La vida, anar tirant

L’amor és Déu en barca és segurament la cançó més coneguda del cantaor de Catarroja Miquel Gil, i a la seua vegada una adaptació musicada d’uns versos d’Enric Cassasses, un poeta barceloní consagrat que en 2020 ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En una de les estrofes d’una cançó preciosa dedicada a una visió mediterrània i reposada de l’amor, realista i sense excessos verbals ni estridències, diu allò de que l’amor és ritual, i el ritual és la vida. 

Si entenem l’amor en un sentit ample i més enllà de l’àmbit de les relacions estrictament interpersonals la rellevància del ritual se’ns mostra amb una nova llum. La importància de la observació de rituals és comú a diverses cultures, però és fàcil de veure que dins la familia ibèrica i europea tant com catalans com valencians compartim -més enllà de les nostres complicades relacions intrafamiliars- una querència especial per les representacions més o menys buides de gran valor sentimental. En tenim des de les més institucionals -la Processó Cívica de la Reial Senyera pel 9 d’Octubre i la seua davallada vertical des del balcó, l’ofrena de flors a Rafael Casanova per l’11 de Setembre a Barcelona; el Tribunal de les Aigües reunint-se sense funció per a gust dels turistes enmig d’una ciutat sense horts, el despatx de Puigdemont buit i tancat a mode de Sanctasanctòrum- fins a les més festives i populars però també impregnades de rituals i procediments -les calçotades i la paella, els castellers i les falles, càbiles i colles… Compartim una defensa zelosa de la vigència de la ritualitat… i també la seua relació inversament proporcional amb la rellevància política quan es tracta d’aconseguir o protestar per coses materials. 

S’ha de reconèixer, però, a les nostres societats que no s’han estancat: conservem intacta la capacitat d’incorporar rituals nous perfectament inútils en termes pràctics  però capaços de generar hàbits. En el cas dels nostres cosins de tramuntana, la imatge d’ERC i JxCat barallant-se per aprovar els pressupostos al PSOE a canvi del que ells mateixos reconeixen que és poca cosa, amb la pròpia negociació com a estratègia -el mitjà és el missatge, que deia McLuhan- recorda enormement al que véiem en època de Zapatero, fa ara 15 anys. Fet i fet, l’independentisme continua sent un agent mobilitzador de gran abast -hi ha qui diu, i jo compartisc, que segurament el moviment político-social més gran d’Europa ara mateix- però la falta de debat estratègic i objectius polítics els pot deixar reduits a uns exitosos organitzadors de performances, o per al públic més boomer, de processons.  Qui més en sap i millor ho ha disseccionat és, naturalment, un valencià: val la pena llegir Jordi Muñoz i el seu Principi de realitat (L’Avenç, 2020) per trobar formulats els problemes, els debats i l’autocrítica que costa molt trobar entre els nascuts a Catalunya.

Si recorrem a la clàssica sentència de Marx sobre la repetició de la Història, podriem definir el moment actual del moviment independentista català -repressió, denúncies, presó, exili, paràlisi política- com una autèntica tragèdia; i en esta comparació a la reivindicació del problema valencià, que té causes i orígens ben similars, sembla que ens pertoca el rol de farsa. La diferència entre tragèdia i farsa la podem veure clarament en els aforaments i els formats de convocatòria: on uns despleguen centenars de milers de persones i avalots que apareixen a les televisions de tot el món, les i els valencians podem exhibir una col·lecció de polítics i professionals de patronals, sindicats i lobbis associatius de distinta espècie, altament masculinitzats i majors de 50 anys que s’apleguen per mostrar unes quantes pancartes o rètols i llegir un manifest, sempre de matí, en dia i horari laborable i per un periode màxim de mitja hora per convocatòria deixant temps per l'esmorzar, evitant el risc d’assistència de curiosos. Només la presència esporàdica i violenta de l’ultradreta local aconsegueix posar València al mapa, i sempre al cost d’acabar esborrant la reivindicació original.

I així, com continua el poema de Cassasses, la vida, anar tirant, i van passant els mesos i anys. Si a Catalunya, com apunta Jordi Muñoz no s’ha produït un debat seriós sobre quin cost polític, econòmic i personal pot tenir assolir l’autodeterminació -tenint en compte que a l’Estat espanyol profund li és igual la seua imatge exterior i que li ploguen les galtades des d’instàncies europees i internacionals- al País Valencià no consta que ningú haja obert la boca sobre quina estratègia cal seguir i quins costos assumir per assolir el finançament just, les inversions promeses o el blindatge competencial reconegut a l’Estatut envait una i altra vegada per Madrid. Si algú com Toni Cantó, amb el seu historial conegut no només d’opinions polítiques centralistes sinó de depuracions internes a companys per defensar els interessos valencians pot alçar una pancarta -més bé un A3 de dubtosa factura tècnica, València capital del disseny, you know- sense rebre cap retret, és que la reivindicació en si té una rellevància escassa més que per al circuit intern de la premsa i el ritual anual. Ja ni parlem de temes més generals: la subordinació a les seus de Madrid de les sucursals dels partits estatals, o l’escassa o nul·la probabilitat que Compromís o Podem-EUPV abandonen el govern autonòmic en protesta per alguna o altra humiliació atorga a la lluita pel finançament valencià la mateixa credibilitat i sensació d’espectacle en directe que tenia el Pressing Catch emés per Canal 9 i locutat per Paco Nadal. En aquella òpera bufa comprada a pes, com a mínim, hi havia riures assegurats. 

Tenim, és clar, límits clar a l’acció: el gran tabú de la violència de la forma grotesca en què es declina en la subcultura política local. Una realitat mediàtica de tertulians baby-boomers per als qui els contenidors de fem són l’última barrera contra les invasions bàrbares i cremar-los equival a terrorisme. Un univers distòpic on Luis Carrero Blanco i Ernest Lluch són igualment víctimes del terrorisme i mereixen la mateixa mena d’homenatge genèric i protecció a l’honor. Que tenen mil opinions sobre Bildu però mai esmenten que els partits de govern a Irlanda, Israel i Sud-Àfrica provenen de grups armats que posaven bombes i mataven civils a sang freda. Tenen nocions del procés constituent a Xile però obvien els ferits i morts que ha costat, les setmanes d’avalots i violència desfermada. Tots recordem, en fi, de la primavera de 2011 veure -des de l’aire i en televisió- l’assemblea en marxa a la cairota Plaça de Tahrir però evidentment no ens sona de res la coetània guerra desfermada dels manifestants contra la policia i l’exèrcit als ponts sobre el Nil que feia possible prosseguir l’assemblea. El 15-M que coneixem és una interpretació artística lliure, quasi una paròdia, de la imatge televisiva que els occidentals voliem veure. Revolució sense sang i sense morts, apta per a tots els públics i per una portada emmarcable de Time.

Ha passat una dècada, i seguim igual. Seguim sent mercaderia en mans de polítics i banquers, cobrem malament si cobrem, no trobem casa on viure i la pobresa campa arreu, i això fins i tot abans del covid-19 i de tot el que ens falta per caure al damunt en forma de segona crisi d’endeutament. Seguim sent l’última merda d’Europa -i de pas d’Espanya- en un problema que s’ha cronificat i ja és un ritual més al qual només li falta el seu menjar típic. Els protagonistes d’aquelles -dubtoses- gestes, la majoria universitaris i de classe mitjana hem crescut i ens hem endinsat en la trentena i la quarantena; el que es veu arreu no és més que una suma de relats de salvació individual amb millor i pitjor fe segons els casos. Regidors, diputats, ministres i alts càrrecs els menys, una generació sencera opositant al que siga ben lluny de la seua vocació i acumulant ràbia i frustració en el cas més comú. És dubtós que l’atenció al públic en finestretes se’n ressentisca massa o ni tan sols es note; però els efectes sobre l’alumnat de cohort rere cohort de docents no vocacionals i frustrats estan per veure. 

El peix es mossega la cua. A les reivindicacions del finançament només s’hi presenten els que s’hi dediquen professionalment, perquè la resta de coneixedors del tema estan o estem bàsicament a una altra cosa. Una realitat on l’arribada de l’Ingrés Mínim Vital, els desnonaments o les moratòries al lloguer són importants, si, però bàsicament cosa de tercers, objecte de delegació en els polítics que massa cobren, són tots iguals i no es posen d'acord perquè prou difícil és ja la feina, fer-se càrrec de la casa i pensar en reproduir-se. No es pot esperar de ningú en estos temps un gest heroic, la mena de risc i renúncia personal, i tots ho donem per bo: tenim massa coses a perdre, i resulta que la culpa és dels centennials que estan tot el dia al TikTok i no saben concentrar-se.

Històricament, les solucions acostumen a vindre dels llocs menys intuïtius. En l’any del ressorgiment del Black Lives Matter i unes eleccions tan disputades als Estats Units, és comú que la gent se’n recorde de Rosa Parks. Una dona negra i pacífica resistint en un autobús és una autoritat moral inapel·lable per molts motius i encaixa de ple en el que s’espera d’un moviment polític modern. John Brown, un dels pares de l’abolicionisme al segle XIX, ho fa menys. John Brown era blanc, tenia família -20 fills!-, era comerciant i era profundament religiós. Havia nascut al nord dels Estats Units, a Connecticut, on l’esclavisme no era un problema, i fou vivint entre negres emancipats a Nova York com es va identificar amb el problema esclavista fins a fer-ne una causa personal. 

John Brown va ajudar molts esclaus a fugir a Canadà, però també va defensar l’ús de la violència, va dirigir grups armats i fou considerat el que avui diriem un terrorista. Tenia coses a perdre -una posició econòmica, fills- i ni tan sols era negre. No obstant, Brown i diversos dels seus seguidors, entre ells alguns dels seus fills, tots blancs, foren capturats  després d’una acció i executats pels esclavistes de Virgínia, acabant de màrtirs d’una causa que d’acord als estàndards actuals “no era la seua” i segons a qui preguntes tampoc estava legitimat per liderar perquè seria apropiació cultural. John Brown’s body, una cançó dedicada a ell i la seua mort, es feu prompte popular fins convertir-se en l’himne dels soldats de la Unió durant la Guerra Civil Americana; en els nostres dies és una cançó infantil que coneixem per les versions de Pete Seeger i Bob Dylan. A casa nostra, per contrast, John Brown no passa de ser un petit indi que de nadiu americà, pobre, no en té ni el nom. La vida? anem tirant.