VALÈNCIA. Els Celtes em cauen bé des de sempre, el seu període històric es datava abans de Crist i m’agradava estudiar amb interès aquests temes. L’època d’alumna d’institut l’associe a aprendre, a valorar l’esperit i l’apassionament del bon professorat. Entre les meues favorites estava Rosa Reglà; era la filla de l’admirat Joan Reglà, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de València, que era veí del meu barri, un empordanès ben simpàtic. Rosa, aquesta profe jove i adorable, em va fer entusiasta de la història. En aquell moment els celtes tampoc no em semblaven massa carques si els comparava amb elements vius de l’Eixample de València. Les dones cèltiques, a priori, tenien una manera d’entendre la vida prou “moderna”, eren força agosarades, em semblaven molt més resoltes que les gregues i les romanes. Els celtes, guerrers i espavilats, van anar amunt i avall tant com van poder. Es coneix que eren bastant valents encara que patirien, imagine, les de sant Amaro (que no sé qui és). Arribaven des del sud d’Alemanya a conèixer un món més ample, de l’Atlàntic a l’Àsia Menor. Una època essencial per a la humanitat: passarem del bronze al ferro, aprenguérem a manipular un metall gris mal·leable però caparrut, que es rovellava en contacte amb l'aire humit.
Aquest element, de símbol Fe, escampat a la natura, protagonitzaria i canviaria el xip d’Europa. Amb la dèria de moure el cul, els celtes començaran a expandir-se arreu del continent. Creuaran l’oceà i arribaran a les British Isles. A tall de xafarderia, comentar que la península Ibèrica va quedar enlluernada pels seus encants, tret de la franja mediterrània, la part central del País Valencià i l’Andalusia occidental, que no van fer conxorxa. Tampoc no es van deixar ensarronar pels celtes, a priori, ni el nord d’Itàlia ni la zona del Danubi central. Però la història avança, és el que té de divertit i intrigant; és l’atractiu de ficar el nas entre els segles.
Els pobles cèltics domaven, muntaven, es divertien, combatien a cavall, eren magnífics genets i fonent ferro eren els putos amos. Com qui no vol la cosa, jugant, jugant, van ser capaços de ferrar els cavalls i muls. Van saber protegir els cascs, les peülles, dels quadrúpedes per tal de trotar a gust; augmentaren la tracció per poder cavalcar per terrenys abruptes, quan els llargs viatges eren eterns. Sembla que amb el seu enginy i la seua habilitat deixaren “demodé” les hiposandàlies. Desbancaren aquestes sabatotes d’espart o cuir que duien els equins a les batalles i a la vida ordinària. Poca broma amb això de ferrar, clavar les ferradures; és, probablement, un mal inevitable per assegurar la mobilitat i repoblar altres contrades. A València els ferrers també tenen un prestigiós recorregut. Aquest ofici manual, l’art de la foneria, ja tenia representació gremial al segle XIII; els nostres ferrers medievals apareixien en la literatura de Llull, de Muntaner, de Joanot Martorell... Divulgar el trajecte dels escrits clàssics, “ferrar-los”, també és força interessant però són figues d’un altre paner, d’un altre article.
I tot açò, aquesta explicació-intro? La sort, les ferradures? Doncs, perquè la mobilitat cèltica, viatjada amb equins ferrats, em dóna peu, mai millor dit, a parlar de trotar, de caminar, de fer anar la vida. Botem de les ferradures dels èquids a les bosses de cuir primitives que calçaven els homínids. Les sabates enfunden els peus dels humans (encara que he vist gossos amb botes) davant la superfície del terra, de l’espai exterior. Un bon calçat ens assegura comoditat per tal d’enllestir i encarrilar la nostra volada; empara aquesta porció del cos on acaben les nostres extremitats, tan imprescindibles per plantar-nos. Les sabates transmeten les sensacions del sòl, fan entendre la composició del terra; contribueixen, de la millor manera possible, a traslladar-nos a peu d’un lloc a un altre. Camina que caminaràs sense atur seria el lema, el mot guia.
Els humans, ja drets, van a peu fa milions d’anys, no cal ni dir-ho. Els Australopithecus afarensis ja xafaven el terra gairebé com fem nosaltres, drets com un all, amb energia. Bípedes sense gepa segons els experts. Els Homo sapiens som persones dretes i fetes, que campem com podem, amb les destreses que ens permet la nostra evolució, homenatjant els primers erectus; fent valdre els peuets per xafar el planeta i mitja humanitat. Cada minut de la història ha vestit els homínids amb particularitats diverses, els ha assortit de vestits i complements segons la temporada. Endiumenjar-se i assortir-se de material vistós, d’un bon servei de xapa i pintura, de restauració, no és cap novetat al segle de les trampes i de les cirurgies plastificades. La manipulació constant davant l’estètica poc ètica ens assalta. Ara anem abillats d’estiu, assortits de bellesa etèria, de la treballada, de la natural, de la dels euros a cop de VISA. Empolainar, compondre, l’esperit del personal ja és un altre assumpte. Aquesta tasca és la més difícil; requereix l’esforç d’interioritzar, rumiar, atresorar, allò que ens il·lustra i és inesgotable.
Erectus o a quatre grapes? Amb els segles que ens ha costat posar-nos drets, els peus són els grans abandonats, quina falta d’estima que tenen! Arribe a aquesta conclusió cada vegada que la gent els allibera quan arriba l’estiu. L’hivern ha encapsulat aquestes poderoses extremitats, fent-les quedar com un drap brut, amagades de la intempèrie. T’adones de la poca atenció que rep aquesta estructura mecànica completa, amb sincronisme en els moviments, amb capacitat per adaptar-se a les pressions i traccions, al nostre pas. Els peus, en definitiva, són el suport i l’equilibri del cos. Observes la gent a una terrassa, mentre prens la fresca, i veus com és de difícil trobar uns peus com cal, amb pedicures fetes seguint l’etimologia al peu de la lletra. La gent amb calçat d’estiu descansa, llàstima que els peus no puguen demanar al cambrer una poda doble, una ració de peeling i una dosi intensiva de pedra tosca amb gel.
La sandàlia, l’espardenya de careta evolucionada, les avarques menorquines (que ara són també calçat reial) passegen l’estiu en companyia dels peus. Dissenys amb taló o al ras del sòl han fet descobrir el pas d’aquells que no miren amb atenció cap avall, que no poden o no arriben al llarg del dia a contemplar aquestes peces indiscutibles del cos: els seus peus. Si fem picats, els ulls cauen a terra i no remunten. Ungles clòtxines, exposades amb models de sandàlies natzarenes omplen el passeig marítim de la ciutat, dels jardins i dels bulevards. La locomoció individual dels peus, 10.000 passes per dia aproximadament, necessita tractament urgent a l’estiu i tot l’any. Homes i dones amb calor sufocant airegen aquesta estructura anatòmica que ens obliga, massa sovint, si examinem alguns peus, a no fer cap contrapicat per mirar la cara dels seus propietaris, ni forcem la vista. Aleshores, salvem uns bons peus!
Els clàssics, amb manicura i pedicura inclosa, protegint la queratina, duien les ungles perfectament retallades; observeu les antigues escultures, mireu als peus. Descalcem la història, sumeris, egipcis, grecs, romans, celtes, tenien cura del cos, fins a les ungles del peu. La natura sempre mana i les urpes, les garres, no estan fetes per a les persones, no. L’afamada Australopithecus afarensis Lucy (batejada amb aquest nom pel paleontòleg Donald Johanson en homenatge a la cançó dels Beatles, Lucy in the sky with diamonds) aniria a la dula segons el coratge i el temps. La pelvis, els genolls, els peus rígids i arquejats, demostren el gran salt de l’evolució, els homínids baixaven dels arbres i xafaven terra. Una travessia sense flors de cel·lofana, ni pastissos de marshmallow, com narra la cançó. Lucy al·lucinaria, de cap a peus, descobrint les garres reals i metafòriques dels futurs humans.