GRUPO PLAZA

HABITEM  

L'arquitecta que construeix amb un fil de desitjos

Des de la seua oficina al Carme de València, Lola Bataller dibuixa noves vides a cases antigues mentres aborda l’arquitectura com un documental

21/02/2023 - 

VALÈNCIA. “Per a mi es tracta d’anar traient un fil, de trobant el que el client amaga dins de les seues paraules. Has de tirar d’eixe fil per entendre perquè t’està demanant això. Arribar als seus desitjos i les seues pors”, apunta l’arquitecta Lola Bataller. Després de treballar a Porto o París, des de fa uns anys l’arquitecta treballa ara a València. Normalment en xarxa, com ara que ho fa acompanyada de Luis Argemí.

“A l’escola ens expliquen que arriba l’arquitecte i fa el que vol. Però això no té res a vore amb la meua forma d’abordar l’ofici. Tampoc  es tracta de rebre passivament tot el que el client vol. Hi ha arquitectes que s’enfaden si arriba el client amb un dibuixet. Però esta persona t’està tractant de dir algo amb el dibuixat”.

L’anàlisi es fonamental a la pràctica de Bataller com a arquitecta, un pas essencial quan es tracta de la rehabilitació, el seu principal camp de faena. “El projecte arranca amb una observació atenta, una fase que es llarga però fa emergir les potencialitats del que ja està ahí. Transformant l’espai en un nou lloc amb més valor, fins i tot més del que s’imaginava el client”.

 Casa a Picanya

Perquè el primer pas sempre és fer arribar al límit la imaginació dels futurs habitants dels espais.  “Arribar als seus desitjos i a les seues pors. Una de les primeres preguntes que els faig és que s’imaginen una nova casa sense limitacions. Quina casa t’agradaria si no hi haguera límits econòmics ni físics? Això et dona ‘imputs’ que la gent està bloquejant perquè pensa que no es pot, o que és un disbarat, i igual si que es pot i és una bona idea. És una pregunta per deixar volar la imaginació, i ja després ho aterrarem. Però és imprescindible analitzar com vivim i com ens agradaria viure”.

És el cas del projecte per a una casa de poble a Tavernes Blanques. “Vam dissenyar fins al detall la planta baixa, on entraven a viure, però les plantes superiors les vam dissenyar perquè pogueren encabir diferents possibilitats d’usos. Té un sistema que deixa l’estructura i les instal·lacions fetes perquè després els futurs habitants pogueren fer-se la seua casa personalitzada”.

El Cabanyal o Picanya són altres de les últimes ubicacions de l’oficina de Bataller. De la mà de Luis Argemí, a l’Horta Sud, han dissenyat una rehabilitació que articula els nous espais al voltant del pati de la casa, i els dóna confort climàtic obrint-se a totes les orientacions, excepte a la nord. Als Poblats Marítims, amb l’arquitecta Noelia Falcón Palau ha rehabilitat un parell de cases de protecció pública recuperant l’essència de l’arquitectura popular marinera.

Casa al Cabanyal. Foto Milena Villalba

“L’estat de les cases no era bo, però no hem fet només un projecte de sanejament. El primer que vam decidir va ser obrir un pati perquè se l’havien menjat a poc a poc. És un problema molt típic al barri”. Retirant l’última cruixia de la casa, ara la cuina i el dormitori tenen llum natural i una eixida exterior generosa. “Baix del fals sostre ens vam trobar unes biguetes de fusta, sostres pintats a mà... Elements molt valuosos que hem pogut rescatar perquè estaven amagats”.

Una pràctica, la de decapar la història, que ha pogut explorar amb la seua tesi doctoral, on planteja entendre l’arquitectura com un documental. “Després de treballar a Porto amb Álvaro Siza i a París a Architecture Studio, vaig tornar a València però vaig decidir fer un màster a Barcelona. Allí vaig conèixer a Xavier Monteys i vaig tindre una gran obertura a nivell teòric, amb tot un grup d’investigació actiu i efervescent”. Una línia de treball oberta amb el màster que va continuar amb la tesi, que enguany serà publicada per l’editorial de la Fundació Arquia.

“Un documental pretén captar part d’una realitat, que no és determinada, sinó que es meneja entre les coses que estan vives, en moviment. Per això analitze l’arquitectura a la tesi a partir de la contingència; un concepte filosòfic que defineix les coses que no són estables. Com es pot integrar eixa part de la vida?”.

Un exercici que ha trasbalsat a l’àmbit personal. “He sigut mare i m’he adonat que el món està pensat com si açò no existira, com si no hi haguera vida més enllà de la faena. No només per la maternitat, perquè sempre passen moltes més coses enllà. Hi ha un silenci sobre una història que molta gent viu, i pareix que no tinguen fills o no hi haja vida personal”, apunta Ballester.

“Ha sigut un malabarisme total, i ara mateix cada volta treballe un poc més, però he canviat la meua perspectiva i les prioritats. La gent que té una producció enorme, articles científics i projectes, o no té fills o té un equip més gran del que diu. No és compatible treballar així amb cuidar d’un pare o d’un fill”.

Casa a Tavernes Blanques

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email


Quiero suscribirme