L’aficionat futboler /domenico forofus/

VALÈNCIA. Ultres, n'hi ha pràcticament de tots els equips de futbol del món, i els equips valencians no en són una excepció. Alguns són molt sorollosos com els de l’Alcoyano o l’Atlético Saguntino; uns altres, prou nombrosos com els de L’Hèrcules, L’Elx i el Castelló. I alguns, dels que ara parlarem, són de primera divisió, perquè allí juguen els seus equips. Però tots tenen uns trets característics:

-Pensament únic. Només pensen en futbol el dia abans, el de després, i òbviament el dia del partit.

-No conten en números. Ells conten en dorsals: així, per exemple, el 6 per a un valencianista és Kondogbia, el 8 Carlos Soler, i el 19 Rodrigo.

-El seu somni era ser futbolista. I tot i que no ho han aconseguit, jugaran a futbol amb els amics en alguna lliga d’empreses, on cada setmana se senten per uns moments “cracks” com si foren una barreja de Maradona i Ronaldinho.

-No es perden cap partit. Lliga, copa, amistosos, partits europeus, sempre a l’estadi i, si no és possible per causa major com una boda o el naixement d’un fill, aniran a una penya o al bar, que és com el VAR, però amb més àrbitres experts encara per metre quadrat.

-Van ben preparats. En mocadors blancs per si de cas han de cantar allò de “Fuera, fuera”.

-Els agrada la poesia. I cantar-la a màxim volum, altra cosa diferent és que afinen o que les rimes siguen gongorianes (a por ellos oe, a por ellos oe), però ells van al futbol a rimar i cantar, o en els casos més extrems a cridar i a insultar bona cosa.

El llevantinista /granotus orriolerus/

Este ultra de color blaugrana té un hàbitat reduït a València i els pobles de la contornada. El que passa és que ultres pròpiament, n'hi ha pocs i alguns com el seu president tenen la fama, segurament infundada, de ser també aficionats d’altres equips, especialment del Madrid o el Barça, la qual cosa és una ofensa per als ultres de veritat. Són els germans pobres, per tant per a ells estar en primera divisió ja és una victòria, de fet han jugat més partits en la seua història contra el Mestalla que contra el Valencia CF, a qui mai li han guanyat a Mestalla. I, encara que en els moments durs de Segona B i tercera a l’estadi anaven poquets, ara l’estadi té sempre un ambient immillorable amb molt de públic que està aficionant-se al Llevant. Diuen les males llengües que és un efecte directe de què el passe no el paga quasi ningú, però tot i això cal fer l’esforç d’anar a vore “l’espectacle”.

El que més li agrada al /granotus orriolerus/ és per este ordre:

-Recalcar que el seu equip és més antic que el Valencia CF.

-Guanyar-li partits al Valencia CF.

-Presumir de què són l’equip dels valencians.

-Copiar equipacions de senyeres.

-Quedar en lliga per davant del Valencia CF… tot i que això no ha passat encara.

-Reivindicar la copa de la República.

El seu ídol actual és Morales, dels últims anys Ballesteros i, un poc més antics, Latorre, Salillas i Quini, però no el Quini famós, el Quini un poc més roín. I, encara que va jugar només 10 partits i va afonar a l’equip en la classificació, trauen pit de què Johan Cruyff fóra llevantinista. Tenen Bunyol com a segona residència, anomenen “xotos” als valencianistes, el seu crit de guerra és “Macho Levante”, i tot el que diga el seu president va a missa.

El groguet /amarillus submarinus est/

L’aficionat del Vila-real és com l’aficionat als productes Hacendado, no els importa que siguen productes amb tradició, els preocupa la qualitat/preu. De tots els forofos valencians són els més domèstics: de fet, si foren gats, serien com els gats egipcis, que són els més amansits de tots els gats del món. Perquè en realitat, allí, en l’àmbit rural, els ultres no agraden, i per això els han muntat una gàbia de cristall a tots els aficionats que van de fora, així estan tranquil·lets i no radicalitzen a la seua acomodada afició. Ja tenen prou amb fitxar jugadors amants de les pistoles. 

Com passa amb els llevantinistes, estan prou obsessionats per quedar per damunt del Valencia CF, i intenten tindre la millor cantera, les millors instal·lacions i l’estadi amb més taulells del món... que si et descuides penses que estàs en un bany gegant dels anys 90. Criticar a la propietat del club està prohibit, com tampoc els va bé que el Cadis o Las Palmas visten de groc, ni que el Castelló tinga més aficionats que ells. Però tampoc s’obsessionen, perquè el groguet després de cada partit tornarà a casa amb la família (van sempre en família al futbol, diuen que alguns obligats per a mantindre els negocis), i tant si guanya com si perd… no farà mai cap drama. Per cert, encara no saben com se celebra un títol, així que van practicant en cada ascens a primera per si han de celebrar un altre subcampionat. 

Valencianista /batman mestallicus/

Són els ultres més nombrosos en la Comunitat Valenciana, almenys entre els equips valencians, i també els més bipolars. Perquè estos ultres blanquinegres tenen una percepció dramàtica de la realitat, les coses les veuen blanques o negres, i poden passar de l’eufòria a la depressió en qüestió de segons. Això també té a vore en la seua híper-exigència: tot el que no siga guanyar-ho tot és un desastre de temporada. Els pressuposts o dur 10 anys sense guanyar cap títol són excuses de mals aficionats.

L’ultra valencianista sempre durà tatuat l’escut del seu equip, una rata penada o la paraula amunt, que és el seu crit de guerra. Els agrada molt animar quan l’equip va guanyant, i de vegades també quan l’equip va perdent. Unes altres voltes en canvi “animen” en silenci, com qui patix d’hemorroides. També són de xiular prou, a entrenadors, a futbolistes propis i rivals, als seus capitans, a l'àrbitre, a Tebas, a la banda de música, a l’arreplegapilotes lent… i potser són un poc impacients, encara que ja fa un parell d’anys que no li canten a ningú “Vete ya”, de moment ho han canviat per una frase molt més dolça i fina: “estamos hasta los huevos…”

Els valencianistes tenen el millor mig camp del món, el Nou Mestalla, que quan s’acabe serà ja vintage. Entre els seus amics està l’afició de l’Elx, i entre els seus enemics quasi totes les altres aficions, i la premsa, que constantment subestima i menysprea als valencianistes, especialment “la prensa mesetaria”. Alguns ultres se’n passen de “sentiment” i si les coses van mal es fiquen un poc violents, uns altres en canvi són meninfots i, amb deixar de pagar el passe quan l’equip no guanya, tenen prou. No els fa gens de gràcia que el salvador del club “fóra un xino”, sempre diran que “el futbol ens deu una champions” i recordaran amb nostàlgia l’any 2004, quan foren el millor equip del món. Si vols conquistar este aficionat, cal cantar en veu alta “kily, kily”, “Simone Zaza, lolololololo” o “Vamos Pablito Aimar…” perquè són molt fans dels jugadors tribunerets. Si a més veneres a Kempes i odies a Mijatovic, aleshores ja serà amics d’ells per sempre.

Hui hem conegut al /domenico forofus/, un espècimen que celebra els gols com si foren orgasmes i els orgasmes com si foren gols.