Dones empaquetant mobles. Fotograma de la pel·licula de Ventura Feliu (1929
L’exposició Estètica i raó. El moble corbat valencià i la modernització de l’hàbitat (de 1880 a 1936), es podrà visitar a la Sala de Bigues fins al 21 de gener
18/12/2023 -
VALÈNCIA. El Centre Cultural de la Nau, de la Universitat de València, inaugurarà el pròxim 19 de desembre, a les 19 hores, l’exposició Estètica i raó. El moble corbat valencià i la modernització de l’hàbitat (de 1880 a 1936), que, organitzada per l’Arxiu Valencià del Disseny i la Fundació Caixa Vinaròs, mostra a través de més de mig centenar de peces (fins l’actualitat el major nombre de mobles d’aquesta època i estil exhibits a València) i diversos materials documentals i gràfics l’inici de la indústria valenciana del moble i el triomf de la modernització a Espanya, que vingué associada a la fabricació del moble corbat.
Comissariada per Xavier Giner, codirector de l’Arxiu Valencià del Disseny, i Julio Vives, director d’Espai Corbat, de Caixa Vinaròs, l’exposició mostra el gran moment que va viure València a través del moble corbat des de finals del segle XIX i durant el primer terç del segle XX. Segons diuen ambdós comissaris, l’aparició del moble corbat va significar la transformació del taller tradicional d’ebenisteria en modernes fàbriques de producció seriada que donà lloc a la indústria valenciana del moble.
I en segon lloc va suposar una transformació radical i completa de l’àmbit domèstic, ja que és el primer estil burgès que no pren les seues referències dels estils aristocràtics. El moble corbat va encarnar la modernització estètica en l’àmbit del mobiliari, de manera equivalent al modernisme en arquitectura. I finalment va suposar el triomf d’una certa racionalitat no sols en els aspectes constructiu i de producció, sinó també en l’estètic, en simplificar les línies, dotar de valor el buit, donar continuïtat a la línia i connectar amb els nous gustos, primer, de la burgesia urbana i, posteriorment, de les classes populars urbanes, que pogueren adquirir uns mobles de línies amables i lleugeres que dibuixaven siluetes que embellien els espais sense recarregar-los com ocorria amb el moble artesanal historicista.
A més, el moble corbat valencià testimonia també el protagonisme de la dona, que emergeix com a força de treball en incorporar-se plenament a la seua fabricació i com a consumidora activa. L’èxit del moble corbat entre la burgesia i entre les classes populars urbanes dona compte d’aquest canvi del paper de la dona a la València del primer terç del segle XX.
El moble corbat valencià, que tant d’èxit va tenir a Espanya en el primer terç del segle XX, és fruit d’una cultura material industrial importada d’Àustria-Hongria a la fi del segle XIX. La tècnica i els dissenys desenvolupats per Michael Thonet i els seus fills (Hermanos Thonet) van ser seguits per altres fabricants de moble de Viena, com Jacob & Josef Kohn e Hijos de D. G. Fischel, tots amb major o menor influencia en el moble valencià que va incorporar aquesta cultura material a través del port. La tècnica del corbat aplicada a la fabricació de mobles consisteix a calfar mitjançant vapor les barres de fusta de faig massís serrades amb la longitud necessària. Eixides dels tancs de vapor, les barres s’introdueixen en motles metàl·lics per donar-los la forma desitjada. La fusta roman en el motle fins que s’asseca i es refreda, i conserva així la forma. Després les peces s’uneixen amb caragols sense encolar.
A València, des que José Trobat dipositara la primera patent de corbat en 1880 van aparèixer diversos industrials en el sector, com ara Salvador Albacar, Ventura Feliu, Joaquín Lleó i Luis Suay, els quals impulsaren la gran expansió del moble corbat en els anys 20 i 30 fins a la fundació de La curvadora valenciana en 1935. Tot això va suposar en el seu moment un assaig de modernització reeixida en el sector del moble en el context social i econòmic de la València del moment.
L’exposició s’organitza en deu seccions. En la primera, la fàbrica com a centre de producció, es reprodueixen extractes d’una pel·lícula històrica de la fàbrica del fill de Ventura Feliu, de 1929, un bon exemple de com feien el moble corbat els homes i les dones a la València del primer terç del segle XX. Les dones no sols elaboraven la reixeta de seients i respatlers a la fàbrica o a casa, sinó que també feien els treballs de tintat, envernissat i empaquetat, i es reservava per als homes el corbat i l’ebenisteria. El segon apartat exposa la varietat formal de les cadires, que focalitza en el que es podria dir la batalla de les patents de traves, que va ser important en la primera dècada del segle XX.
En tercer lloc es presenten els balancins (forma en moviment) en el seu vessant de manifestació de la continuïtat lineal, un principi bàsic del moble corbat i sens dubte un dels mobles corbats emblemàtics i populars de la indústria valenciana que té la característica estètica que amb les seues formes evoca la funció de moviment per a la qual està dissenyada. En el camp dels balancins, com en el de les cadires, es van registrar diverses patents en la primera dècada del segle XX. Els fabricants competien amb una diversitat de formes, des dels models més clàssics i sofisticats fins als més moderns, en els quals destaca una bona continuïtat lineal.
Unes vitrines (sectors 4 i 5) contenen exemples de la versatilitat estètica del contraxapat, vehicle del modernisme decoratiu, i diversos catàlegs comercials de fabricants representats en l’exposició, que procedeixen de l’Arxiu Valencià del Disseny. Aquests catàlegs són documents històrics i testimonis de la diversitat de fabricants i la riquesa formal de la producció valenciana, més enllà de les còpies del moble de Viena. Una de les característiques de la producció de corbat és la diversitat tipològica. Tot un ventall de mobles elegants i pràctics per a la vida diària de la naixent burgesia, que podia dotar completament la seua llar amb mobles corbats. Les peces que s’exposen són certament antiguitats industrials que formen part del patrimoni cultural valencià. Aquesta diversitat es mostra en l’apartat sisé de l’exposició.
En seté lloc es troba un conjunt de mobles amb tornejat i talla que exemplifica la influència del fabricant de Bohèmia Fischel en els dissenys més populars del moble valencià. En huité lloc apareixen els diferents seients amb funcions especials en els quals es connecta l’estructura amb la funció. Això ocorre, per exemple, amb subtipologies com les cadires per a piano (més altes que les normals), les cadires de barber amb reposacaps, les cadires de labor (més baixes), el moble per a xiquets (d’una grandària més reduïda, adaptat als seus destinataris) i també butaques d’escriptori, més confortables.
En la part novena: créixer balancejant-se, es contrasten els balancins per a xiquets amb els models per a adults de les formes dels quals participen a escala, la qual cosa és una especialitat valenciana. En el camp del moble per a xiquets, a València abundaren els balancins. Aquestes són una especialitat local i molt popular, perquè a Viena no es feien de la mateixa manera. Els balancins per a xiquets valencians presenten la peculiaritat que habitualment tenen les mateixes formes que els balancins per a adults, amb una grandària reduïda, de manera que s’assemblen a maquetes dels grans, fets a escala.
Finalment, a manera de conclusió, es mostren exemples de dues grans tendències de les quals es nodreix el corbat valencià: la derivada de tradició dels models de Hermanos Thonet i els seus seguidors en la segona meitat del segle XIX, quan la corba i el rínxol imperaven, i la moderna, ja amb influències de la Secessió vienesa, reflectida pel que al moble corbat es refereix en les cadires amb decoració geomètrica del restaurant i la cafeteria de l’Estació del Nord, de l’arquitecte Demetrio Ribes. La força d’aquesta tradició i de la cultura material que duu associada es mostra en la cadira moderna de Vicente García Miralles, que amb la tècnica de la fusta corbada evoca els models d’acer tubular dels arquitectes de la Bauhaus que van ser dissenyats en els anys trenta.
Dones empaquetant mobles. Fotograma de la pel·licula de Ventura Feliu (1929
