La sort del llop

Dimarts i dimecres vaig ser raonablement feliç. Participava, a Tarragona, en la Jornada «Dones i rondalles: narradores, recol·lectores i protagonistes», organitzada pel GRILC (Grup de Recerca Identitats en la Literatura Catalana). I m’ho vaig passar com un gat amb dos rates sentint —i escoltant— les ponències i les comunicacions dels col·legues que hi van acudir per predicar les seues savieses sobre temes tan diversos (i atractius per a mi!) com la creativitat i el paper subvertiu de les narradores orals, les recol·leccions i les enquestes de literatura oral, la memòria de l’estimat i enyorat investigador mallorquí Josep Antoni Grimalt, les recol·lectores valencianes de rondalles, el protagonisme de les dones en les narracions populars... Ja ho veuen: cadascú, en la vida, tria la classe de droga que vol. I, per a mi, aquests assumptes de l’etnopoètica em són un vici que no puc evitar de practicar amb deliri: compulsivament, enconadament, addictivament, amb fruïció...

Però entre tanta informació que vam tenir l’oportunitat de compartir al llarg de dia i mig d’amable, feliç i suggeridora trobada científica, hi va haver una idea puntual i intranscendent que se’m va arrapar al cervell: que em va acompanyar durant tot el viatge de tornada a casa i que —no sé per què— ha continuat arrossegant-se a flor de la meua consciència durant dies. La va reportar el company —i amic gran reserva— Emili Samper durant la seua comunicació sobre «Heroïnes de rondalla al còmic». Dissertava l’amic Emili sobre estratègies d’instrumentalització d’un personatge clàssic de rondalla com és la Caputxeta Vermella al servei de nous llenguatges expressius del còmic —Emili és un friqui eruditíssim en matèria de còmics— quan, per a il·lustrar no sé quines consideracions teòriques, va reportar i va projectar en una pantalla algunes vinyetes concretes de Through the Woods, d’Emily Carroll. I va ser precisament en aquesta obra de Carroll on va aparéixer, amb uns dibuixos que infonien inefable inquietud, la idea en qüestió, que en tota la setmana no he aconseguit desarrapar-me de la superfície de la consciència.

Venia a dir en la seua història, la jove creadora canadenca, que el llop és perfectament conscient que la Caputxa Vermella tindrà molta sort un dia, i un altre, i un altre. I l’altre també. Normalment, no entropessarà amb ell i podrà arribar sana i estàlvia a casa. Però, igualment, el llop també sap —ai!— que, per a matar-la, fer-li la pell i devorar-la, ell, a diferència d’ella, només necessitarà tenir sort un únic dia: un sol, inesperat, terrible i excepcional dia.

Les rondalles tradicionals, tant com la literatura contemporània, ens parlen de la vida: de la vida que hem viscut, de la vida que hem experimentat, de la vida que fem. De la vida que som. Les rondalles —com les novel·les, com les pel·lícules, com les sèries, com les obres de teatre o com els còmics— són alhora resultat i reflex de la condició humana. Per això, si el tradicional bosc de la Caputxeta Vermella simbolitza l’espai que transitem i aprenem durant el meravellós i desconcertant viatge dels dies i les nits, el llop ferotge representa el perill, l’amenaça, el risc, la por, la contingència que sabem indestriable a aquesta travessia. Totes i tots tenim, ineluctablement, els nostres llops: llops que temem, llops que detestem, llops que ignorem, llops que defugim, llops que mai no voldríem trobar i llops que, tanmateix, ens aguaiten. La sort, normalment —un dia, i un altre, i un altre, i un altre dia més—, ens estalvia la desgràcia d’haver-los d’encarar brutalment. En els dies convencionals, com en les nits rutinàries, una mena de sort quotidiana ens protegeix de les urpes, les dents i els ullals dels depredadors fatals. Però la seguretat i la tranquil·litat són només aparents: fràgils, inconsistents, peremptòries. Tant que —convé recordar-ho— un sol dia de mala sort ens condemnarà i ens convertirà en víctimes d’un o un altre llop amenaçador i inclement.

Quins són els llops que ens comminen, ens intimiden i ens astoren? Cadascú té els seus, naturalment. Però hi ha prou a pensar en l’eventualitat d’un accident de trànsit mentre manipulem el mòbil, un infart coronari al final d’una classe, un ictus inopinat, un qualsevol tipus de tumor maligne, la mort fulminant d’un familiar o qualsevol altre tipus d’esgarrament emocional per a prendre consciència que els nostres llops efectivament existeixen. I que, sempre a l’aguait, necessiten només un instant de bona sort per a atacar-nos, especejar-nos i acabar la vida confortable que tenim.

També en el pla col·lectiu —a escala social, vull dir— em fa l’efecte que es podria aplicar aquesta tràgica i esveradora teoria de la sort del llop. A força de dies i nits pausades, regulars, metòdiques, serenes i pacients, a poc a poc hem anat disposant de la sort estimable del progrés, la llibertat, la democràcia, el confort i la civilitat: la sort d’una il·lusionant i esperançadora conquesta de drets i de coneixements. Però aquesta sort acostumada —tèbia i constant— no ens hauria de fer oblidar l’eventualitat del llop: de tots els llops amagats que esperen l’ocasió d’una sort propícia per a malmetre, esmicolar i destrossar els incerts equilibris de la pau, la convivència i el benestar social.

Mentre tornava de Tarragona, autopista avall, amb aquesta idea recurrent de la por del llop ballant-me pel cap, anava sintonitzant diferents cadenes de ràdio. Totes, invariablement —i infatigablement— anaven reiteraven les mateixes grises notícies dels últims dies: «Israel, Palestina, Gaza, Netanyahu, Hamàs, Hezbol·là, Líban i Iran», «Rússia, Ucraïna, Putin, Zelenski, Vuhledar, Prokovsk», «el “problema de la immigració”, el repartiment de “menors no acompanyats”, l’allargassada ombra del racisme», «usted no decide nada, la jefa no le deja», «para jefa la que tiene usted en Moncloa», «me río, cariño, de Alfonso Armada: ese ha pasado siete años en la cárcel, se ha ido a su pazo de Galicia y el tío jamás ha dicho una palabra», «huracà Milton, tempesta Kirk, temperatura de l’aigua de l’Atlàntic, canvi climàtic», «Reagrupament Nacional, Vox, Alternativa per Alemanya, Germans d’Itàlia, Se Acabó la Fiesta, Llei i Justícia, Fidesz - Unió Cívica Hongaresa, Moviment Nostra Pàtria, Partit per la Llibertat (FPÖ), Nova Aliança Flamenca, PVV, Aliança Catalana», «Donald Trump, Javier Milei, Santiago Abascal, Alvise Pérez, Giorgia Meloni, Matteo Salvini, Marine Le Pen, Alice Weidel i Tino Chrupalla, Viktor Orbán, Herbert Kickl, Geert Wilders, Riikka Purra, Sílvia Orriols...»

Uf! Covard i temerós com soc, no m’estic de creuar els dits, tocar ferro i amarrar-me bé les espardenyes. Perquè comence a reguardar una idea que m’espanta. És a saber: que potser arribarà un dia en què el llop de la incivilitat, la involució, el totalitarisme, l’opressió, el fanatisme i la desgràcia trobarà per fi el mínim de sort que necessita per a devorar-ho tot.