Foto: EDUARDO PARRA/EPLa setmana passada a Ministra d’Hisenda va gelar qualsevol expectativa de reforma del sistema de finançament autonòmic en la reunió que va tindre lloc amb els representants dels partits i de les organitzacions Valencianes agrupades entorn a la Plataforma pel Finançament.
Mencionem ràpidament algunes xifres per a copsar l’envergadura del problema: El govern valencià reclama anualment una compensació per l’infrafinançament de 1.325 milions d’euros tot i que els càlculs dels experts eleven aquesta xifra per damunt dels 2.000 milions. Aquesta falta d’ingressos té dos conseqüències: la despesa de la Generalitat Valenciana és sensiblement inferior a la mitjana, però fins i tot així no aconseguim equilibrar el pressupost i arrastrem dèficits any rere any. En conseqüència ens hem convertit en l’autonomia més endeutada d’Espanya, ja hem rebassat la xifra dels 50.000 milions d’euros, i és un peix que es mossega la cua perquè a més deute, més diners hem de gastar cada any en pagar-lo. Aquest any tenim previst destinar el 26,8% del pressupost en el servei del deute, la segona conselleria només per darrere de sanitat. Per a acabar-ho d’adobar, no només som la Comunitat Autònoma pitjor finançada -tal com avalen tots els organismes independents- sinó que també som més pobres que la mitjana. En 2019 el PIB per càpita d’Espanya estava en 26.426€, en el nostre cas foren 23.206€. Aquestes dades justifiquen un clima de vertadera exasperació, més quan el Sistema de Finançament Autonòmic porta pendent de reforma des del 2014.
Durant l’última setmana s’han produït reaccions que es podrien condensar entorn a dos grans posicions: D’una banda els partidaris de “plantar-se” front al Govern d’Espanya, una voluntat expressada des de l’entorn de Compromís a la què s’han afegit molt convenientment el PP i C’s renegant dels seus antecedents. D’altra banda els partidaris del “diàleg” entre els qui destacarien els dirigents valencians del PSOE. El què no queda clar és si alguna d’aquestes dues possibilitats posa damunt la taula algun element nou o són només dos formes divergents de gestionar una mateixa impotència: l’enuig i la ressignació.
De moment el “plantar-se” sembla haver-se apagat ràpidament derivant en una proposta de manifestació en Madrid per al mes de novembre. Sempre és positiu mobilitzar-se contra allò què és injust però hi han manifestacions que ixen bé i altres que ixen mal. La manifestació pel finançament de 2017 va tindre un bon resultat però també ha fixat un llindar que no resulta fàcil de superar. Menys quan la tasca de pedagogia social sobre l’infrafinançament s’ha anat abandonant en els darrers temps per uns o altres motius.
Tampoc no resulta difícil estar d’acord amb que el “diàleg” és necessari, portem anys practicant-lo. Però el fet de parlar per si sol no té perquè generar ni la voluntat ni la necessitat en l’altra part de buscar una solució al problema. La manera en que s’ha produït i reproduït aquest diàleg sempre segueix el mateix patró: expliquem la nostra situació, tothom ens dona la raó i es deixa estar el tema fins a que en la propera ocasió tornem a insistir de nou en el mateix.
En la meua experiència, la reivindicació per un finançament just s’ha convertit amb el pas del temps en una especie de processó de setmana santa. Cada cert temps es treu al sant del temple, se’l passeja per a enfervorir a la congregació local i se’l torna a tancar. Quan una reivindicació es perllonga sense expectativa d’aconseguir res fins a esdevindre crònica acaba convertint-se en un ritual, en una fi en si mateixa.
Amb això no pretenc dir que la situació siga inmutable, ben al contrari, els canvis en els darrers anys s’han accelerat. L’actual govern d’Espanya ha satisfet algunes rivindicacions històriques del País Valencià com alliberar de peatges l’AP7 o aprovar uns Pressupostos Generals amb unes inversions per habitant en el nostre territori que respecten el què fixa el nostre Estatut. El canvi de sensibilitat cap a la realitat autonòmica també s’ha deixat notar en la gestió de la crisi amb els fons extraordinaris que ens han arribat i el manteniment de les transferències del Sistema de finançament tot i la caiguda d’ingressos. Ara bé, el problema estructural subjacent segueix ahí, irressolt.
La Ministra d’Hisenda no menteix quan diu que hi han grans obstacles per a abordar la reforma del finançament autonòmic: hi han interessos diferenciats i posicions contraposades entre les Comunitats Autònomes. Ara bé, aquest no és l’únic motiu que explica aquesta paràlisi. L’última reforma del finançament es va aprovar durant el govern de Zapatero: va costar molt de treure endavant, va suposar una important aportació de fons del govern central i finalment no va servir per a solventar ben bé res. Ahí està Catalunya per a comprovar-ho. El Ministeri d’Hisenda no vol tornar a passar per ahí esmerçant diners i esforços en una reforma per a acabar socarrant-se. En tot açò, cadascú té els seus motius i les seues motivacions.
Estem estancats. Per a donar-li un nou impuls a la mobilització (social i política) per un finançament just cal que la plantegem sota noves formes i amb nous aliats. Unides Podem ha assenyalat una variable clau: cal augmentar els diners que hi han en la caixa mitjançant una reforma fiscal progressiva. Aquesta proposta possibilitaria que les Comunitats Autònomes pitjor finançades convergiren amb la mitjana sense que la resta empitjoraren la seua situació. És un exemple, hi han altres també. Si volem avançar necessitem anar més enllà de la reclamació de la reforma del sistema de finançament autonòmic i tocar aquells engranatges que poden fer-la possible.
