X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ressenya

La vibrant història del silenci d’Alain Corbin

17/09/2019 - 

VALÈNCIA. Sempre han estat ahí, però els darrers temps són particularment propicis a l’aparició de llibres i editorials que exhibixen autèntics compendis d’antropologia cultural divulgatius i d’ample abast, destinats a un públic inquiet però obertament majoritari, i sense adquirir la consideració estricta de llibre acadèmic. I els objectes de les seues inquisicions són tan variats com la demanda creixent que cobrixen: les espècies i les mítiques antigues que des de l’Orient les portaven, les imbricacions del conreu dels cítrics en l’imaginari cultural italià, la casa o les alcoves com a espais de socialització i ritualització, els cavalls i la seua relació amb els humans al llarg de la història, i un dens i extens etcètera.

Alain Corbin (Lonlay-l’Abbaye, 1936) és un historiador francés que al llarg de la seua obra ha anat construint allò que ha acabat per anomenar-se la història de les sensibilitats, una branca tan amable com interessant del tronc central de la Història. Els objectes de la seua atenció han sigut diversos: l’olfacte i les olors (Le miasme et la jonquille: L’odorat et l’imaginaire social, 1982), el buit i les seues angoixes (Le territoire du vide: L’occident et le désir du rivage, 1988), els paisatges i les emocions que ens provoquen (L’homme dans le paysage, 2001) o el mar, la història del cos, les campanes o els arbres com a fonts d’emocions, pensaments i implicacions fondament humanes.

El seu últim treball és Història del silenci. Del Renaixement als nostres dies (Fragmenta Editorial, 2019). En realitat, tot el llibre és un relat establit des de la sensibilitat que proporciona la cultura (i això podria servir per a qualificar tota l’obra de Corbin) i alhora una narració profundament literària, principalment perquè bona part dels materials sobre els quals treballa i establix la seua dissecció són fragments (recopilats amb cura d’entomòleg) escrits. També pintura, i actituds, i codis més o menys secrets, però la mirada està feta i prové majorment de la literatura, i literària és també la seua pretensió i la seua prosa.

Per això són constants les invocacions d’escriptors o determinades obres i la seua relació amb el silenci (majoritàriament europeus i aclaparadorament francesos, això sí): Paul Valéry, el sempre inquietant J.K. Huysmans, Marcel Proust (un obsés del silenci que arribà a revestir de suro les parets de la seua habitació, i va subornar uns operaris per a que no realitzaren els treballs que devien fer al pis de dalt), o un Walt Whitman que exalta, en el record, a sa mare a casa posant en silenci els plats damunt la taula per a sopar, o Mallarmé, o Thoreau i el seu adamisme silenciós, quasi místic. O Rilke, o Zola, o Verne, o l’oblidat Bernanos. Però també Chateaubriand i Victor Hugo, o Max Picard quan evoca amb eixa bella imatge el verd que, en primavera, “es propaga silenciosament d’arbre en arbre”, i fins i tot “el sever silenci de la nit” del qual parlà Lucreci, més enllà dels límits temporals del subtítol.

Tots desfilen per les pàgines del llibre de Corbin, i amb tots construïx el seu propòsit de reaprenentatge del silenci, de defensa de la seua muda presència com a molt més que la mera absència del soroll, com un art de viure o com una metafòrica preferència pel gat, eixe animal que sap existir com pocs dins del silenci i que sembla simbolitzar-lo.

Però també apareixen les altres moltes formes del silenci: el del desert com una exaltació espacial del no-res i dins del qual arriba a percebre’s com un estat que ens induïx a una altra dimensió, i que Saint-Exupéry –privilegiat observador des de les altures– definirà com “un profund silenci de casa ordenada”, o el de les presons, o el de les muntanyes, cims i glaceres, o el de la neu, idealitzat com un arquetip en eixa caiguda mansa i silenciosa. Qui ho ha vist, ho sap.

El llibre, dividit per capítols més o menys temàtics, torna una i altra volta a la literatura, a autors com Joseph Conrad i la seua línia d’ombra en l’horitzó, quan el silenci de la quietud de l’alta mar tropical és “un espill de la desesperació”. O el silenci dels grans boscos o el del camp, i el passeig per ell, com ja un lloc comú de l’escriptura introspectiva, en la novel·la o en la poesia. I també ens transporta al silenci malaltús i decadent de les ciutats provincianes, i Corbin ho fa invocant Balzac, probablement el seu millor cantor, i aquelles urbs silencioses per mortes, obsessionades amb la seua història, expulsades de la modernitat.

Però no són tot evocacions llibresques. Perquè el silenci i els seus codis és també cortesia, urbanitat, fins i tot submissió, com eixos silencis dels temples als quals ens hem acostumat des de xiquets, tant com al silenci obligat i propi de totes les institucions acadèmiques, com a símbol assumit de respecte cap als ensenyants i requisit necessari de l’atenció. O al contemporàniament anomenat minut de silenci, en realitat una transposició d’atàviques pràctiques religioses fora de l’àmbit sagrat. O la tan celebrada llei del silenci de les societats més o menys secretes, més o menys delictives.

I el recolliment com a estat associat al silenci, l’art de la escultura i la seua observació callada, els pintors particularment sensibles a esta evanescent matèria (Fra Angelico, Rembrandt, Vermeer, Hopper), el silenci clamorós de Déu com a prova indistinta de la seua saviesa o de la seua inexistència, o el de l’amor, com a símptoma del més profund enteniment o de la llunyania d’una parella, fins i tot el de la masturbació com a apoteosi de la intimitat que no requerix soroll i es recrea en si mateixa. 

Tot en conjunt és un homenatge i un prec al silenci que Alain Corbin aprecia i valora sense ocultacions, sense complexos i amb el bagatge cultural que posseïx i que ens regala en este gran llibre. Fer o no bon ús d’eixe present agraït serà ja cosa del lector. I com va dir aquell, the rest is silence.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email