L’emoció excepcional del desig

“No he desitjat mai cap cos com el teu”, cantava Maria Arnal en el concert de València, abans de separar-se de Marcel Bagés, el xic talentós de mirada trista que recorda a Ovidi Montllor. En Vivers atronava l’escenari amb l’afirmació rotunda del vers d’Estellés, en sintonia amb l’esclat pirotècnic de les llums, amb el públic ja desfermat i tot envoltat per l’exuberant botànica adjacent. He desatés als qui han parlat de l’ambició excessiva d’ella. M’esmussa la mitomania. M’agradà deixar-me abraçar sense més per la veu, el ritme, el ball i la presència. No espere cap perfecció ni aspire ad ella. Ni en l’obra ni en la persona. Certament, atresore un record inesborrable d’aquella nit.

Els qui sabem capturar clímaxs emotius amb llibres i cançons som privilegiats. Emocionar-se no és tan fàcil. Sobretot en l’alegria. I emocionar menys encara. Per tant, rescatant el vell debat, no cal complicar-ho més: fruïm l’obra i, si som capaços, deixem a banda la persona. Ja sé que potser tot té un límit. Hi ha, per exemple, qui sosté que no es pot llegir a Vargas Llosa, tot i la seua magnificència, oblidant-se de qui és o què defén. Els límits, ai…

En una presentació de Toronto em preguntaren on estaven els límits acceptables de la corruptela, de la màfia. La ratlla la posem nosaltres, la societat, contestí, quan diem: “Fins ací. Des d’ací ja és intolerable”. La línia roja sol ser la violència. En la literatura, en el cinema i en la pròpia vida. Si no poseu un cap de cavall en el llit de ningú, ni apareix un cadàver amb una orella en la boca i l’altra en un ull, podeu fer negocis. Furtar a mans plenes, fins i tot. Com els bancs. O les energètiques. Els límits, de nou… Tony Soprano actua com un empresari la majoria del temps i puntualment explicita l’amenaça de la violència, per a que ningú oblide amb qui es juga els qüerns. L’agent Harris bromeja amb el capo i es fa entrepans de pastrami en Satriale's, la mateixa xarcuteria on s’escorxen cadàvers quan els límits se’n van en orris. Els límits.

La vida vol emocions. I desig. Com el que canta Arnal. La vida necessita mirades com les que es projecten sobre “la cosa més dolça i fina”, l’albat de l’estremidora versió d’El ball del vetlatori. Vivim aliens a la violència, però de tant en tant recordem que no està tan lluny i de sobte donem valor a “la vida plena”, al desig d’un “cos com el teu”. Llarga vida al desig, a l’emoció excepcional i immarcescible del desig.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste en Lletraferit i Valencia Plaza. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

@FelipBens