La recepta de Harvey Keitel per al canvi climàtic

El cine ofereix respostes imaginatives per a quasi tot tipus de situacions. Una obra absolutament culminant en sorpreses narratives és Pulp Fiction, on Quentin Tarantino desplega tots els seus desenfrenats encants creatius en un llenguatge que forma ja part de la història del Sèptim Art per mèrits propis. Un dels abundants moments de crisi que conté la pel.lícula es produeix quan Vincent Vega (John Travolta) i Jules Winnfield (Samuel L. Jackson) disparen “accidentalment” a un acompanyant dins d’un cotxe que queda  esguitat de restes humanes. Els dos gàngsters, superats pel moment, decideixen buscar els consells d’un expert en resoldre situacions d’emergència. El Senyor Llop, a qui interpreta l’incommensurable Harvey Keitel, els dóna solucions que responen a la lògica més pedestre per a que, fins i tot, personatges com Vincent i Jules puguen entendre perfectament com netejar el que s’ha embrutat.

De la mateixa manera que “la recepta” que exposa Harvey Keitel per la situació en qüestió és senzilla i respon a la lògica, les solucions per a fer front al canvi climàtic són evidents i fàcils per a qualsevol ment mínimament aclarida; cal reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle i buscar alternatives energètiques als combustibles d’origen fòssil. No obstant, la pràctica demostra que els interessos creuats fan molt difícil l’aplicació d’unes mesures que resulten més que necessàries per a frenar l’avanç del calfament global. L’acord de París, assolit a la COP21 en desembre passat, estableix per primera vegada a la història un instrument legal acceptat per 195 països. Mai abans tants governs havien reconegut la implicació humana en les causes de l’actual canvi climàtic. El text està en vigor des del 4 de novembre, un temps de tràmits record en els horaris de negociació de l’alta política climàtica, i en ell es manifesta la intenció d’aconseguir que l’augment de la temperatura mitjana global hauria d’estar a finals del present segle per davall dels dos graus respecte al nivell d’abans de l’era industrial, al XIX. No obstant l’acord deixa en mans dels estats la manera de complir l’objectiu amb plans personalitzats de reducció d’emissions auto-proposats per cada país, i sense establir mesures sancionadores. En la pràctica és una declaració de molts bones intencions però que depenen, una vegada més, de la voluntat humana sempre tant voluble.

La COP de Marràqueix

Des del 7 de novembre i fins al 18 Marràqueix acull la COP 22, una nova gran cimera del clima on s’han de clarificar els instruments per aplicar l’acord de París. A la cita del Marroc està prevista l’assistència d’unes 30.000 persones, entre les quals presumiblement no estarà Harvey Keitel però sí representants de governs de quasi tots els països del món, científics, ecologistes, grups d’empreses o periodistes per a participar en la Conferència de les Parts (COP). A ritme de pedalada han arribat els participants en una marxa que han fet el trajecte des de València a la ciutat marroquina en bicicleta, convocats per l’associació AMA i Solucions al Canvi Climàtic, com ja feren en la cimera de París i de Copenhaguen per a reclamar l’atenció sobre la importància de prendre mesures urgents i pressionar els polítics perquè les posen en pràctica perquè, com quasi tot en la vida, les paraules depenen de quins recursos econòmics es destinen a fer-les realitat. 

Un dels temes centrals que més intensament s’està debaten a Marràqueix és com repartir els 100.000 milions de dòlars que els països rics asseguren que destinaran anualment als que estan en vies de desenvolupament, perquè puguen adaptar la seua economia a la lluita contra el canvi climàtic. Perquè clar, si no hi ha recursos per a menjar tota la resta de consideracions són secundàries, inclosa la lloable intenció de salvar el planeta dels propis humans. 

La principal contribució valenciana al canvi climàtic

Del que no està previst tractar en els debats centrals de la cimera de Marràqueix és de la principal contribució valenciana al canvi climàtic. L’alteració dels usos del sòl a causa de l’expansió del ciment i la rajola és la major aportació de la conca mediterrània al calfament global. Ho explica reiteradament el professor Millán Millán, director emèrit del CEAM, que detalla com la desaparició de terra fèrtil i permeable a l’aigua redueix les possibilitats de complir amb les funcions de reserva i canal de circulació hídrica, alterant el cicle hidrològic. D’esta manera el boom urbanístic ha contribuït a modificar el règim de precipitacions i ha fomentat les habituals inundacions a esta banda del món. Com reitera sempre que li pregunten Millán Millán és una “veritat incòmoda”, recordant el nom del documental que va convertir Al Gore en premi Nobel de la Pau, i assegura que és important reduir les emissions contaminants però també l’ocupació indiscriminada del sòl, un tema que mai ha aparegut en l’agenda de les grans cimeres climàtiques com a qüestió prioritària.   

Mentrestant la previsió del IPCC per als pròxims anys diu que els fenòmens meteorològics  extrems, amb pluges torrencials incloses, s’alternaran cada vegada amb major freqüència amb períodes de sequera, acompanyats d’un increment de la mitjana de les temperatures amb variacions brusques que evidentment ja estem notant. Una situació que pot resultar molt gratificant per a prendre l’aperitiu en una terrassa o el bany a la mar en novembre, però que altera els calendaris de l’agricultura i la pesca i contribueix a reduir encara més els ja habitualment escassos recursos hídrics, un fenomen que evidentment afecta qualsevol ecosistema natural, activitat econòmica, i també el turisme. No cal consultar al Senyor Llop per a deduir que la cosa no va bé i que ja sembla hora d’aplicar seriosament les receptes conegudes per a tractar de superar la crisi climàtica. Vorem com acaba la COP de Marràqueix i farem balanç.