VALÈNCIA. Era una de les petjades històriques que es podia contemplar al passeig en bicicleta que el Museu Etnològic Valencià va organitzar arran l’exposició Abans del Jardí al centre Naturia. Entre velles roques del riu i rastres de molls d’embarcacions, unes marques de bigues de fusta sobre les parets del Llit del Túria. La historiadora Aitana Guiada, acompanyada pel geògraf Iván Portugués i el tècnic de l’ETNO Pau Monteagudo, preguntava què podia ser allò.
Però la resposta era inimaginable. Amb el riu encara travessant el seu llit, als anys 20 l’arquitecte Javier Goerlich va projectar l’Stadium Valencià. Un estadi de futbol per al Gimnàstic, l’equip que acabaria fusionant-se amb el Llevant. Entre els ponts del Reial i de la Trinitat, va tindre una vida efímera perquè l’aiguadut del Túria l’inundava cada any.
Una pista d’atletisme, camp de futbol i grades conformava l’estructura inicial del projecte. Però l’estiu del 1923 Javier Goerlich dibuixava un estadi amb oficines, restaurant i vestuaris. Un encàrrec que Vicent Ferrer Peset, un empresari republicà, li va fer a l’arquitecte valencià. El projecte va acabar arredonint-se amb un quiosc per a refrescos proper a l’estadi, construït l’estiu del 1924.
No va resistir al pas de l’aigua
L’estadi es va inaugurar un dia després de la coronació de la Mare de Déu dels Desamparats i enguany haguera complit cent anys. Però només va estar en funcionament durant cinc anys, fins al 1928. Mentre que els diaris republicans van acollir amb entusiasme la idea, altres més conservadors com Las Provincias la van rebutjar per ser un atemptat contra el patrimoni.
Un partit entre el Gimnàstic i el Castelló va inaugurar la infraestructura, jut amb paradetes de fruita, bunyols, refrescos, atraccions, balls i un castell de focs artificials. Diuen que el raucar de les granotes del riu, que s’escoltava des de l’estadi, va fer que l’afició de l’equip es batejara com a ‘granota’, un apel·latiu afectuós que es sumaria amb la fusió el 1939 amb l’equip del Llevant i se sumaria a la zoonímia de la ciutat, entre el pardal de Sant Joan, la cotorra del Mercat, el cocodril del Patriarca o les gàrgoles de la Llotja.
Piscines i batalles navals al Llit del Túria
Antonio Garcia Pastor i Pedro Sánchez Fuster van aconseguir la concessió de l’ajuntament per explotar un tram del riu Túria com a camp d’esports. Ferrer Peset, amo de la naviera Transmediterránea va ampliar el projecte, que tenia permís fins al pont de la Mar. La idea definitiva de Goerlich era fer que el Túria fóra navegable entre la mar i el pont de l’Exposició
La concessió donava permís per a fer un parc aquàtic, un club nàutic i una passarel·la. Piscines, regates i waterpolo per a un programa d’usos que recordava la naumàquia que es va celebrar a València al 1755, com a part de les celebracions pel centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer.
Cent anys després, l’esport continua vertebrant el Llit. Des de l’atletisme a l’Estadi del Túria fins al circuit runner, passant pel camp de rugbi, l’skate i el patinatge, els camps de futbol de Serrans o l’eixida de la Marató a la Ciutat de les Arts són alguns dels espais que han emergit des de l’enderrocament del mític Stadium.
L’arquitecte de la València del segle XX
Encara que no va ser la seua millor idea, Goerlich va ser arquitecte en cap de la ciutat entre el 1931 i el 1956. 25 anys en els que va continuar projectant 184 nous edificis i 229 reformes. Però Goerlich ja tenia bagatge, amb operacions urbanístiques de gran escala com l’avinguda Maria Cristina, l’avinguda de l’Oest o la plaça de l’Ajuntament.
L’arquitecte també havia signat grans edificis residencials com la Casa Niederleytner o la Casa del Metge; edificis religiosos com els campanars de Santa Mònica i Patraix; culturals com el teatre Talia i el cinema Metropol; civils com l’Ajuntament de Bunyol o la Fira de Mostres i l’Stadium és la seua aportació a l’arquitectura esportiva. Un arquitecte total que va saber cosir la ciutat amb els fils de la política i les classes benestants.
Imágenes: Fundación Goerlich.
