Aquesta setmana estava previst que s’aprovara l’adjudicació de les obres de l’ampliació del Port de València que, tanmateix, no es sotmetrà finalment a votació. El Ministeri de Transició Ecològica ha advertit a l’Autoritat Portuària de que existeixen diferències apreciables entre el projecte que va obtindre la Declaració d’Impacte Ambiental en 2007 i el que es pretenia aprovar aquesta setmana. En conseqüència, l’Autoritat Portuària haurà de fer arribar al Ministeri un informe que justifique perquè no és necessària la DIA. Serà interessant poder llegir com es justifica la validesa d’una Declaració elaborada fa 14 anys quan s’ha modificat en profunditat tant el projecte d’ampliació com la pròpia legislació estatal que la regula. De moment, els promotors d’aquest megaprojecte han quedat, de nou, en entredit.
València per la seua banda guanya algo més de temps per a poder fer el què se’ns ha tractat de negar des d’un primer moment: poder abordar un debat serè i en profunditat sobre la conveniència d’aquesta ampliació involucrant al conjunt de la societat. És cert, com escrivia Joan Romero fa unes setmanes, que la qüestió de fons no és la DIA en si, sinó que cal situar-la en un debat de conjunt sobre la l’ampliació i les seues possibles alternatives. Aquest és el debat que necessitem. El nerviosisme i l’agrietat amb que es respongueren els primers interrogants plantejats pels moviments socials i les sol·licituds de transparència ja delataven que alguna cosa no anava gens bé.
Tant de bó poguèrem dir que se’ns està plantejant un dilema sobre el model de ciutat que volem. Això seria lo raonable i faria possible abordar un debat entorn a dos grans propostes de futur que condensaren conjunts d’interessos legítims que es pogueren contraposar valorant pros i contres. Però eixe no ha sigut el cas. El què s’ha tractat de fer amb l’ampliació del Port és colar per la porta de darrere un megaprojecte fet a la mida d’una multinacional, que beneficia a un grup molt concret de grans empresaris i que, de portar-se a terme, tindria un impacte mediambiental de greus conseqüències per a la ciutat i un cost enorme per a les arques públiques.
El Tribunal de Comptes està en aquestos moments investigant el rescat de la concessió dels antics astillers de la Unió Naval, en mans del Grupo Boluda que, segons el projecte d’ampliació del port, haurien de convertir-se en la nova terminal de creuers. A canvi dels astillers, que es trobaven en desús, la corporació ha rebut una nova concessió de 4.500 m2 per a construir una torre d’oficines i un parking. El seu president, Vicente Boluda, era membre de la direcció del port quan es va engegar el projecte d’ampliació i, el què és més greu, actuava com a representant de la Generalitat Valenciana, nomenat durant el govern del PP. Al marge de la legalitat d’aquestes actuacions el què queda clar és que ens trobem davant d’un cas clar de conflicte d’interessos i de corrupció d’una institució pública.
No deixa de ser paradoxal com aquells que es reivindiquen com a autèntics exponents de la tecnocràcia i la gestió han anat prenent decisions unilaterals d’un enorme calat per a la ciutat i només a posteriori han encomanat estudis, amb les conclusions redactados d’avantmà, que els permeteren justificar-se i fer publicitat per a influir en l’opinió pública. Fins al moment, ha quedat acreditar que l’Ampliació del Port no està concebuda per a reforçar la vocació exportadora de l’economia valenciana, ni servirà per a generar llocs de treball, com ja han certificat els sindicats portuaris. Tampoc no és peremptòria tal com ens ha volgut fer creure la directiva del port en tant que es reconeix que actualment s’està lluny d’utilitzar el màxim de la capacitat actual del port.
Del que va tot açò és del que ha anat sempre: l’aposta pel formigó finançada amb recursos públics i a costa d’arrasar el territori. L’ampliació no tindria sentit, tal com reconeixen els seus propis promotors, sense la construcció de l’accès nord: un túnel submarí des d’Alboraia fins al port. L’ampliació per si sola tindria un greu impacte sobre les platges del sud, que no han parat de retrocedir en els darrers anys, i sobre el nivell de contaminació en la ciutat. Però el pitjor és que, a partir d’ahí es pretèn assegurar la jugada següent: una obra mastodòntica que amenaça el nostre litoral i que tindria un cost que es situa en un mínim de 400 milions d’euros i que podria superar els 1.000 milions.
L’aplaçament de l’adjudicació de les obres d’ampliació del port és una xicoteta victòria, tal vegada momentània. Els promotors de l’ampliació pretenien portar avant l’operació el més ràpidament possible de manera que, per a quan es poguera desembrollar el nus d’interessos creats, ens trobarem en una situació de fets consumats. El baló d’oxigen que la ciutat ha guanyat, i que guanyariem en cas de requerir-se una nova DIA, ens ha de permetre fer el què han tractat d’evitar a tota costa: denunciar els interessos que es troben al darrere d’aquesta operació i plantejar-li al conjunt de la societat quina és la ciutat en la que volem viure i que volem llegar-li a les properes generacions.
