ALACANT. Carles Cortés (Alcoi, 1968) presenta novel·la. Ho farà aquesta vesprada, en la Llibreria 80 Mundos d'Alacant, de la mà d'amics, companys i coneguts. El nou treball es titola Nu (Diari d’un postadolescent), editada per Vincle,  a partir d’un retorn íntim als seus propis quaderns de joventut. Explica que fa tretze anys redescobreix els diaris que havia escrit quan estudiava a la universitat, i que aquell retrobament amb el seu jo de vint anys li obri una porta inesperada: la possibilitat de convertir aquella matèria primera —dates, emocions, dubtes, contradiccions— en una novel·la que parla tant del passat com del present. Tot i això, deixa clar que no es tracta d’una transcripció literal: la seua vida, diu amb ironia, “no era prou interessant” per convertir-la directament en ficció. El que sí que hi troba és una base emocional potent, una manera d’entendre com es construeix la identitat en un moment vital en què tot sembla possible i tot sembla fràgil.

“Quan deixes de tindre vergonya, comences a escriure de veritat”

A partir d’aquest material, Cortés articula una obra que és alhora memòria personal i memòria col·lectiva. Recorda la seua arribada a Alacant com un moment fundacional: una ciutat “fabulosa” i “grandiosa” per a un estudiant dels anys vuitanta, un espai de llibertat i descobriment que vol preservar literàriament. Per això dedica la novel·la a la ciutat i, especialment, a la seua memòria valencianoparlant, que considera que sovint ha estat menystinguda o invisibilitzada. Aquesta mirada afectiva es combina amb una crítica clara: Cortés creu que Alacant —com altres ciutats— “dorm en els seus llorers”, atrapada en discursos polítics superficials i decisions que, segons diu, “s’estan carregant la ciutat, els barris i les persones”.

L’estructura de la novel·la respon a aquesta voluntat de diàleg entre temps i identitats. Nu està escrita com un fals diari, amb dates concretes i una veu que sembla autobiogràfica però que no ho és del tot. El protagonista comparteix amb l’autor data de naixement, estudis, manies i gustos literaris, però tot està distorsionat per provocar reflexió. Cortés defineix aquest joc com una “falsa autoficció”: una manera de posar en crisi la idea de veritat literària i, alhora, d’explorar els límits entre experiència i invenció. El primer capítol —que és també l’últim— funciona com una clau de lectura: una escena de ficció ambientada en una llibreria i una cafeteria d’Alacant, on es troben un home de seixanta anys i un jove emigrant de vint-i-cinc. Per a l’autor, aquesta trobada improbable simbolitza la ciutat com a espai de connexió intergeneracional i cultural.

“El primer capítol és també l’últim: el relat d’una vida mai no s’acaba”

La novel·la també és una reflexió sobre la solitud, un sentiment que Cortés considera transversal. Defensa que la solitud dels anys vuitanta i noranta no és tan diferent de la d’ara, malgrat que les formes d’expressar-la hagen canviat. Per això compara la seua generació amb l’actual i recorda que ja va explorar aquesta idea a Diaris creuats, on dues adolescents veuen la seua amistat distorsionada per Instagram. Considera que la hiperexposició actual incrementa la vulnerabilitat emocional dels joves, però que els conflictes essencials —la por al futur, la necessitat de pertinença, la construcció de la identitat— continuen sent els mateixos.

També reflexiona sobre la vida estudiantil d’ahir i d’avui. Explica que la seua generació vivia majoritàriament a Alacant o compartia pisos a Sant Vicent, mentre que ara molts estudiants continuen vivint amb els pares i es desplacen en autobusos universitaris. Aquesta diferència logística, diu, transforma la manera de relacionar-se, però no altera els sentiments de fons: “Els sentiments són els mateixos”, insisteix.

“La memòria de l’Alacant valencianoparlant existeix, i no vull que s’oblide”

En la part final de l’entrevista, Cortés parla de la vulnerabilitat com a motor literari i vital. Assegura que, pel seu caràcter, molta gent ha pensat que és “de ferro”, però afirma que ningú ho és. Reconeix que molts dels sentiments del llibre són seus i que ja no té vergonya d’exposar-los. Considera que la maduresa consisteix precisament en això: en deixar de tindre por de mostrar les pròpies esquerdes. “El més important és escriure la història”, diu, i assegura que aquest procés ja l’ha completat. I amb agraïments al seu editor Manolo Gil, de Vincle, l'editor de sempre, que aquest cas, l'ha ajudat a "fer entendre els possibles valors que té la novel·la".