Les rendes altes no tributen per IRPF si no per societats

Durant els últims mesos hem assistit a tot un seguit de declaracions de diferents polítics advocant per una pujada de l’Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF) al que elles i ells anomenen “rendes altes”. És a dir persones riques d’acord amb el seu criteri que ja els avance que no és el meu, ara els explicaré els perquès de la meua discrepància.

En primer lloc els nostres polítics han considerat rendes altes persones amb una renda bruta anual de 70.000 euros, 80.000 euros i en la darrera versió 130.000 euros, així sense tenir en compte un concepte com quin poder adquisitiu tenen eixes quantitats en diferents territoris. Això ja és més que discutible perquè a ningú li s’escapa que eixos imports no tenen el mateix poder adquisitiu a Càceres, a València, a Madrid o Barcelona perquè el cost de la vida difereix i molt entre els diferents territoris de l’estat.

Després està el tema de si eixos llindars de renda bruta anual marquen realment el poder considerar una persona com a rica. La veritat és que eixos nivells de renda bruta anual es sol correspondre amb persones de professionals que exerceixen la seua professió per compte propi en xicotets despatxos o consultes (economistes, advocats, arquitectes, metges, dentistes, enginyers...). He de recordar que l’economia és un sistema d’incentius. Per tant, per a que hi haja suficientment persones amb determinats perfils professionals que requereixen una formació que implica invertir un temps, diners i el cost d’oportunitat que serien els salaris que es deixen d’ingressar en altres ocupacions durant el període de formació, les remuneracions d’aquestes persones amb formació han de ser superiors en comparació amb una persona sense formació. D’altra manera, ningú voldria assumir l’esforç de formar-se i les responsabilitats que requereixen eixes professions si sense formar-se la seua remuneració fora similar. De fet això passava economies planificades com la de l’antiga URSS.

En aquest punt algunes persones pot ser ja estiguen pensat en el tema de la desigualtat, qui escriu aquest article no nega que l’actual nivell de desigualtat existent en la nostra economia és massa gran. Tanmateix, pense que com a societat hauríem d’aspirar a que totes les persones tinguérem els mateixos drets i oportunitats en la vida però no a que totes les persones fórem iguals. Senzillament perquè en aquest món no hi ha dues persones que siguen idèntiques.

Altra cosa que també han donat per fet els nostres polítics , així com qui no vol la cosa, és que les persones amb rendes més tributarien totes per l’IRPF. Doncs Sres. i Srs. polítics,  per favor quan els assenyalen la lluna no es queden mirant al dit que perdem molt de temps i recursos. Pot ser siga l’efecte de la política de selfies i postureig en les xarxes socials, però de forment ni un gra. El cas és que les grans fortunes, les persones amb rendes disponibles més altes, és a dir les persones riques de veritat no tributen per l’IRPF si no per societats. Compte que això no és nou fa molts anys que passa són les conegudes tècniques d’optimització fiscal que passen per la creació de les conegudes com a empreses instrumentals (així les anomena l’OCDE).

L’operativa sol ser la següent, es crea una societat mercantil sense empleats a la que se li traspassa la propietat dels actius (habitatges, maquinària, terrenys, actius fiancers ...), eixos actius generen unes rendes, per la via del lloguer o per la remuneració financera a la que donen dret. Eixes rendes com que els actius són propietat d’una societat mercantil, tributen per l’Impost de Societats (IS). A més a aquestes anomenades empreses instrumentals se les sol carregar de despeses, per la qual cosa solen declarar pèrdues en l’IS. La qual cosa fa que no ingressen cap quantitat a la Hisenda pública en l’exercici en qüestió. Però a més, com que l’IS permet que totes les societats es puguen tractar eixes pèrdues declarades com un impost en diferit, és a dir descomptar-se eixes pèrdues declarades en exercicis fiscals futurs amb beneficis. La qual cosa implica no només reduir/eliminar la seua factura fiscal actual si no a més la futura.

De fet el passat mes de desembre, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) va fer públiques les dades de l’explotació estadística del Directori Central d’Empreses (DIRCE) on es constata que el 55,98% de les societats mercantils espanyoles no té cap assalariat. A més, segons dades de l’Agència Tributària, el 74,8% de societats que presentaren l’impost de societats de l’exercici 2017 van declarar pèrdues, quasi tres de cada quatre, tot i declarar una facturació de més de 9.700 milions de euros . Simptomàtic.

Aquestes societats,  conegudes com empreses instrumentals, són més habituals (segons dades de l’INE) en els sectors de la construcció (61,28%), comerç (49,49%) i altres serveis (59,2%), presentant els valors més baixos en el sector industrial (36,42%).

El sistema fiscal, és evident que necessita una reforma de calat incentivant a les empreses i professionals que generen activitat econòmica real i ocupació i desincentivant les activitats especulatives. Però, per favor, Sres. i Srs. polítics quan els assenyalen la lluna no es queden mirant al dit.