L’inici d’un any nou és un moment recurrent per a plantejar una llistat de les millors intencions possibles, esmenes a la totalitat de l’excés de pes o tractar d’aconseguir complir antics reptes personals sempre pendents. En eixe sentit l’inici de 2017 és una bona ocasió per a reivindicar un fruit d’arrels ancestrals com és la garrofa, que ofereix usos variats, econòmics i poc aprofitats en l’actualitat que suposen un exemple de resistència en moments crítics de la vida.
L’olivera, l’ametler i la garrofera són els Bee Gees de la cultura mediterrània. L’oli que aporta el primer del trio és la base de tot i un pilar de la dieta més famosa de l’Europa occidental des que els romans expandiren, a ritme de galera, el seu ús gastronòmic i medicinal al llarg dels dominis de l’Imperi. L’ametla, originària de Mesopotàmia i Persia, també va ser propagada en primera instància pels romans. El seu aprofitament continua ben present en productes de llarga tradició alacantina com el torró, un símbol del Nadal que té les arrels en el temps d’Al-Àndalus i la gastronomia del nord d’África. La garrofera, també originària del sud-oest d’Àsia, és com el Maurice Gibb del trio, el menor dels germans que inundaren les pistes de ball amb 'Stayin’ Alive'. Com el menut dels Bee Gees, tristament desaparegut en 2003, el fruit fosc i allargat de la garrofera quasi s’ha perdut en l’oblit. Durant el període de la Guerra Civil espanyola i la seua dramàtica postguerra, quan tot s’aprofitava i res es llançava al fem, la garrofa era un dels complements bàsics de l’escàs menú dels humans i també dels animals que es criaven a casa, com els conills. Les baines servien com a joguines per als més menuts, que s’entretenien amb el so de les llavors de l’interior que recordaven amb el seu moviment rítmic un sonall infantil.
Propietats i usos
Ahir, hui i sempre la garrofera ofereix propietats i usos que la fan quasi tan important com els seus parents l’olivera i l’ametler. Del seu fruit s’obté una farina naturalment dolça, sense necessitat d’afegir res, que serveix de base per a produir dolços, aperitius salats i en especial un saludable xocolate. La garrofa té un percentatge de grassa molt més reduït que el cacau, un fet a tindre molt present després dels abundants “menjarots” que acumulem amb les festes més calòriques de l’any. És un fruit ric en vitamina D, potassi, magnesi, fòsfor, ferro o calci entre altres complements. A més és un aliment apte per a celíacs perquè no conté gluten. També s’aprofita en la producció farmacèutica, en aplicacions cosmètiques i s’utilitza per aromatitzar alguna cervesa artesana.
Per a reivindicar totes les possibilitats de la garrofera la Unió de Llauradors i Ramaders ha presentat el projecte Garrofa Viva. En ell participen tot tipus d’entitats, associacions, productors, representants de l’hostaleria i de les institucions amb la intenció de promocionar un cultiu que té la meitat de la superfície de tota Espanya al territori valencià, encara que la major part de les extensions estan abandonades. La idea és promoure accions que evidencien la seua rendibilitat econòmica, difondre els seus variats aprofitaments, així como catalogar i localitzar els arbres monumentals d’una espècie que necessita molt poc per a sobreviure i ofereix grans possibilitats.
La versatilitat, la modèstia i l’evident caràcter valencià de la garrofa la poden convertir en símbol dels nous temps i fins i tot, per què no, podria ajudar a concebre un nom per a batejar els pròxims Canal 9 i Ràdio 9. Davant el concurs obert en busca de denominació per a una corporació de futur enigmàtic, la solidesa i la tradició que aporta el fruit de la garrofera pot conferir familiaritat al projecte per a tractat de captar l’interés de la potencial audiència valenciana. Un públic que des de fa més de tres anys no disposa d’un mitja públic que parle dels arbres de la seua terra, de la seua cultura, costums i de tot el que passa al món per a tot el territori on es parla la llengua d’Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés.
Capital Mundial de l’Alimentació
En 2017 la garrofa té una bona oportunitat per donar-se a conèixer al món des de València, convertida en Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, un nomenament amb el patrocini de la FAO, l’organisme de l’ONU dedicat a l’agricultura i l’alimentació, que situarà a la ciutat en el centre del mapa mundial en la defensa d’una manera de menjar més respectuosa amb la salut i l’entorn.
En l’elecció de València ha influït l’estreta relació amb l’horta. A pesar dels greus danys ja irreparables que li ha causat el creixement urbanístic en les últims dècades, l’Horta de València encara conserva reductes d’un paisatge agrícola impossible de trobar en altres grans ciutats europees, un espai protegit mitjançant la reactivació del Pla d’Acció Territorial de l’Horta (PATH) presentat per la Generalitat. Primer que res, el manteniment de l’horta depén de la supervivència de l’agricultura, el suport a la seua relació amb la ciutadania ha tingut en 2016 un moment simbòlic en la celebració de la jornada de l’Horta a la Plaça, que va omplir d’hortalisses la plaça de l’Ajuntament de la capital. Els mercats de proximitat, amb l’objectiu de connectar productors i veïns, s’han estés per barris amb especial significació a Benimaclet. La promoció de menús sostenibles als menjadors escolars o la constitució del Consell Valencià de l’Alimentació són altres dels aspectes que han ajudat a la selecció de la candidatura presentada per l’Ajuntament de València. Tot està relacionat amb una cultura gastronòmica d’origen mil·lenari que ara es coneix com la “dieta mediterrània”, com recorda el comissari de la capitalitat, Vicent Domingo, carregat d’idees per aprofitar una oportunitat històrica.
L’acte central de l’esdeveniment és la trobada en octubre dels representants de les 128 ciutats de tot el món que formen part de l’anomenat Pacte de Milà sobre Política Alimentària Urbana, signat per grans urbs com Nova York, Sao Paulo, Mèxic, Melbourne, Madrid, Pequín o Nairobi. Al llarg de l’any es succeiran a València l’intercanvi d’experiències i propostes sobre una manera d’alimentar-se més sostenible, perquè més enllà de les grasses saturades hi ha vida i altres aliments fàcils de cuinar que proporcionen més futur, com demostra cada dia la variada gastronomia valenciana. Segur que l’exemple de la garrofera i els seus companys de grup, l’olivera i l’ametler, ens serveixen d’inspiració en 2007 per a mirar el món d’una altra manera.
