La València de Frederic Martí Guillamon: el Carrer Rubiols o l'aprenentatge de la memòria

VALÈNCIA. Pel que fa a la narrativa estricta, el llegat literari de la ciutat de València no és massa abundant. Des de l’ombra potser excessivament allargada de Blasco, la contemporaneïtat més recent ha anat construint un relat de l’urbs dins del qual són pocs els que han assolit els rastres d’una certa perdurabilitat: Ferran Torrent, Manuel Vicent, Joan Francesc Mira. Al costat d’ells, unes quantes dotzenes d’escriptors també han triat València com a escenari de les seues ficcions i les seues dèries, de les seues fílies i fòbies, dels seus records emocionats o dels seus retrets probablement injustos, amerats en alguns casos d’un estrany sadomasoquisme de consum intern, tan estèril com paralitzant.

 El resultat de tot eixe bagatge confús és una visió fragmentària i diversa i una invisibilitat notable més enllà de les nostres fronteres lingüístiques (i fins i tot dins d’elles), que només s’ha trencat en casos com el de Manuel Vicent, ajudat sens dubte pel fet d’escriure en castellà i tindre ja una àmplia rellevància quan va publicar Tranvía a la Malvarrosa (1997) i Verás el cielo abierto (2005), dos de les seues obres on la ciutat és l’escenari essencial, si bé de manera total en la primera i més parcial en la segona.

Amb tot eixe panorama no massa encoratjador, resulta encara més flagrant l’oblit de determinades obres que de manera sincera i emocionada mantenen molt dignament la memòria de València en forma de literatura. Potser siga una metàfora més del nostre camí cap a l’aniquilació, de la qual sempre hem sigut consumats entusiastes (i en conseqüència i en bona part autoaniquilació). O –sigam benèvols– potser no, i simplement es tracte d’una prova més de la fatuïtat dels temps, de la banalització de quasi tot i del poc interés que desperta el manteniment del record en les lletres de qui vam ser i per tant de qui som. Un dels exemples palmaris d’eixe oblit incessant, i per tant de la seua reactiva i necessària reivindicació, és la novel·la memorialística de Frederic Martí Guillamon El carrer de Rubiols (Edicions 3i4, 1997).

Probablement per obra i gràcia de la justícia poètica (eixa bella entelèquia) i perquè res és casual en realitat, el llibre de Martí ve encapçalat per un pròleg de Joan Francesc Mira, l’autor que amb més delicadesa, estima i qualitat va bastint en les darreres dècades el palau dels records seus i nostres en forma de literatura. Eixe pròleg és un text tan breu com excel·lent on l’escriptor i assagista delimita perfectament els trets essencials d’El carrer de Rubiols: la memòria, la desmemòria (aquelles aniquilacions) i l’amor que subjau per davall de tot, que impulsa a escriure per a deixar constància, per a que res s’oblide.

I la necessitat de contar és tal que Martí Guillamon teòricament no ficciona, sinó que relata els fets per ell viscuts (i també els intuïts, els deduïts, allò que s’inferix de les conseqüències que tingué), mentres desgrana els arbres genealògics de les dos famílies que el feren possible com una dissecció ordenada i meticulosa però impregnada d’afectes. Si molts dels títols dels capítols del llibre prenen el nom d’un parent pròxim (l’àvia Carme, la tia Pura, l’oncle Rodolf, la iaia Milagros…), amb la qual cosa queda ben clar el caràcter íntim i principal de la història, l’altre gran protagonista del llibre és la ciutat de València. Perquè, llevat d’alguna breu menció de les estances estiuenques en terres de l’interior (una constant ja històrica d’infinitat de famílies del cap i casal, de puntuals retorns a remots orígens de Terol o Conca), els escenaris del llibre són aclaparadorament urbans, fins i tot quan els protagonistes es desplacen a les alqueries de l’horta, mixtura essencial i simbiòtica de la ciutat de València. 

El carrer de Rubiols abasta els primers deu o dotze anys de vida de Martí Guillamon, els que van des de 1930 als primers anys de la postguerra, uns temps frenètics i canviants, de patiments i misèries, de cruels bombardejos sobre la ciutat atemorida, de modificacions d’hàbits o estructures ancestrals, de pors múltiples, de penes soterrades, la plasmació d’una devastació moral. I és també el relat d’una devastació física de la mateixa ciutat i del qual el títol del llibre és ja un avançament, un avís a navegants, perquè eixe carrer de Rubiols, o la casa o el barri on estava, com diu el mateix autor i recull Mira al pròleg, ja no existixen, i buscar-los seria inútil, tristament inútil. 

Els amos de la postguerra no tingueren prou amb sotmetre les vides o la llengua dels vençuts. Arredonir la faena suposava també arrasar els espais de la memòria, i així caigueren barris sencers, com eixe on Martí Guillamon va viure els seus primers anys, un eixam de carrers i placetes i palaus situat en els entorns de la Universitat vella o el palau del Marqués de Dos Aigües i que ja són carn del record, com les places de Mira-sol o de Sant Andreu, o el mateix carrer de Rubiols, que s’abocava a eixa darrera plaça, a l’església i a la seua portada principal, canviant fins i tot el nom del temple, que ara és de Sant Joan de la Creu, i que algun dia hauria de reprendre el seu, d’orígens medievals, per a respectar i recuperar tanta memòria aniquilada per mor de la insensibilitat, d’una mal entesa modernitat i d’una ambició incansable.

Com un visionat des del cel, els protagonistes d’El carrer de Rubiols van i vénen com formigues dins del laberint de la ciutat, de la casa principal al pis de Ciril Amorós, dels comerços on treballen al xalet de la Dependència Mercantil, allà pels principis de l’actual avinguda del Cid, encara horta, del port on treballava son pare al pis nou de Reina Na Germana, i tot és com un espai perfectament delimitat, cossos, vides i carrers que són un reflex perfecte, un espill on recordar –i on alguns reconeixem als nostres, perduts entre la boira, d’una manera molt intensa– els inicis d’una desfeta d’un abast urbanístic, moral i lingüístic tràgic, i de la qual encara estem refent-nos. El carrer de Rubiols no és exactament una novel·la (novel·la memorialística hem dit més amunt), però és una gens desdenyable mostra de literatura necessària, de la conjunció d’amor i dolor de la qual està feta la vida, un crit –sense rancors i amb la dolçor del temps transcorregut– per la supervivència i l’aprenentatge de la memòria.