CASTELLÓ. Fa cinc anys, un vendaval en forma de llibre es va convertir en el fenomen literari al País Valencià. ‘Noruega’ va arribar al top dels més venuts, premi Lletraferit inclòs, de la mà d'una editorial xicoteta i un autor desconegut, Rafa Lahuerta. “Les històries semblen repetir-se però mai són iguals”, diu el protagonista del seu nou llibre. I porta raó, perquè a vegades són millors. És el que ocorre amb ‘La promesa dels divendres’, novel·la que presenta esta setmana en la Fira del Llibre de Castelló.

Lahuerta ens regala una obra redona, un treball íntim en el qual juga amb el lector a través de l'autoficció on ens llança, amb crueltat i sense maquillatges, el seu jo adolescent. També ens mostra sense pudor la seua “dependència” de la ciutat de València fins a convertir-la de nou en escenari de cada pàgina escrita.

Per sort per als lectors no ha complit amb el seu desig de “tastar la flor de l’oblit i tornar quan ja ningú recordara Noruega” i la seua última novel·la ja està en les llibreries de la mà de l’editorial Llibres de la Drassana. Una altra obra major. Amb ell xarrem aprofitant la seua visita a Castelló.

— Primer de tot Rafa, com vas gestionar l'enorme èxit que va suposar la publicació de la teua novel·la 'Noruega'?

— Realment no vaig tindre una sensació que fora una cosa tan impactant. Dins de la modèstia del món dels llibres va ser una cosa digerible, crec jo. Tampoc li vaig donar molta importància. Va estar bé. Pense que la gent va sobrevalorar un poc el fenomen. Jo ho vaig viure des d'una certa distància i intentant que m’afectara el menys possible. No tinc xarxes socials i visc un poc al marge. A més, vaig tractar de passar pàgina el més prompte possible per a poder continuar amb la meua vida, que crec que és el més important.

— Mentre escrivies 'Noruega' pensaves que el que tenies entre mans anava a ser el fenomen literari en el qual es va convertir?

— No, no, no. Ni de lluny. De fet, jo vaig estar dubtant de la seua qualitat abans que fora publicat. Pensava que passaria totalment desapercebuda com, per desgràcia, ocorre amb tants i tants llibres. En cap moment vaig pensar que passaria el que va vindre una volta publicada. A vegades faig la broma i dic què si ho arribe a saber la deixe al calaix.

— No et dona vertigen saber que les expectatives dels teus lectors després de 'Noruega' estan altíssimes?

— Jo controle les expectatives que tinc jo, amb les dels altres no puc fer res. Ja en tinc prou amb gestionar les meues. I com que tracte sempre tindre poques expectatives ho mantinc així i continue en esta línia. Tracte de viure-ho amb molta tranquil·litat. Escriure és un regal i publicar és més regal encara. Si després tens la sort de tindre lectors doncs has de donar les gràcies i sentir-te molt afortunat i privilegiat. I tot això no s’ha de viure amb angoixa sinó tot el contrari. S’ha de viure amb gratitud i sabent que tens molta sort. Evidentment, he tractat d’escriure el millor llibre possible. Crec que està molt treballat, i està escrit amb tot l'amor del món, però fins ací puc arribar. No arribe a entrar en les expectatives que s’han pogut crear els lectors de ‘Noruega’. Seria una errada pensar en este tema, em faria molt de mal; i, per tant, no ho faré.

Jo controle les expectatives que tinc jo, amb les dels altres no puc fer res

— En la teua nova novel·la està de nou la ciutat de València, però també estàs tu i la figura del teu pare com a columna de l'obra. Què trobarà el lector?

— És una història molt més personal que 'Noruega'. És un exercici més íntim. Jo em despulle totalment. Els anys que retrate ho faig des del despullament personal més absolut. Faig reflexió al voltant del que va suposar la publicació de ‘Noruega’ i les conseqüències que va tindre, i del fet que a voltes la literatura té el poder de capgirar la realitat. I ho dic perquè arran del llibre van ocórrer coses que si no s’haguera publicat ‘Noruega’ no hagueren passat mai. ‘La promesa dels divendres’ és també un homenatge als meus pares, al seu esforç i a les seues trajectòries. Està tot ahí, i sempre amb el rerefons de la ciutat. Jo soc un escriptor que treballa amb l’escenari de la ciutat de València perquè és l’única que conec i seria injust tractar de contar coses des d’un altre escenari. I dubte que, en cas de fer-ho, les meues històries tingueren força.

— I com dius, introdueixes un ingredient molt interessant que és el de l'ofici d'escriure.

— D’alguna forma tracte de reflexionar al voltant de les coses que a mi m'interessen. Això és evident. I intente esbrinar les raons de per què escric. Què busque realment amb l’escriptura? Esta és una de les reflexions que m’acompanyen des de fa molts anys. Possiblement, el gran moment de l'escriptura és quan arriba este punt en el qual ja no necessites escriure. Sempre tinc aquesta sensació que vindrà un dia en el qual des de la serenitat absoluta i pau d’esperit diràs bé, ja no necessite escriure més. Tal volta és este el gran objectiu, encara que igual estic parlant per parlar.

D’alguna forma tracte de reflexionar al voltant de les coses que a mi m'interessen

— No sé si els teus lectors estaran d'acord…

— Cada lector és un món. Cada un d’ells té la seua manera d'apropar-se als llibres. No sé exactament que hi ha darrere de cada lector, i en el fons pense que segurament el millor que puc fer és no pensar en ells i sí en el que jo necessite o puc escriure, i si després hi ha lectors doncs serà genial, fantàstic i meravellós.

— He llegit unes declaracions teues on dius que a pesar que podries publicar en castellà no ho fas perquè escriure en valencià et fa feliç. No es pensa en les vendes, els ingressos o els lectors?

— Considere que no. Jo personalment ni m’ho plantege. Escric per trobar la pau, la calma, la serenitat. També he tingut la immensa sort que uns amics meus van muntar l’editorial Llibres de la Drassana i em van facilitar moltíssim la tasca de publicar. Si aquesta no haguera sigut la circumstància dubte que haguera presentat els meus manuscrits a una editorial on jo no tinguera una vinculació personal. A voltes les casualitats funcionen i en este sentit he tingut molta sort. Per això sempre dic que soc fruit de Drassana, sense ells tal volta jo no haguera publicat mai.

— Amb les vendes i la notorietat de 'Noruega' s'ha tornat el favor de sobres, no creus?

— Jo forme part del projecte, i és una cosa que m’agrada molt. Som com un equip de futbol. D’alguna manera forma part de la familiaritat del projecte que va començar fa uns anys i en este sentit em considere afortunat per poder publicar d’una manera tan familiar, tan personal, tan sense el martell del mercat o la pressió d’estar en permanent competició. En Drassana és una cosa completament diferent i a voltes les causalitats ocorren i tens la sort de guanyar partits que no pensaves que anaves a guanyar. I també esta és la gràcia.

— És cert que donaràs els drets d'autor a una associació?

— Sí. Vaig quedar així en l'editorial i tots els drets d’autor seran destinats a l’associació Carena.

No vull guanyar diners amb este llibre. Seria molt brut. ‘La promesa dels divendres’ és una història molt íntima i molt personal. No m’abellia

— Per què ho has fet?

— No vull guanyar diners amb este llibre. Seria molt brut. ‘La promesa dels divendres’ és una història molt íntima i molt personal. No m’abellia. Preferia fer una cosa diferent. Conec la tasca que fa l’associació Carena. Fa 30 o 40 anys l’adolescent del qual parle en la novel·la haguera necessitat el suport i recolzament que esta entitat dona. Tanque el cercle.

— No és gens habitual...

— No vull pensar en això i no vull penjar-me medalles que no corresponen. Ho he fet perquè m’abellia i volia, però sense més transcendència i sense buscar res més. Era un gest que volia fer i ja està.