Les altres versions de 'Noruega'

VALÈNCIA. Moltíssima gent ha llegit el llibre valencià més aclamant de l’any passat, Noruega. Una novel·la que ha significat un èxit de vendes, lectures i crítica i que, entre moltes altres coses, ens resulta molt nostàlgica. La nostàlgia d’eixos indrets comuns en els quals hem passat hores i moments que formen part de la nostra memòria. L’altre dia em va preguntar l’escriptora i crítica literària Irene Rodrigo si m’atreviria a imaginar com seria la Noruega d’altres racons de la Comunitat Valenciana. Una invitació que em va portar a imaginar històries ambientades entre finals del segle passat i principis d’este, als llocs on havia passat més temps. Tot i ser més jove que el protagonista de la qualificada com a “gran novel·la de la ciutat de València”, em vaig sentir identificat en eixa realitat en pessetes i cintes de casset. De la mateixa manera que espere que pugueu sentir-vos part d’estes altres Noruegues que estan esperant ser contades. 

Nazaret - La novel·la sobre Gandia

Així titularíem la gran novel·la de la capital de la Safor en homenatge a eixe barri de Gandia tan abandonat durant els anys noranta. El barri de Nazaret, Santa Anna és el nom oficial, era sinònim de construccions il·legals, drogues i nul·la inversió per part del consistori. Un poc com el barri Chino de Noruega, que va patir un fet similar: l’enderrocament de moltes cases i la rehabilitació progressiva d’espais comuns. El salmó noruec que dona malnom al protagonista de la història de Rafa Lahuerta podria ser perfectament substituït pel pa de Tano, un producte mític a Gandia i a la Safor. Si escriguera la novel·la el gandienc José Figueres, segur que el col·legi Roís de Corella seria on estudiaria el Tano, malnom del protagonista. Un Tano que aniria a jugar a Beniopa a futbol, a dinar amb la seua família al Continental perquè no tindrien necessitat de presumir anant a l’As de Oros, i d’excursió a Marxuquera per a acabar dinant al Cingle Verd de Barx.

El gran amor adolescent podria ser Paola, companya de classe de Figueres, que va malbaratar el seu talent i bellesa treballant entre discoteques i afters. Coco-loco, Bacarrá o Falkata com a llocs recurrents on la festa arriba fins a l’hora de desdejunar, quan el Tano voria entrar al club de tenis els clients finolis del forn dels seus pares. El parc de Sant Pere en construcció, com eixe bosc juvenil on somiar, equivaldria a la platja del Mercat Central que imaginava la germana del Noruego. Un poc de riu Serpis i de pont construït per a creuar a l’altre costat del riu, coques a Ròtova o al Rei de la Coca, i un pessic de polèmica fallera entre el Prado, Passeig Major i Lluís Belda, i tens una novel·la ben divertida. Fins i tot pots parlar amb Ximo Rovira perquè et conte com era la seua pizzeria de la platja, per a arrodonir la història.

Suècia - La novel·la de la Ribera Baixa

Si la novel·la la portem a la Ribera, Sueca, com a capital de la ruta i de la Ribera Baixa, seria l’epicentre de la ficció. El desaparegut Dulces Mateu, palau de les casques de reis, podria perfectament ser on els pares del Sueco, protagonista de la història, visqueren. Les tasquetes com a punt de perdició i d’introducció en substàncies psicotròpiques d’un Sueco que sempre tindrà l’ombra de voler escriure com Fuster, Bernat i Baldoví o Josep Franco, amic del protagonista, que l’animava a escriure una novel·la. Ell, en canvi, passaria les nits en eixa recta a la vora dels arrossars anant cap a Sollana per a buscar el seu nóvio a Bananas, on el xic treballaria de gogó. Sí, esta novel·la hauria de ser amb protagonistes del col·lectiu LGTBI+, com molts dels que es refugiaren en Puzzle, Chocolate o Barraca, ja que als inicis de la ruta en les discoteques eren els més moderns, o els que no responien a l’heteronormativitat, podien sentir-se lliures. La Faraona per ací, una poc de platja de les Palmeretes, tomaques del Perelló, un amor del barri del Raval de Cullera i tot arreglat. Ara bé, en la novel·la no pot faltar el valencianisme del protagonista, encarnat en la mítica figura de Tonico Puchades, ni alguna conversa amb un Eugeni Alemany que seria amic del Sueco.

Michigan - La novel·la de Castelló

La protagonista d’esta Noruega castellonenca seria una dona, de les roqueres que alguna volta es deixaven caure al Bar Colón, un local ple de “parroquianos”, que també tenia pensió dalt. Michigan —açò sembla la Casa de Papel— seria fadrina, i una melòmana de les que es passaven hores i hores a Discos Medicinales i Discos Ritmo. Com que anava al pub Michigan i es negava a participar en els concursos de ball, eixe seria el seu malnom. De dia treballaria en el Simago o en el Lemon i passaria pel forn de la Mústia per a comprar rosquilletes. Molt a l’estil del Noruego comprant al Forn dels Borratxos a aquella dependenta que es feia la moderna retallant frases “empa de chori”. Amiga de Morcillo, de Juanito el Ministro i de la nit, passaria moltes hores en el Sunday mirant les destrosses que feien les drogues en les neurones del personal, i en el desaparegut Ricoamor de concerts de rock. Desdejunar orxateta en el Teodoro, i visites constants a Bianco, al bar Anselmo o al Juanito a menjar boquerones a la góndola. La Guinea com el barri que evitar, el CD Castelló de les dos temporades en primera divisió, del 89 al 91, com a part de la història i un poc de Benicàssim en estiu. Perquè sí, les vil·les i el passeig de Benicàssim són també part del paisatge de Michigan, la Noruega roquera castellonera. Rosario Raro podria escriure el llibre, o tal volta Eloy Moreno, la qüestió seria publicar també una gran novel·la ambientada en aquell Castelló, que falta fa.

Bristol - La novel·la de la Costera

La ciutat que li dona nom a la novel·la de la Costera seria Bristol, per eixe pub on els més pijos passaven les hores a Xàtiva, i on miren estrany el nostre protagonista xativí, l’Anglés. Sí, l’Anglés vindria de família de ferreters, i com que ajudava en la Ferreteria el Poal, els amics per fer-li la broma amb les claus angleses, l’anomenen així. En la seua adolescència seria molt amic d’alguns delinqüents llegendaris com el Zapatero i el seu inseparable germà. O bé de Panxeta, aquell de la Llosa que era famós per haver sobreviscut a trenta punyalades. Ara bé, li passava un poc com a un altre roder que actuava a Xàtiva, Camot, ja que al Panxeta el pillaven sempre. Ells passarien les hores en aquell pub on el símbol del voltor et donava la benvinguda, el perillós Rumay. Malcarats i malfaeners de tota la Costera acudirien allí a pensar les seues malifetes, abans o després de passar-se pel Rindam, el Sait, Los Arcos o Las Antorchas. Quan l’Anglés era menut, partides de futbol el camp de la Cardinxa i visites a La Murta, l’estadi de l’Olímpic de Xàtiva on els membres del Círculo Mercantil remataven els negocis. El llibre l’escriuria Toni Cucarella, que les històries i els personatges de la Costera els coneix tots. I no faltaria alguna fartada en el Conan, el castell i la seua eterna presència com a lloc mitològic, visites a la Fira, a la drogueria La Purísima i a la sabateria de Rafael Esparza. 

En fi, que per idees no serà, ara queda només que algú s’anime a escriure històries com estes ambientades a Alacant, Sagunt, Elx o Torrent. Una altra cosa és aconseguir connectar com ho ha aconseguit Lahuerta amb els lectors, i que algú s’atrevisca a publicar-ho amb els localismes lingüístics de cada zona. Perquè l’ús impecable de la llengua que apareix a Noruega també és part del seu èxit, gràcies a la versemblança del registre, però eixe és un altre debat. Llarga vida a la literatura valenciana sense complexos i a totes les històries que estan encara esperant ser contades.