GRUPO PLAZA

acidesa valenciana / OPINIÓN

Lliçons d’una crisi sanitària, el comerç internacional i els clústers

19/04/2020 - 

Sembla que va ser ahir, o no, però ja duguem poc més d’un mes amb l’estat d’alarma, confinats a casa i, les persones més afortunades, teletreballant. En diferent graus i de diferents maneres, el camí s’està fent dur. Podrem aguantar-ho però no és una situació que haguérem desitjat viure. En l’escenari en el que ens trobem, una de les imatges que més impacten és la de veure a les notícies celebrar l’arribada d’avions des de la Xina carregats de subministraments com mascaretes i altre material d’ús sanitari. No negaré que és positiu que arriben en el context d’escassetat d’eixos materials en el que ens trobem i que se li ha de reconèixer al Sr. Ximo Puig, M. H. President de la Generalitat Valenciana, la seua bona gestió en aquest assumpte. Molt més si la comparem amb la gestió d’altres comunitats autònomes i amb la del govern de l’estat.

Però hui, la meua intenció no és parlar d’avions carregats amb mascaretes si no de per què enmig d’una crisi sanitària un territori com el valencià que solia tenir una indústria lleugera exportadora bastant competitiva necessita en 2020 anar a abastir-se de subministraments sanitaris a l’altra banda del món. Això senzillament és la història d’un fracàs, del fracàs del confeti i dels “grandes eventos” dels darrers 20-25 anys. Mentre el món es globalitzava, nosaltres fèiem festa i els successius governs valencians obviaven que una indústria competitiva s’ha de treballar dia a dia i que no es pot viure de rendes passades.

La pregunta que els llance és: per tal d’abastir-nos de un determinat tipus de subministraments podem permetre’ns el luxe de ser 100% dependents de l’exterior? La crisi sanitària que estem vivint ens està donant la resposta, qualsevol territori necessita ser capaç d’auto-abastir-se de subministraments essencials per a no veure compromesa la salut i la vida de la seua ciutadania. Podem estar parlant de mascaretes, però pensen també en el menjar i apliquen el mateix a la nostra agricultura i ramaderia. No podem permetre’ns el luxe de ser 100% dependents de l’exterior.

Dit això, no estic en contra del comerç internacional ni de la internacionalització de les empreses. És més una qüestió de grau, de mesura. Així, els patrons que presenta el comerç internacional s’han intentat explicar a través d’alguns models teòrics. Un dels models més conegut és el ricardià que explica l’especialització comercial dels països mitjançant el concepte d’avantatge comparatiu (derivat de la productivitat) i prediu una especialització productiva per països. L’altre model és el de Hecksher-Ohlin, en aquest cas l’especialització dels països s’explicaria per la seua dotació de factors. De manera que els països s’especialitzarien en exportar aquells productes que requereixen l’ús més intensiu dels factors més abundants dintre dels seus territoris. En ambdós casos el comerç que hi resultaria seria inter-industrial, és a dir s’exportarien i importarien diferents tipus de bens.

La ministra de Trabajo y Economía Laboral, Yolanda Díaz. Foto: Óscar Díaz/EP.

Aquests models, que es solen prendre de referència en el disseny de la política comercial dels països, tenen alguns punts febles importants. Assenyalaré només els que pense que poden tenir més rellevància per al cas valencià. Crida l’atenció que el punt de partida de l’anàlisi siguen els països i no les empreses. Doncs les que competeixen als mercats i intercanvien bens i serveis són les empreses i, després, això té unes conseqüències en les balances comercials i en el PIB dels països. Tanmateix, una altra feblesa dels dos models és que no consideren l’existència del comerç intra-industrial entre diferents països, és a dir que un territori productor i exportador d’un determinat bé o servei puga ser també importador del mateix. És a dir obvien que els productes que es comercien poden ser productes diferenciats (per exemple totes les galetes no són iguals) i que la major part dels mercats no són de competència perfecta, si no de competència monopolística on s’intercanvien productes diferenciats.

Des de l’organització d’empreses, hi ha aportacions molt interessants des del camp de la internacionalització com ho són l’enfocament escandinau que explica el procés d’internacionalització d’empreses com un procés seqüencial en el que les empreses van intensificant el seu grau d’internacionalització a mesura que acumulen coneixements i són capaços d’abordar el procés amb èxit. Altra de les aportacions, compartida entre l’economia industrial i l’organització d’empreses, és l’estudi dels clústers o aglomeracions territorials de PIMEs que comparteixen recursos i coneixements, la qual cosa els fa guanyar competitivitat sense necessitat de ser més grans.

El territori valencià sempre ha sigut terra de clústers industrials, entre ells sempre ha destacat el clúster tèxtil de les comarques centrals. L’actual crisi sanitària, amb la conseqüent escassetat de mascaretes, ha fet que tant des de el món de l’empresa com el mateix President de la Generalitat s’hagen fet declaracions advocant per assegurar-se un bon nivell de subministraments amb empreses valencianes, reflexió que compartisc totalment.

A més, aquesta reflexió té tot el sentit des del punt de vista tècnic, les empreses que presenten unes millors característiques pel que fa a la flexibilitat són les PIMEs. Eixa flexibilitat els permet pivotar des d’una producció tèxtil de roba de la llar a produir mascaretes sense necessitat de fer grans canvis en el disseny de la planta productiva. Si aquestes PIMEs funcionen dins d’un clúster, com així és, comparteixen recursos i informació cooperant en xarxa. I, exacte, això els permet acumular coneixement de manera més ràpida ja que accedeixen i acumulen coneixement propi i de la resta d’empreses del clúster. Amb això, accelerant i enfortint les relacions dins dels clústers i entre ells, aplicant l’enfocament escandinau les PIMEs que hi formen part poden evolucionar més ràpidament en el seu procés d’internacionalització i guanyar competitivitat més ràpidament. Amb l’afegit que quan una PIME del clúster fa un pas endavant, això acaba contagiant-se a la resta d’organitzacions.

Hi ha alguns economistes i no economistes més favorables a augmentar la grandària de les empreses. Tot i això, d’acord amb l’informe del panorama europeu de clústers i canvi industrial (edició 2020) publicat per l’Observatori Europeu per als clústers i el canvi industrial, s’han identificat 2.950 clústers industrials al territori europeu, quasi el 25% dels llocs de treball a Europa són generats a clústers industrials, els clústers presenten un nivell de productivitat un 25% per sobre de la mitjana (en els 200 clústers amb més rendiment la productivitat es troba un 140% per damunt de la mitjana), el creixement anual de la productivitat en els clústers està creixent un 0,3% per damunt de la mitjana.

Finalment,  s’ha de tenir en compte que l’especialització de la indústria europea prové a parts iguals de grans empreses i de PIMEs que operen en clústers. Per tant, els valencians ni érem ni som una anomalia en aquest sentit. Aprengam dels moments durs i no oblidem qui som i d’on venim, els clústers haurien de ser la pedra angular de la política industrial valenciana.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email