VALÈNCIA. Han passat un parell de dies des de l’entrevista quan arriba el missatge següent:
“Em vares preguntar on li agradaria tocar a Lanuca. Doncs este seria un lloc molt bonic, súper ambulant: una bambolla que podria estar en un parc, per exemple. Decorar-la amb llum càlida i que acollira plantes i arbres espontanis”.
Acompanya el text una postal d’eixe escenari idealitzat, amb una cúpula de plàstic delimitant l’espai de l’artista i de l’audiència, enmig d’un carrer qualsevol de qualsevol ciutat. Ángela Bonet (València, 1986), voldria anar rodant d’ací cap allà dins d’eixa construcció efímera, translúcida com la seua música. “Per somniar…”, conclou ella en eixa nota despenjada.
Tornant a terra, Bonet, és a dir Lanuca, té hui una cita en un auditori menys oníric però amb un altre tipus de magnetisme: és l’encarregada, junt amb Samuel Reina, d’iniciar el cicle Emergents al Palau (12.00, Sala Rodrigo). “Lanuca és una emergent eterna. No explotarà, forma part del projecte”, afirma amb un somriure Bonet. Ho diu perquè tot i el que suggerix l’adjectiu emergent, Lanuca porta ja una dècada de carrera, amb tres epés editats –la condició per actuar al cicle era no haver publicat un llarga duració–. Són Pómulo (2013), Gran Mandíbula (2015) i Tibia Turbia (2016); editats per Bonavena Música i que completen una trilogia que fa del cos humà un mapamundi.
“Sóc un poc hipocondríaca”, reconeix Bonet, “i atenc molt al cos”.
El seu nom artístic, en efecte, sorgix també d’eixa zona del cos, suggerent i íntima, descriu Bonet. Recorda que li va eixir de manera espontània quan de sobte es va vore defenent les seues composicions, fa ja deu anys, al festival Troglogló de La Caverna. “Vaig pensar eixe nom perquè anava bé amb el discurs, el qual en eixe moment no estava pensat”, diu. Eixe tipus de paradoxes esguiten les dissertacions de Bonet, qui riu al final d’afirmacions ben rotundes o les postil·la amb un “potser, no sé”. Com si es volguera desprendre de la gravetat de les seues paraules.
“Alguna volta m’han dit que Lanuca és difícil d’escoltar. I jo dic: home, té els seus abismes però és molt suau”, es desprén.
A La Caverna va guanyar un premi per la versió d’It’s my party, un clàssic amb la tornada d’alegre aflicció –altra contradicció– que canta una xica que plora durant el seu aniversari. La falta de prejuïns a l’hora de sentir música, comenta Bonet, la porta també al seu repertori, ja que en els seus àlbums ha versionat Tú me añorarás de Bruno Lomas, Corazón contento de Marisol o Mirando al mar de Jorge Sepúlveda.
Abans del festival havia sigut bateria fins que va decidir fer un pas al front, va compondre uns quants temes, en anglés i es va posar davant el micròfon. Després de les primeres experiències en solitari, però, va fer uns quants passos enrere. “Vaig tocar a soles durant molt de temps i suposava molt de patiment per a mi. No gaudia. Vaig deixar de tocar durant tres o quatre anys, abans de Pómulo”, recorda.
Al primer EP ja havia trobat companyia: Manolo Bertrán (guitarres elèctriques) i Dani Cardona (percusió). Des d’aleshores, la banda ha continuat creixent, amb les incorporacions de Vanessa Juan (cel·lo) i Ana Santos (sintetitzador). “Em sent més acompanyada i m’agrada que Ana i Vanessa siguen xiques; hi ha una energia molt bona”, es reconforta Bonet.
Amb ells ha començat una nova aventura que es diu Rémora, i que de moment compta amb tres temes d’avançament. Han sigut gravats en directe i en un vídeo filmat en Super 8. “La idea de Rémora ve d’ahí, d’allargar el temps. Sabem que mantindre algú durant 10 minuts davant d’un vídeo és una proesa. Però confiem en els nostres espectadors! I fer-lo en Super 8, que és lent i laboriós, forma també part del concepte”, desenvolupa l’artista. Ha sigut mare, Bonet, i diu que un xiquet és un mestre de paciència, que et diu que cada cosa ha d’arribar al seu temps. I Rémora, que es presenta com un avançament d’un imminent disc, resulta que no estarà acabat d’ací a uns mesos. Cada cosa al seu temps.
Les imàtgens del vídeo remeten a una infància feliç: un estiu, una piscina, un xiquet que xapoteja. “M’agrada perquè eixa xiqueta podria ser jo i ara és el meu fill; la idea que tots som el mateix”, reflexiona Bonet, a qui l’importa que el projecte vaja més enllà de les seues cançons: “M’interessa com es rep el meu missatge”, conta Bonet, “i em resulta curiós com qui seguix Lanuca pot recordar eixes imàtgens quan està sentint el disc o un concert, com si estiguera creant una memòria”. La vocació plàstica de l’artista no només es reflectix en eixa exploració visual, també en cançons que evoquen imàtgens determinades, i que han anat guanyant corporeïtat en afegir membres nous a la banda. “Sembla tot més sòlid. Tinc la sensació que el receptor estava esperant que donara una palmada damunt la taula. No sé si és així, com un basta ja de murmuris!”, apunta Bonet.
Siga una percepció pròpia o una expectativa de qui ha seguit la seua carrera, el colp d’autoritat de Lanuca té també altres motius. Bonet assegura que “ara hi ha molta consciència sobre el tema de la dona, però fa 10 anys no era així”. “Jo he anat a tocar a llocs i per pagar es dirigien a Manolo (Bertrán). Em sembla que Lanuca és un tipus d’artista que ha de ser més visible en eixe sentit”, aprofundix. Bonet lamenta que sovint a l’escenari veu dones “imitant les formes de l’home”, i ella reivindica amb la seua música un discurs femení, que és “una altra sensibilitat i una manera d’estar al món”.
“Estàs condemnada a un lloc xicotet perquè toques la guitarra acústica i eres xica”, denúncia.
En el discurs com artista, afig, es veu representada per artistes com Fiona Apple o Portishead i conclou que eixa sensibilitat femenina, enmig d’un imaginari tan impenetrablement masculí, potser és “la fortalesa i debilitat” de Lanuca.
El nou disc, per afegir arguments al seu relat, serà un LP. El primer. Tampoc espera un punt d’inflexió en el devindre de la seua carrera, no es tracta d’una aposta a tot o res, advertix. “Jo seguiré treballant perquè el projecte em ve molt bé personalment”, explica l’artista. Continuar component és el seu remei contra la resignació que desprenen algunes de les seues afirmacions, com quan diu que “Lanuca és un projecte que no té públic”. No aspira a una altra rebel·lió, Bonet, que seguir tocant, tant de bo un dia dins d’eixa bambolla que s’alça enmig d’un carrer qualsevol de qualsevol ciutat. Amb llum càlida. Amb un públic còmode i en silenci. Amb arbres i plantes espontanis.
Fotos: JUAN TEROL
