VALÈNCIA. Maria Beneyto no és una escriptora amagada, però encara és una autora de la qual queda molt per descobrir. El gran homenatge de designar-la com Escriptora de l’Any per part de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha sigut l’espenta definitiva per a revisar tota la seua producció literària.

Tant l’AVL com altres organismes i estudiosos s’han apropat a la gran font on conéixer tots els racons de la producció literària de l’autora, el Fons Maria Beneyto, dipositat en la Biblioteca Municipal de Tres Forques en València. Per entendre el context, Maria Beneyto va començar una carrera durant les primeres dècades de postguerra, però va interrompre la seua activitat editorial entre 1977 i 1990, any en el qual Joan Fuster recupera la seua veu amb la reimpressió de La dona forta i s’anima a tornar a publicar fins a la seua mort.

La realitat és que “van ser un període d’un autoexili conscient de l’espai editorial, però no del món de l’escriptura, com demostren les nombroses publicacions aparegudes fins a la seua mort, a més dels textos poètics i narratius recuperats per Rosa Maria Rodríguez Magda”, tal com explica Carme Manuel en el pròleg de l’edició de Al límit de l’absurd.

Precisament aquesta novel·la serà una de les tres publicacions inèdites de l’escriptora que eixiran a la llum al llarg de 2025, coincidint amb el seu gran homenatge. Tots els texts tenen com a origen el fons depositat i tots tres estarien datats durant eixe silenci editorial autoimposat.

Al límit de l’absurd, que ha editat la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua en la seua col·lecció Textos valencians, és una novel·la curta que conta l’allunyament del nucli familiar de Joan Coloma, que troba en el bosc el seu refugi i nou mode de vida. Mitjançant diversos monòlegs interiors, diferents personatges (en gran part, membres de la família), conten el perquè d’aquesta deriva.

La novel·la compta amb alguns dels temes preferits de Beneyto, com són la culpa i la responsabilitat humanista, o l’exploració de la natura com a espai de reflexió amb una potència metafòrica total. Segons explica Manuel en el mateix pròleg, l’autora podria haver presentat el text a concursos literaris i va sofrir una profunda revisió i un allargament per a donar-li el format amb el qual es publica ara.

Un poemari de gran actualitat

També aquest estiu s’ha editat el poemari El que resta d’un clam perdut. 37 poemes inèdits, editat per Bromera i amb introducció i selecció a càrrec de Josep Ballester. La poesia va ser l’àmbit en el qual Beneyto va destacar més, i va rebre els elogis de grans autors com Max Aub o Joan Fuster, i queda en evidència al llarg de la seua carrera, tant en castellà com en valencià, en el recull de Poesia Completa (1947-2007), editat per Rosa Maria Rodríguez Magda.

Ballester reuneix poemes inèdits de diferents fonts i, com en la resta de la seua obra, destaca la humanitat amb la qual observa el món Beneyto, fugint de la endogàmia poètica (de fet, la denuncia en un dels poemes) i intentant situar-se dins d’un context humà i natural complex.

Destaca el poema que obre el llibre, Cançó de bressol per a un xiquet llunyà (potser a Bòsnia), que podria calcar-se sense necessitar tocar una coma amb les guerres actuals, com són les dels territoris palestins o ucraïnesos.

Si ve Ballester explica que els poemes reunits no mostren una faceta innovadora de Maria Beneyto, sí que confirmen les seues fortaleses, entre les quals destaca clarament la mirada visionària de les qüestions del gènere, tant des de la denúncia com la normalització de la sexualitat. Com és habitual llegint a Beneyto, la sensació contínua és la d’estar llegint a una poeta actual.

Una traducció i una novel·la en castellà

A aquestes dues publicacions se li sumarà en els mesos vinents una novel·la en castellà que coeditarà l’Ajuntament de València i que també s’ha descobert en el Fons Maria Beneyto, Evelia 25, de la qual encara no ha transcendit cap altra dada.

També cal destacar la traducció de El riu ve crescut, una de les grans obres de l’autora, publicada originalment en castellà, i que ha recuperat l’editorial Llibres de la Drassana i l’Institut Alfons el Magnànim. Aquest llibre, a més, també forma part de l’actualitat perquè conta les desastroses conseqüències d’una gens estudiada riuà en València en 1947 (una dècada anterior al conegut episodi), i que va acabar amb centenars de víctimes; en la seua inmensa majoria, les persones humils més castigades pel context de postguerra.