X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ressenya

L’estiu invencible d’Albert Camus

24/12/2019 - 

VALÈNCIA. Respecte a moltes circumstàncies de la vida la distància és important, i marca i condiciona les relacions com una empremta indeleble. En el cas d’Albert Camus (Mondovi, Algèria, 1913 – Villeblevin, França, 1960), eixa necessària distància pot establir-se des de dos coordenades fundacionals: la que va procurar-li el seu naixement a l’Algèria colonitzada pels francesos (i en la qual la seua era una família més de colons), i la que per a bé o per a mal facilita la immensa pobresa que regnava en l’entorn on va haver de créixer.

Per la banda de la distància diguem-ne geogràfica, la condició tècnica de pied-noir (mai negada o amagada per ell sinó orgullosament exhibida) el faria sentir-se sempre una sort d’exiliat etern, un resignat habitant de la metròpoli europea i de la ineludible París però que mantenia invictes i vives les seues arrels nord-africanes, la memòria de les olors i els sabors de la seua pàtria accidental, del lloc on va ocórrer tot en els temps primordials de la infància i la primera joventut, de la sensualitat que va impregnar el seu cos com un esperit pagà o un panteisme que veu senzilles sacralitats en moltes coses i desconfia de les veritats absolutes o dels més solemnes mites. Eixa distància respecte als seus conciutadans estrictament europeus serà un tret decisiu en la mirada i el pensament d’Albert Camus, l’íntima convicció de la superioritat estètica i fins i tot moral d’una platja arravatada de sol i de flors que creixen entre l’arena enfront de la suposada bellesa de l’agulla d’una catedral gòtica, sempre davall d’un cel encapotat i boirós.

Per la banda de la pobresa i de les moltes restriccions que va patir durant la seua infància, de tot eixe estat de coses en principi deficitari i des del qual va descobrir el món, Camus condensarà tot com una sèrie de circumstàncies que ell aprofitarà per a construir l’arquitectura de bona part de la filosofia que es desprén del conjunt de la seua obra: la dignitat, l’orgull, el sentit de la justícia, la mesura o fins i tot la inevitabilitat o l’absurditat de quasi tot. I la distància vindrà donada per la contraposició d’eixe modest aprenentatge a l’habitual dels cadells de les classes mitjanes-altes de províncies que aclaparaven els quadros dirigents (i sobretot els intermedis) dels intel·lectuals francesos del seu temps.

Amb eixa doble distància fundacional, i a les quals s’ha d’afegir l’amor pel joc del futbol o la natació (una reminiscència més d’aquell paganisme que glorifica al cos jove), una vocació teatral que mantindrà sempre, la devoció indestructible per Nietzsche i una primera decepció amb el Partit Comunista (al qual s’havia afiliat molt jove), en 1940 emigra a París. La guerra ja cremava el món però aquell pied-noir que treballava per a la Resistència des de les pàgines del periòdic clandestí Combat tampoc deixava d’escriure en el diari Paris-Soir i publicava llibres: L’étranger (1942), Le mythe de Sisyphe (1942), Lettres à un ami allemand (1943) o les peces teatrals Le malentendu (1944) i Caligula, del mateix any. Acabada la conflagració, i des d’una París que bollia amb una efervescència existencialista amb banda sonora de Juliette Gréco, Albert Camus regnava i compartia amb Jean-Paul Sartre el mandarinat intel·lectual d’eixa esquerra glamurosa que dirigia i feia i desfeia com volia la rive gauche, seduïa una dona darrere d’una altra assegut en els cafés de Saint-Germain-des-Prés i, per si les coses no estaven prou clares, en 1947 va publicar La peste, una de les seues obres capitals.

Tots eixos gràcils moviments donarien a Camus una aura de sacralitat que només es voria enterbolida arran del seu conflicte ideològic i enfrontament amb precisament Jean-Paul Sartre. Una polèmica modèlica i ja mítica, de manual, dos maneres d’entendre el món des de l’esquerra i que s’iniciaria a partir de la publicació per part de Camus de L’homme révolté (1951), un bell al·legat a favor de la vida, de ressonàncies anarquistes però que en realitat era una càrrega de profunditat contra el marxisme i la uniformitat que es predicava sense fissures des de determinats cenacles político-literaris que Camus coneixia massa bé, i en els quals Sartre era el més fidel propagandista i profeta.

Només la posteritat ha considerat vencedor d’aquell combat que s’allargà durant anys a l’algerià. Perquè des d’aquells moments una llosa de silenci i oblit va caure sobre el nom d’Albert Camus, i ni tan sols la concessió del premi Nobel de literatura o la seua tràgica mort en accident de trànsit en 1960 va poder alçar o capgirar del tot aquell pes infamant, i que només es voria rehabilitat cap a la fi del segle XX i amb l’excusa de la publicació pòstuma i inconclusa de Le premier homme, l’extraordinària novel·la autobiogràfica que va editar-se en 1995.

Però de tota la grandesa de l’obra d’Albert Camus potser el llibre més definitori de la seua intimitat moral siga l’anomenat Noces/L’estiu (Edicions 62, 1990), que en realitat arreplega dos llibres diferents i que en conjunt és un breu recull de textos escrits entre 1938 i 1954. Un llibre que és en realitat una invocació al passat, una nostàlgia sense dolor i un convit a la vida, a una concreta manera d’entendre la vida. Els matins frescos de l’adolescència, el descobriment del cos, les platges, el desig de viure, l’exaltació del paisatge meridional, els jóvens entrant a l’aigua entre una atmosfera d’ensomni, tots els records formatius d’Albert Camus estan en este llibre, com un bell catecisme laic i moral.

L’autor rememora i exalta la llum en la qual va nàixer i créixer, on es reconeix i a la qual pertany, el seu paradís d’hiverns suaus i estius d’indolència i onades de felicitat, de vesprades llargues, el lloc on els hòmens “aprengueren a celebrar la vida fins i tot en el patiment”. I un nom i un lloc concret de la costa algeriana, amb unes belles ruïnes romanes –Tipasa– ocupa en dos peces del llibre els espais més alts de la celebració. Aquella misèria de la seua infància sublimada en la puresa de qui res té perquè res ambiciona en tan esplèndid escenari: “Vaig créixer en la mar i la pobresa em va ser fastuosa”. És l’estiu, l’estiu permanent com una categoria moral, i les noces de les ruïnes i les flors en les primaveres (de la mort i la vida), davall del sol i davant la mar, entre la calor, l’emoció de sentir-se humà i agrair reverencialment tots eixos dons senzills i alhora excepcionals, la riquesa immensa que posseïx qui sap apreciar els verdaders regals del fet de viure, l’estiu invencible que habitava en el cos i l’ànima d’aquell inoblidable relator dels nostres millors dies que va ser Albert Camus.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email