La mar de dol

Una de les persones més admirables que he conegut mai és l’amic Miquel. Miquel Climent Zaragoza, Miquel el Polp. Miquel és mariner. I mana la barca que va heretar de son pare (que també es deia Miquel Climent, Miquel el Polp): la Climent Zaragoza. No sé si mai no li ho he sabut dir d’una manera prou clara i sincera, però sempre l’he admirat. L’he admirat moltíssim. Prompte farà quaranta anys que es guanya la vida anant embarcat. I sempre he sentit pel seu ofici un respecte profundíssim: perquè el sé farcit de perills, de riscos, de complicacions, de dificultats, d’atzars imponderables. És, la seua, una de les últimes professions recol·lectores, inevitablement condicionades per la natura. I se sotmet, per tant, a una enorme quantitat de variables aparentment impredictibles: el cicle de la reproducció de les espècies marines, el poc o molt previsible comportament dels peixos i els crustacis que captura, el capriciós comportament del mercat (hi ha dies que la gamba es fa a un preu i dies en què es fa a un altre ben diferent), les pujades i baixades del cost del gasoil... Per no parlar de l’eventualitat d’una tempesta o de l’amenaça sempre present d’un fatídic accident en què la barca acabe «amb la proa al sol».

Miquel Climent, de més a més, és un dels comptats amics gran reserva que he tingut la sort de poder conservar amb invariable simpatia, confiança i afecte des del temps remot de la primera adolescència, quan anàvem junts a l’Institut i, a poc a poc —sempre a espentes i rebolcons!—, descobríem els fascinants secrets de la vida. I és el cas que no me l’he pogut llevar del cap en tota la setmana. Quan vaig llegir la notícia, ara fa cosa de deu o dotze dies, no me la podia creure: «La Unió Europea ha anunciat mesures dràstiques que comportaran una restricció del dies permesos per a la pesca d’arrossegament: dels 140 dies actuals es passarà a només 27 dies anuals.» Semblava una broma de mal gust. Perquè no cal ser un expert en la matèria per a comprendre que una tal restricció significaria, en realitat, la sentencia de mort definitiva per a tot el sector pesquer valencià: perquè sense la pesca d’arrossegament —que es veuria irremissiblement condemnada a la desaparició— tampoc no es podrien sostenir les infraestructures de les llotges dels ports per a la resta del sector pesquer.

«Volen fer-vos la pell. No sé per què, però volen matar-vos», em vaig començar a dir en veu baixa, mentre llegia l’amenaça de restricció, pensant en l’amic Miquel. I vaig recordar la conversa que, fa a penes tres anys i mig, vaig poder fer amb el patró de barca de Xàbia Amadeu Ros [https://alicanteplaza.es/de-la-mar]. «La sensació és que, en comptes de protegir el sector, volen fer-nos la vida impossible fins que desapareguem», recorde que em va dir, ja en aquell moment, l’Amadeu. I em va explicar com vivien el mariners l’asfíxia insuportable de les restriccions successives: «Cada any, progressivament, podem eixir menys dies a treballar. Ara diuen que són només 170, o 160 o 150 dies!» Maria Santíssima! Si 170, 160 o 150 dies de pesca es percebien ara fa tres o quatre anys inviables econòmicament, la mera al·lusió a 27 comptadíssims dies de pesca no solament significa en la pràctica la desaparició total del tradicional i antiquíssim art de pescar fent córrer el bou per dins la mar per mitjà d’una parella de barques (que és com es feia en el temps de la navegació a vela, cosa que va donar origen a la denominació barques de parella) o, ja en el temps del motor, gràcies a les portes que, jugant amb la hidrodinàmica, permeten l’arrossegament estratègic de l’art de pesca.

La ràbia i la indignació em van cremar la sang. No solament perquè la referència de 27 dies és sinònima de la desaparició definitiva del món tradicional de la mar, sinó perquè, de més a més, és una humiliació, una provocació, una burla: una falta de respecte total, absoluta i definitiva contra la gent de la mar com el meu amic Miquel Climent que, a pesar de les dificultats totes, s’ha mantingut ferm en la perpetuació de l’ofici heretat familiarment —que practica, coneix i estima d’una manera literalment fascinant. I encara per una raó més: perquè en els debats radiofònics, periodístics i televisius que la controvertida mesura ha suscitat, no pocs tertulians de pa i peixet (tertulians que és segur que mai no es deuen haver embarcat en una vaca, que és com se’n diu, també, de les barques que practiquen la pesca d’arrossegament) s’han apuntat a condemnar impunement l’activitat dels pescadors com si es tractara d’una amenaça gravíssima per al medi ambient: com si els mariners dels nostres ports i les nostres barques foren els grans criminals devastadors de la biodiversitat marina, o els responsables últims de l’empobriment biològic de la Mediterrània, o el més malèvols desencadenadors dels efectes terribles del canvi climàtic. I això és profundament injust. I diabòlicament pervers. Perquè em consta que ningú com —precisament— els nostres pescadors es preocupa tant per la salut i la capacitat de regeneració de la nostra mar: per la senzilla raó que són ells, els pescadors, els qui s’hi juguen el pa i la vida. Encara ara em ressonen les paraules que al seu dia em va dir l’amic Amadeu, de Xàbia, sobre la qüestió: «La gent hauria de saber que no hi ha ningú —ningú!— més sensible, ni més preocupat, ni més compromés amb la sostenibilitat dels ecosistemes marins que els mateixos pescadors.»

«Clar: cal tenir en compte que les xarxes que les barques arrosseguen pel fons marí fan sorgir a l’atmosfera el CO₂ que les profunditats aquàtiques». Això he arribat a sentir en una tertúlia radiofònica, aquesta setmana, en boca d’un perfecte indocumentat! I m’enerva pensar que algú puga arribar a creure que, de veritat, les quatre pobres barques d’arrossegament que han aconseguit subsistir fins a l’actualitat poden tenir cap culpa en relació amb l’efecte hivernacle que el planeta pateix! Déu meu! Ara deu ser que la pesca tradicional és nociva per al medi ambient, i no ho són els milions i milions de vehicles que diàriament arranquem i conduïm, o els milers i milers d’avions que en aquest precís instant travessen l’atmosfera cremant combustible, o els efectes massivament contaminants de les mobilitzacions que requereix la indústria turística, o les aigües residuals que impunement aboquem des de les ciutats als rius i al mar, o les deixalles industrials mastodòntiques que generem, o les tones i tones de plàstics que acabem llançant als oceans, o les aigües fecals que injectem a la costa per mitjà d’emissaris, o... No: la culpa és dels pescadors que corren el bou. «Criminals...»

La desgràcia dels nostres pescadors —diria— és que no tenen qui els valga: ningú amb pes, poder econòmic i capacitat d’influència mínimament rellevants que defense la seua veu a l’interior dels despatxos on es prenen les decisions polítiques transcendents. És una evidència que ni el PP ni el PSOE ha mogut mai un dit per ells, a l’hora de la veritat, en el marc del joc de la política europea. Resulta entre candorós i entendridor veure que el Conseller d’Agricultura, Aigua, Ramaderia i Pesca, senyor Miguel Barrachina Ros, ha hagut d’anar a Madrid a manifestar-se contra la constrenyedora mesura europea... És el signe més inequívoc de la impotència d’una Generalitat Valenciana que, a l’hora de la veritat, no disposa de cap competència, ni de cap capacitat decisòria, ni de cap marge de maniobra per a garantir un mínim de decència social, econòmica i política als maltractadíssims llauradors, pescadors i ramaders valencians. I es veu vindre a una hora de camí que la competència deslleial que comporta la importació sense aranzels de productes agraris de països de fora de la Unió Europea que no han de complir les restrictives regulacions europees, tindrà ara un correlat claríssim en la importació de peix capturat en altres països mediterranis —el Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, posem per cas— on les restriccions propugnades per la Unió Europea no tindran, com és lògic, cap tipus de vigència.

Matar el món de la mar nostre no solament comporta erradicar un patrimoni cultural estimabilíssim: també vol dir atemptar contra la gastronomia tradicional i contra la filosofia d’un consum alimentari de quilòmetre zero. Quan per fi hauran acabat amb les nostres barques i els nostres pescadors, quin peix menjarem? Peix congelat procedent de llocs remots del planeta, amb tot el cost econòmic i energètic que en comporta el transport i la conservació? Peix del mateix Mediterrani, però costosament importat dels països que no patiran estrangulacions administratives i podran conservar la pesca tradicional? Peix de piscifactoria, criat amb pinsos industrials? Sap la gent com de contaminants poden arribar a ser les granges aquàtiques marines? Ningú no ha parat a pensar que darrere de l’estrangulament als pocs pescadors tradicionals que queden en actiu potser no hi ha sinó la capacitat d’influència de grans interessos econòmics multimilionaris en favor de les grans companyies internacionals dels ultracongelats, dels grans empresaris importadors i exportadors de peix, i de l’explotació de macropiscifactories no precisament ecològiques? Qui està matant el mar, en veritat? Els pescadors de sempre? O els agents contaminants d’ara?

Mentre vaig rumiant aquestes idees, pense la que pense i em decidisc per fi a marcar el número de l’amic Miquel Climent per demanar-li com està vivint tot aquest malson de la proposta de reforma del sector pesquer. Després de les salutacions rituals, és el mateix Miquel qui comença a contar-me la seua percepció de la situació:

—Mira, Joan: al seu dia vam acceptar subvencions de la Unió Europea. I ara tenim la sensació aquella d’haver-nos venut l’ànima! Ells, d’alguna manera, com que t’han pagat, ja són els amos. I tu calles i enguls. I s’ha acabat.

—Però això de l’amenaça dels vint-i-set dies vol dir el final de tot, no? —m’atrevisc a preguntar-li.

—L’amenaça que han fet, tan exagerada, dels vint-i-set dies... Això es notava que era un farol! Però amb eixe farol aconsegueixen el seu objectiu. Primer disparen a matar, i després et proposen perdonar-te la vida amb unes mesures que ja no són tan dràstiques. I tu vas, i les acceptes. I encara t’ha paregut un gran acord, no? Però en el camí s’han burlat de tu. I no sé si són conscients que han fet un mal irreversible: perquè s’han carregat l’empresa, perquè l’han devaluada completament. I una cosa encara pitjor: estan rematant també les poquíssimes possibilitats que hi havia de relleu generacional. Perquè... Quin xiquet voldrà estudiar ara per a ser patró de pesca? Digues: tu deixaries estudiar al teu fill una cosa que veus que no tindrà cap valor?

—Però la situació també deu haver servit per recollir l’adhesió de la gent: per a visibilitzar la injustícia que patiu, no?

—Bé, sí... Jo vaig anar l’altre dia a la manifestació de la Vila. I va ser molt emocionant, la veritat. Perquè sí: perquè és veritat que senties el calor i el suport de la gent. És que la Vila és encara un poble de pescadors i es nota, saps? Però la sensació final, quan es va acabar tot allò, va ser que havíem assistit a un funeral. I que aquell funeral era el nostre! Dic: «Xe! He vingut al meu enterro i m’han donat el pésame...» Era una sensació estranyíssima: una sensació agredolça. Perquè palpaves l’afecte i l’estima de la gent del poble. Però al mateix temps hi havia en l’ambient com una cosa negra: una sensació de dol.

—I enmig del dol, encara deu doldre més que hi haja qui us tracte com si fóreu uns criminals malignes que esteu acabant amb la vida de la mar, no?

—Ja veus! És que, damunt, els estudis que s’han pres de referència per a justificar les noves mesures restrictives no són actuals. No sé si són de 2019 o de 2020. I la cosa ha canviat molt. Moltíssim. Hui en dia hi ha més peix que mai. Hi ha més peix que mai! Fins al punt que nosaltres, que ja saps que anem a la gamba, moltes voltes hem de fugir-li al peix, perquè no saps què fer-ne, de tant de peix. Hem estat uns anys molt limitats. Però ara hi ha més peix que mai.

—I l’acord aquell a què sembla que han arribat al final, de mantenir els 140 dies de pesca a l’any, però si compliu una sèrie de requisits, com ara augmentar l’obertura de les malles i fer servir portes voladores, i no sé què més... Com t’ho veus?

—No sé què dir-te, Joan... —em diu l’amic, desencoratjat i amb evident desconfiança—. El ministre diu que ha sigut un bon acord. Però darrere de tots els «bons acords» sempre eixim escaldats els mateixos. Jo encara no he vist mai cap «bon acord» que haja firmat ningú a Madrid o a Brussel·les en què els pescadors no hagem eixit perdent. Cap. Les mesures de l’acord no és que siguen tan dràstiques com allò dels vint-i-set dies. Però... El problema és que són molt costoses. I una altra cosa és que, al canviar les malles i les portes, canvia tot l’aparell: canvia tot el sistema. I, fins que tornes a afinar-ho, costa molt de temps. Hi ha qui es pensa que això ho tires per la popa i ja està. No. Això, fins que tu acabes de fer-ho anar, hi ha tot un procés. És com afinar un instrument. Costa una barbaritat fins que li traus tota la rendibilitat. I podria ser que hages d’anar canviant d’aparells, i de bou i de tot això.

—Però se suposa que les administracions sabran arbitrar ajudes per a l’adaptació, no?

—Tu ho has dit: «se suposa». Però tens la sensació de dir: «Potser m’ajudaran, sí... O no. No ho puc saber. Però d’entrada em costarà de la butxaca, a mi.» I... La part més preocupant de tot açò és: qui em diu a mi que en qualsevol moment no tornarà a eixir un altre senyoret malcriat a Madrid o a Brussel·les, o on siga, que vinga a dir «Escolteu! Açò s’ha acabat!» Quines garanties d’estabilitat tenim. Que no veus la manera com ens han tractat?

—I, damunt, passeu per ser els dolents de la pel·lícula —torne a furgar en la ferida, sense voler.

—Això és la part que més em crema: que, damunt, sempre hem estat mal vistos per tot el món. Com si arrasàrem la mar i tot això. Però no sé si som prou conscients que per cada mariner que va a la mar viuen quatre persones a terra, eh? Estem parlant de rederos, de restaurants, de pescateries... S’estan carregant el sector. I a poc a poc ens van deixant sense eixida. Com que fa temps que volen acabar-nos, abans et donaven una subvenció ben sucosa si accedies a desguassar la barca: la Comunitat Europea et comprava la llicència. Però ara resulta que no: van apretant-te, apretant-te, apretant-te. I el dia de demà, si això, et donaran quatre quinzets per la barca i ja està. Perquè estan devaluant-la. Perquè la solució seria eixa: si volen desfer-se de l’arrossegament, que indemnitzen...

—I tampoc. Una mar sense pescadors seria una mar buida. Una mar morta. Em fa feredat pensar en una mar on només hi haurà motos aquàtiques ensordidores, llanxes de motor, iots de luxe i piscifactories contaminants.

—Pos ves fent-te la idea. Perquè a això anem si continuen prenent les decisions tal com les estan prenent: des del despatx d’una persona qualsevol que no és d’ací i que no coneix la realitat de la mar, de la nostra mar: una persona que potser no s’ha embarcat mai en sa vida en una barca de parella... Això et crea una ràbia, un disgust, un malestar! Estan decidint per tu no saps qui, ni on, ni com, ni per què, ni per a qui... I tota la teua vida se’n va a fer punyetes!

—Uf...

—Hem estat almenys cinc anys acatant les decisions, engolint-nos les restriccions, assumint totes les mesures de contenció que ens imposaven. I el resultat quin ha sigut? Que hem passat de dos-cents vint o dos-cents trenta dies a cent vint o cent trenta. O siga: vinga apretar-te, vinga apretar-te, vinga apretar-te. Econòmicament, t’ho pots pensar, ha sigut un desastre. Durant cinc anys, com qui diu, ens hem obligat a passar necessitat. I quan hem acabat els deures, el resultat quin ha sigut? Més! Apretar-te encara més. N’hi has: més garrot! Aquesta és la sensació que se t’hi queda!

—Comprenc.. —li dic, i voldria tenir-lo davant per poder-lo abraçar.

—I una altra cosa: tots tenim entre quaranta, cinquanta i seixanta anys. Si tanquen açò, on anirem? Si no hem fet una altra cosa en la vida! La situació és gravíssima. Per això, tots els països no actuen igual. He llegit que Itàlia, per exemple, ja ha anunciat que es rebel·larà contra les mesures i que prefereix pagar les multes d’estat abans que no sacrificar injustament el sector. En canvi, ací es veu que de seguida ens arriem els pantalons i allò que ens manen ho acceptem i ja està...

Sí. Té raó l’amic Miquel Climent: ací es veu que —efectivament— «de seguida ens arriem els pantalons» i acceptem amb vergonyant i indigna displicència tot allò que ens manen. Fins i tot quan ens manen deixar morir humiliadament i de pura inanició la gent més honesta i admirable de la nostra societat, com és la gent de la mar, i ens la fan passar per una mena de criminals temeraris, irresponsables i malvats. Per això, ahir de vesprada, admirant la poètica bellesa de les barques de pesca entrant litúrgicament al port d’Altea —línies sensuals, vol de gavines, vent salobrenc— no vaig poder evitar d’emocionar-me. I, mentre un fred inefable em recorria l’esquena, en el meu fur intern se’m va desfermar una irada exclamació: «Quanta, quanta, quantíssima indignitat política!»