La tómbola del valencià 

El proposat 5 de setembre a Valencia Plaza llegia l’article  «El curso escolar arrancará con más de 82.000 docentes y cinco nuevos centros educativos», de Jesús Lorda. Quasi al final de la completa i sintètica informació que ens proporcionava, Lorda deia, referint-se a la Llei de Llibertat Educativa, que «una de les novetats que té aquest text és la possibilitat d’obtenir una acreditació de nivell de valencià al final de cada etapa educativa amb efectes retroactius a exercicis anteriors». Dit d’altra manera, els títols oficials que acrediten la competència lingüística en valencià —basats en uns rigorosos criteris avaluatius establits per la Unió Europea i validats específicament per al valencià per la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià (JQCV) de la Generalitat Valenciana  i la Comissió Interuniversitària d’Avaluació de Coneixements de Valencià (CIEACOVA) de totes les universitats valencianes— on aquests títols s’igualen “enganyosament”, mitjançant una taula d’equivalències, al fet de cursar i aprovar l’àrea o assignatura de Valencià: llengua i literatura (i fins i tot, d’obtenir una determinada nota mitjana en dita assignatura) al llarg de les etapes educatives obligatòries i postobligatòries (Educació Primària, ESO i Batxillerat).

La taula d’equivalències, seguint al mateix Jesús Lorda que, en un article anterior del 28 de juny, disseccionava la Llei de Llibertat Educativa, quedava així: formació bàsica de persones adultes (nivell A1 i amb certes condicions superior);  Educació Primària (nivell A2); Educació Secundària Obligatòria (nivell B1); Batxillerat amb aprovat en valencià amb nota mitjana inferior a 7 (nivell B2); Batxillerat amb nota mitjana de valencià igual o superior a 7 (nivell C1); Prova de Valencià: llengua i literatura d’Accés a la Universitat amb nota mitjana igual o superior a 7 (nivell C1).

La certificació d’aquells nivells s’aplicarà aquest curs i tindrà caràcter retroactiu des de 2008, és a dir, els ciutadans que es troben en possessió d’eixos aprovats o/i notables rebran les esmentades certificacions automàticament. En termes genèrics d’edat, els valencians i valencianes de menys de 35 anys que hagen cursat l’àrea o assignatura de valencià en la corresponent etapa educativa, si fa no fa.

Aquesta llei, no cal dir-ho, és criticable per molts motius, en aquest article, però, no hi entrarem, em centrarem només en açò, en les equivalències amb els nivells de valencià que, per cert, ja formava part del projecte dels governs de la Generalitat Valenciana del període de 2015 a 2023. Ja podem veure que a la degradació de la valoració de la competència idiomàtica del nostre idioma s’apunten molts. És el que té tenir una llengua minoritzada, menystinguda, folkoritzada i perseguida fins a l’extinció. Això sí, uns ho fan amb més afany que d’altres, diguem-ho així.

I per què afirmem que estem davant d’una “degradació de la valoració de la competència idiomàtica del valencià”? Ben senzill, perquè d’ara en avant unes notes escolars aconseguides superant uns currículums de Valencià bastant allunyats en molts casos de les exigències competencials, tant oralment com per escrit, dels nivells A2, B1, B2 i C1 per al nostre idioma, i que responen a un rigorós treball d’experts i acords de la Unió Europea i concretats a casa nostra pels especialistes en la matèria, s’homologaran a eixos nivells de manera “màgica”, sense haver demostrat amb cap investigació seriosa que tots els alumnes que aproven el Valencià... en cada una de les etapes educatives tenen assolides les competències corresponents a eixos nivells.

Els quatre reconeixements “automàtics” de nivell són una clara, per no dir grollera, disfunció, però el reconeixement del C1, amb un set (7) o més de mitjana, entra ja en el territori de l’estafa social i idiomàtica. No oblidem que quan una persona obté un certificat d’aquesta mena està rebent el reconeixement d’un ric entramat de capacitats i competències lingüistes —les més bàsiques en els nivells baixos i les més complexes i elevades en els alts—, però, de més a més, obtenen també un document oficial que els permet acreditar requisits i/o mèrits en moltes ofertes de treball públic i en algunes de caràcter privat (poques encara, malauradament). Per exemple, una bona part d’elles i ells seran mestres, professores, professors, funcionaris que redactaran documents o s’expressaran oralment en ajuntaments i organismes de la Generalitat amb absoluta incapacitat per a usar amb correcció l’idioma.

Davant aquest (des)ordre de coses —“el certificat de coneixement de valencià s’obté en una tómbola”—, cal exigir a la JQCV, a la CIEACOVA de les universitats valencianes, a les facultats de llengües i educació, als departaments de Filologia Catalana, a l’AVL, al departaments de llengües i específicament de Valencià... dels col·legis i instituts, als claustres de professors, a les escoles oficials d’idiomes, etc. que es pronuncien amb contundència sobre aquest afer que en la pràctica “desiguala” injustament la valoració del coneixement de l’idioma entre la ciutadania.

I anirem més lluny, serem més concrets: els i les mestres, els professors i professores que atorguem una nota final de Valencià..., en la instància o nivell educatiu que siga, haurem d’exigir que, independentment de les característiques psicolingüístiques de l’alumne o sociolingüístiques de l’entorn, per aprovar —o per a obtenir-hi un notable— superen estàndards avaluatius de les competències gramaticals, escrites i orals, equivalents als nivells que s’atorgaran. No podem ser còmplices d’aquest “regal impune” que una insostenible i insultant llei —Llei de Llibertat Educativa!— fa legal sense cap evidència acadèmica i amb inconfessables intencions morals cap al nostre idioma minoritzat. No hem de participar en aquesta indignitat que volen generalitzar de Vinaròs a Oriola, del Racó d’Ademús a Dénia; en l’ensenyament públic, en el concertat i en el privat, i per a la ciutadania de menys de trenta-cinc anys. Per favor, ensenyants, no participeu en aquest infame mercadeig  de rebaixes i liquidació de la llengua d’Ausiàs Marc, Teodor Llorente, Enric Valor o Vicent Andrés Estellés “Vergonya, cavallers [i dames], vergonya!”, ja ho deia al segle XIII el rei En Jaume.

Vicent Brotons Rico  és professor de llengua i literatura valenciana a la Facultat d'Educació de la Universitat d'Alacant (UA), és membre del departament de Filologia i també integrant de la Unitat de l'Educació Multilingüe.