Les Falles com a paradigma del model de valencianitat actual

VALÈNCIA. Les falles es cremen hui i amb elles, dos realitats: d'una banda, acaba l'any de treball de molts artistes i la festa a les comissions i, d'una altra, la ciutat recupera la normalitat, si és que existix una norma de ciutat, que ho dubte. Millor diguem que recupera la rutina de carrers sense tendals, de cantons sense xurreries obertes nit i dia, de nits on poder obrir la finestra sense que ta casa semble una discoteca... La festa més famosa del nostre País Valencià (és usar esta denominació històrica i perdre de sobte un fum de lectors) és la festa dels excessos i dels sentiments contraris. És el paradigma d'allò que som, o diem que som, o aparentem que som els valencians. Excessius, barrocs, caïnites, presumits —fardons—, sorollosos, meninfots, generosos i un poc tancats. Excessius en la dimensió de la festa; barrocs en cada monument i vestit tradicional; caïnites en la lluita entre comissions i el no respectar al veí; presumits i fardons en la indumentària i els cadafals; sorollosos amb la música, la pirotècnia i xarrar a crits; meninfots amb les normes, la convivència i el medi ambient; generosos amb el visitant a qui convidem a barra lliure; i un poc tancats en obrir la festa als no festers. Per no parlar de l’autoodi, el comboiet fals de la “terreta” i el “per a ofrenar”. 

Generalitzar és sempre reduccionista, tot i això, hi ha fets que són demostrables i que van més enllà de l'amor o de l'odi a les Falles. Gran part de la població pega a fugir estos dies de València. Uns perquè aprofiten que s'ajunten uns dies de festa, uns altres perquè tenen animals domèstics que ho passen fatal amb els sorolls, i també estan els que simplement odien viure en una ciutat intransitable ocupada per la marabunta i el destarifo. Per a molts altres és el millor moment de l'any, viuen per a desfilar en l'Ofrena, per a arreplegar l'estandard guanyador, marquen en roig les actuacions de l'orquestra favorita i comboien a tot el món. Dos realitats, i enmig, una gran part de la població que no pot o no vol anar-se'n, i que tampoc forma part de cap casal. Ara bé, com passa últimament en política, els del mig, els que intenten posar trellat i buscar solucions de consens, acaben devorats pels crits de qui només vol imposar i no raonar. Es pot disfrutar de la festa sense ser faller? Sí. Es pot millorar la festa perquè no hi haja tanta gent que se senta exclosa? També.

Reflexions de les Falles de 2024

-Dissabte de matí, al Mercat Central i al Mercat de Russafa no hi havia ni un terç del tràfec habitual i algunes parades estaven tancades. Tant que es parla de les bondats econòmiques de la festa, i els negocis que no estan pensats per a turistes, moltes voltes, deixen de guanyar diners.

-Quin tipus de masculinitat tòxica i fràgil tenen eixos borinots que es dediquen a tirar masclets enormes en zones atapeïdes de gent durant tot el dia i la nit? Entenc que respon a algun tipus de patologia mental com la alexitímia —falta d'empatia— i caldria ser més contundents contra estos ninots. No s'ha fet cap estudi del tema, però segur que darrere de cada explosió atronadora hi ha un dèficit afectiu, una necessitat d'aprovació i certa dosi de síndrome d'inferioritat.

-Anàrem a sopar dissabte a un bar on normalment costa trobar taula lliure. Està complet en teoria, però quatre taules, quatre de les vint que tenen reservades, no han aparegut, ni han avisat que no apareixerien. Això que veiérem en primera persona és un fet que sembla, passa molt sovint durant les Falles.

-Hi ha cada volta més falles amb històries interessantíssimes darrere, artistes que innoven, escultures que desperten consciències i que no arribem a descobrir entre tanta informació. Enguany, l'espectacular falla de Borrull-Socors amb un llop enorme fet de palla d'arròs n'és un gran exemple. O monuments conceptuals com "Espai segur" que ha plantat Reyes Pe a Pinedo, mereixen molta més atenció de la reben.

-Cal posar un límit de xurreries i de dies que poden estar obertes. Tindre oli fregint baix de casa 24 hores al dia durant vora un mes —estan des del 24 de febrer— és simplement obscé.

-Tema urinaris, ací una idea, hi ha molts policleans i pixadors que ajuden a fer que el centre de la ciutat no semble un pipicà. Ara bé, es veu que a molts bufats els costa trobar-los quan veuen doble. Així que tal volta els podem posar una llumeneta damunt, no sé, per a ajudar a localitzar-los enmig de la confusió etílica i que no pixen a la porta de casa.

-No entenc que algunes falles, majoritàriament parides en valencià, maltracten tant la llengua d'Estellés, Simó i Valor. No és un fet majoritari, però en alguns casos fa mal als ulls llegir textos amb la norma d'"escric com em dona la gana", perquè ni tan sols les normatives blaveres s'usen bé. Gastar-se milers d'euros en ninots i quedar com un ninot per no corregir quatre línies, un clàssic faller.

-La censura és totalment contrària a l'esperit de la festa. S'ha censurat un conte infantil en el llibret municipal per part dels artistes Ceballos & Sanabria, segons denuncia l'autora Puri Mascarell. Això no és tolerable per molt políticament correcta, descafeïnada i insípida que vulguem fer la festa. Per cert, molta ofrena i molt de Sant Josep, però si Sant Vicent Ferrer alçara el cap i vera la falta de moralitat de les falles, condemnaria a tots els valencians a l'infern i anunciaria l'arribada de l'anticrist.

-Esta nit, amb tot el suro blanc cremant substàncies cancerígenes, amb tones i tones de residus generats sense que se'n recicle cap, amb un sobrecost en neteja brutal... haurien de retirar-nos honoris causa el guardó de Ciutat Verda Europea. Després estem els que hem de recórrer tres carrers per a buscar el contenidor de paper reciclat, mentre esquivem les restes etíliques d'una festa i centenars de caixes buides en una zona de foc. El repte és reciclar estos dies mentre intentes que no se te note la cara de pardal.

-Encara estan pixant-se de riure els directius de la patronal Hosbec, ara en el govern, de com han aconseguit apujar el preu de les pernoctacions un 50%, mentre esgrimien la fal·làcia que cobrar un euro per nit al turista era afonar l'economia. No passa res, ací paguem entre el veïnat les desfetes que comporta la turistificació de les ciutats. Tax free territori o Llepaculs land, posa-li el nom que més bufats anime a pujar a un Ryanair.

-Tema llibrets de falla, potser poden començar a fer-los digitals, o què sé jo, fer-ne poquets. En la majoria hi ha més part dedicada als patrocinadors que a la falla, i això va directament al fem.

I bé, els artistes mereixen més reconeixement i sou —com els llauradors—, l'Ofrena s'hauria de plantejar fora de la setmana fallera, i els casals ser més inclusius. Treballar el dia abans de la Cremà en la ciutat resulta impossible, no s'entén que no siga festiu. Com tampoc s'entén que tornen els bous embolats, la barbàrie absoluta, a la ciutat. Ni que cobren fins a 12 euros, he arribat a vore, la dotzena de bunyols d'aire. Al remat em fa la sensació que amb xiquets —no fallers— les falles poden ser un autèntic suplici, i que la festa ja no pot ser familiar i entranyable. I eixa hostilitat cap a la convivència per al benefici de la cultura d'alcohol i soroll és, potser, el ninot que cal cremar. Indultem les falles combatives i inclusives, els artistes valents, els indumentaristes, músics, floristes... I cremem el circ de les barrabassades destarifades en el que cada any ens convertixen la ciutat.