La victòria de WhatsApp

En alguns instants d'estos inoblidables primers mesos de 2020 el virus, entre tragèdia i tragèdia, ha paregut que tinguera consciència i volguera millorar, per les braves, alguns aspectes de les nostres vides. No només és una percepció generalitzada en el carrer; també ho han pensat i expressat il·lustres analistes, filòsofs, intel·lectuals. Això i que d'esta pandèmia dramàtica, devastadora i homicida, sabríem extraure alguna cosa bona. Tots coincidixen en que ens deixarà un món nou, però ¿és ingenu creure que ens deixarà un món millor?

Pel moment no és una bona notícia que WhatsApp, aprofitant la Covid-19, s'haja ensenyorit com a un poderosíssim altaveu des d'on crear ideologia visceral, amb les seues grans aliades. Les fake news circulen de forma vertiginosa mitjançant el botonet reenviar per grups d'amics, cada volta més correligionaris i menys amics. No seria tan terrible si no fóra perquè uns quants mitjans de comunicació, alguns amb capçalera d'antic prestigi, animats per l'èxit de l'aplicació, han decidit capgirar l'orientació deontològica i inclinar-se cap al periodisme pamfletari. Existia una premsa de centre-dreta molt raonable i de qualitat però una part d'ella ha anat degenerant, al rebuf de coses com això que dirigix Inda i que costa anomenar periòdic. Ha sigut tot un reflex del panorama polític, on Vox ha acabat marcant l'agenda i les directrius ideològiques de tota la dreta. O al revés. No ho sabria dir. Ous i gallines. Tanto monta.

Hi han unes altres explicacions que, per a alguns, pesen més: el 15M, Podemos i el trencament del bipartidisme, amb la consecució progressiva de quotes de poder, ha revifat certa por a un comunisme institucional que, atiada amb precisió quirúrgica, ha acabat per radicalitzar a la dreta, amb un discurs simpliste però efectiste i molt capaç d'indignar acòlits.

Siga com siga, de la radicalització de la dreta s'alimenta la de l'esquerra. I així anem: abocats a un temps de militàncies incondicionals on els matisos són sempre sospitosos, on la incondicionalitat i el "amb mi o contra mi" estan omnipresents, on paraules com concòrdia, debat o consens sonen ràncies i antigues. Cada dia més coses estan justificades: si uns fan ús de fake news, ¿per què no respondre amb la mateixa moneda? Si ells feien escraches, ¿per què no nosaltres? I anem aprofundint una bipolarització extrema. La praxis dels governants no escapa a esta situació. I així és com, en compte de donar exemple, aprofiten per a colar iniciatives que costarien d'explicar en altres circumstàncies. Saben que ara tot projecte tindrà el plàcet dels acòlits, sense fisures. Ja hem dit que no és temps de matisos?

En este context, les estratègies de comunicació i propaganda cobren un pes creixent, des de l'oposició política o mediàtica, però també des de les pròpies institucions. Tots els símptomes, vullgam o no, són de temps de guerra. I com en temps de guerra, el clima polític i social es fa cada volta més irrespirable, perquè lògicament la incertea i la por alimenten les misèries humanes, que ja se'ns ixen per totes les costures.

Sí, potser pecàrem d'ingenuïtat. Pocs imaginaven que el post Covid-19 acabaria convertint-se en l'imperi del WhatsApp, amb tota la putrefacció ètica i moral que açò representa per a una societat. Un virus ha posat als peus de l'abisme a la Humanitat sencera. I una aplicació de mòbil està amenaçant les democràcies occidentals. Cosas veredes, amigo Sancho.