat compatible amb els processos naturals i socials que ja viu l'illa. Si hi ha algun lloc on ecologia i patrimoni s'uneixen és a Tabarca. Val la pena experimentar processos i fer-los visibles per a la població. És un espai interessant que s'està malament usant i no dóna el missatge que podria donar. Tabarca té la possibilitat de generar un horitzó emocionant”, amb propostes com ser declarada reserva natural de la biosfera o un pla especial que ordene el futur de l’illa.

També al litoral de la ciutat, aguarda el seu futur la refineria de la Britànica. Un monumental complex subterrani, estrany i sense precedents a Europa. “Estes mines, pous i espais subterranis solen ser llocs estranys i estan allunyats, però la Britànica està en un lloc de pas i a cinc minuts del Postiguet. L'espai no suggereix un ús públic, no es va fer pensant en les persones. Ara requereix un exercici complex de transformació, però no ha de ser un centre d'interpretació de l'antiga refineria, ha d'aprofitar l'atractiu de l'espai”.

Convertir-se en espais actius i singulars, però també amb visió de futur, com ho és ara la plaça de la Sinagoga d’Onda, és la recepta d’estos equips d’arquitectes. “Els centres d’interpretació són usos genèrics, que sorgeixen quan no hi ha massa imaginació. El nostre patrimoni necessita usos més específics i singulars, que atenguen als seus contextos”, apunten. “El cas del Far del cap de l’Horta d’Alacant és paradigmàtic. Proposen privatitzar-lo amb un restaurant i ara una plataforma ciutadana reivindica que siga d’ús públic. El primer que cal fer és reconnectar l’arquitectura amb el públic, i després pensar juntes què pot ser”.