L'entusiasme dins i fora de l'escenari convertix Tic-Tac en el primer gran èxit del Teatre del Poble Valencià

VALÈNCIA. Tic-Tac ja és el primer gran èxit de taquilla del Teatre del Poble Valencià. La comèdia musical en valencià sorgida de la col·laboració de l'Institut Valencià de Cultura i la Diputació de València, la segona d'esta grandària des de l'aliança entre institucions, ha viscut com durant quatre setmanes el Teatre Principal de la capital s'omplia una vesprada darrere d'una altra. El cartell que indicava que les entrades estaven esgotades es repetia cada vesprada i els anells del centenari espai valencià acollien una obra “per a gaudir, riure i plorar”. Així la presentaven els seus tres autors, Rodolf Sirera, Pasqual Alapont i Carles Alberola, director i protagonista de l'obra. 

“Tot i que sempre poses el cos i l'ànima en l'esforç, esta vegada ha sigut així. Si tinguérem la fórmula la repetiríem sempre, però ara podem celebrar que esta vegada hem connectat”, comenta Alberola a Valencia Plaza l’endemà de l’última funció. Una data final per a València abans de començar la gira per Alacant, Castelló i Gandia. La col·laboració de Albena Teatre amb un nombrós grup de professionals –17 tècnics, 14 actors i actrius– conté una virtut fonamental: l’entusiasme que a poc a poc s’havia cuit durant l’escriptura a sis mans del text, més tard als assajos i finalment durant els passes. Un entusiasme que ha accelerat el boca-orella quasi des de dins i que per a la segona setmana de representacions ja era un clamor de popularitat, tot i les exigències per part de les institucions amb la qualitat del producte.

La idea original d’Albena de fer servir la transgeneracionalitat també és un dels seus valors més atractius: amb dos coprotagonistes molt joves, la història d'un dramaturg que s'enfronta a l'inesperat final de la seua vida i vol fer la seua última producció, era l'excusa perfecta per a reunir a tres generacions d'intèrprets. “Com a espectador sempre gaudisc moltíssim de la barreja entre gent jove i gent amb experiència. Podíem compondre una història per a un escenari gran amb molta gent i era el moment de fer-ho funcionar”. 

Però els ingredients de la recepta màgica per a l'èxit de públic no existixen, insistix Alberola: “tot i que no he tingut temps de fer una anàlisi del perquè, intuïsc, pel que ens conten els espectadors, que la història permet fer-la de cadascun i que el públic es deixa portar per un viatge fantàstic que ret homenatge al poder de la ficció”.

És cert que la idea de musical, encara que sovint poc tolerada pel teatre públic valencià excepte quan és un producte propi amb suficients recursos, conté una oferta molt completa i ben acollida pel públic d’ací: “conjumina elements musicals, coreogràfics i interpretatius. A més, nosaltres hem integrat unes visuals que crec que són molt atractives. La suma de tots els elements, que la gent es pujara amb tanta facilitat a la història de l'obra, supose, ha permet que el boca-orella funcionara. Ha sigut un goig màxim posar cada dia en marxa l'obra amb el Principal ple, que és una cosa molt difícil d'aconseguir”.

Des dels implicats en la producció s'insistia en el temps rècord en què s'havia posat l'obra en marxa, sabedors que eixa realitat tampoc serviria d'excusa si no funcionava. Alberola admet que, a més dels assajos, “les primeres funcions van servir per a continuar afinant coses a molts nivells. Eixos dies anàvem tres hores abans i repassàvem elements coreogràfics i interpretatius de diferents escenes. De sobte, un dia ja veus que l'obra camina per si mateixa. Fins a l'últim moment he seguit donant notes i movent coses, però hi ha hagut temps suficient per a afinar-la durant les quatre setmanes de representació”.

Alberola mai havia escrit a sis mans, tot i els seus textos anteriors amb Alapont o el mateix Robert Garcia. “Ha estat una experiència fantàstica poder compartir amb Sirera, perquè tot i que tenim una amistat, mai havíem trobat l’oportunitat de treballar junts. Ara bé, jo pense que més enllà del text, l’autoria de l’obra no és dels tres: la creació musical de Noèlia Pérez i Josep Zapater i el treball de creació coreogràfica de Cristina Fernández és fonamental per a entendre l’autoria de l’obra. Les cançons i el moviment de les escenes, que han tingut un gran treball durant els últims mesos, han format part de l’èxit. Per això és un plaer encara major, un gran plaer per als que ens dediquem a esta professió, poder connectar una història feta per tanta gent i saber que ha arrapat el cor de la gent, que han rigut, que han plorat i s’han emocionat amb el talent de tantes persones”.

Les emocions es traslladaren darrere de l’escenari este diumenge 7 de setembre amb la baixada definitiva del teló en esta primera tongada de representacions. La nostra companya Estrella Jover va poder fotografiar els moments entre llàgrimes “d’alliberament” i “felicitat”: “és un moment d’emoció en què et deixes anar. Deixes que isquen moltes coses que has tractat de controlar durant el procés. Han estat moments molt intensos, de molta feina, en el que hem compartit moltes intimitats i sentiments. Ens hem sentit afortunats i amb la sensació d’haver creat un bon espectacle. És un gran plaer compartir-lo amb tanta gent i les llàgrimes també reflectixen l’estima entre els companys que hem fet possible Tic-Tac”. 

L'obra

El cas de Tic-Tac és paradigmàtic: és cert que l'entusiasme que s'anava generant durant la preproducció de l'obra va contagiar a la producció mateixa. Un entusiasme que no va decaure amb l'arribada als primers dies de representació i que ha continuat durant tota la seua promoció. Això sí, de manera natural, ja que d’una altra forma no haguera calat igual. Cal recordar que els intèrprets, en la mateixa roda de premsa de presentació de l'obra, s'emocionaven parlant de la peça. Eixe entusiasme en l'escenari, durant dues hores, no trobava ni un instant de feblesa. Un entusiasme que es contagiava des de la tècnica a l'artística i des de l'actuació a l'espectador. I eixa sensació, entre l'eufòria i el bon rotllo, ha resultat ser suficientment poderós.

Pel que fa al text, cal preguntar-se si s'haguera arredonit en cas de tenir un poc més de marge (conten que des de la idea a l'estrena va passar menys d'un any). La música, que no s'interpreta en directe i que en molts dels seus passatges sí podria haver-se incorporat, no és el vehicle fonamental, tot i que deixa almenys un parell de cançons en la memòria immediata de l'espectador. És fàcil trobar-se en el vestíbul del teatre a gent taral·lejant “Tic-Tac…”. No és un mèrit menor. A banda d’açò, l'escenografia i les visuals són d'un altre temps. D'un temps molt anterior i no per res a vore amb les picades d’ullet a l’establishment escènic. Qüestions que no semblen interrompre l'idil·li amb l'espectador, però que sorprenen pel que fa a la vigència de les interpretacions o la interessant direcció coreogràfica.

Més enllà dels desequilibris entre algunes parts i del dubte del que haguera sigut l'obra amb més temps d'escriptura i preproducció, al marge d'eixos dubtes raonables, estan els resultats: un Teatre Principal de gom a gom, un grup artístic i tècnic entusiasmat durant quatre setmanes i els seus productors –públics– fent gala de l'èxit. A Tic-Tac només li queda provar si la connexió pot ser tan potent amb d’altres públics diferents al valencià. Com a mínim, donat el triomf i l’esforç col·lectiu, es mereix recorregut i gira per comprovar-ho.