Com molts vostès supose que saben, em dedique professionalment a la docència i a la recerca a la Universitat de València. Concretament dins de l’àrea d’organització d’empreses. Per aquest motiu tots els cursos forme en coneixements i habilitats que tenen a veure amb la direcció d’empreses a diferents generacions de joves per a que esdevinguen els i les professionals que dirigiran empreses en el futur. Dins de les aules de la Facultat d’Economia les dones suposen al voltant del 50% de l’estudiantat, les dones també suposem al voltant del 50% de la humanitat.
Un dels temes que toquem en les assignatures de Grau és la Direcció de Recursos Humans (HR), doncs bé el darrers enfocaments dins d’aquesta àrea apunten a que una de les principals fonts d’avantatge competitiu per a les empreses és el talent i que l’àrea de HR és clau per a captar, desenvolupar i retenir el talent humà en les organitzacions, però què està passant realment? Entendran que moltes vegades em pregunte i em preocupe què passa amb els i les joves que forme una vegada acaben el seus estudis i s’incorporen al món del treball. Però en aquesta ocasió permeten que centre la meua atenció en elles.
La primera pregunta que caldria fer-se és, la nostra joventut té un nivell educatiu semblant als nostres socis europeus? Per a contestar a aquesta pregunta, he consultat les dades a EUROSTAT. Així, els dos gràfics que tenen a continuació mostren el percentatge de població (femenina i masculina) entre 30 i 34 anys que ha completat algun nivell d’estudis no obligatoris.
Tal i com es pot observar als gràfics 1 i 2, tenim les dones joves més formades del continent europeu, doncs al voltant d’un 47,5% de les dones joves de l’Estat espanyol han completat algun nivell d’ensenyament no obligatori. Mentre que per al cas dels homes de la mateixa edat, el percentatge d’homes que han completat alguna etapa d’ensenyament no obligatori és similar a la mitjana europea.
La següent pregunta seria, això millora les perspectives d’ocupació de les dones joves de l’Estat espanyol en la mateixa mesura que les dels seus homònims masculins i les dones de la resta d’Europa? Per a respondre, donem un cop d’ull al que ens diuen les dades de l’EUROSTAT.
Als gràfics 3 i 4 es mostra el percentatge de persones ocupades (dones i homes) d’entre 20 i 34 anys que han superat estudis no obligatoris. Amb aquestes dades es veu clarament com les dones de l’Estat espanyol tenen moltes dificultats per a trobar una ocupació remunerada en comparació amb la mitjana europea, tot i tenir una formació per damunt de la mitjana europea. Així menys del 75% de les dones de l’Estat espanyol que han completat algun nivell d’ensenyament no obligatori estan ocupades, front al vora 90% de les alemanyes, el vora 80% de les portugueses (Portugal estaria en la mitjana de la UE). Al voltant de cinc punts percentuals per davall que la mitjana de la UE (27 estats). És a dir si eres dona i ciutadana de l’Estat espanyol els teus esforços per formar-te i desenvolupar-te professionalment tenen menys rendiment que a la resta de l’Europa occidental. Tenim dones més formades que la resta del continent i el nostre teixit productiu no està aprofitant el seu talent.
D’altra banda la situació dels homes joves de l’Estat espanyol també és pitjor que els de la resta del continent. Així, amb un percentatge similar a la mitjana de la UE d’homes entre 20 i 34 anys que han completat estudis no obligatoris el percentatge d’ocupats (al voltant del 70%) és menor que la mitjana de la UE (al voltant del 80%). Per tant, tampoc s’estaria aprofitant el potencial dels homes joves tot i tenir un percentatge d’homes joves amb formació similar a la resta del continent.
En resum, el nostre teixit productiu no està aprofitant el talent dels joves formats. Per això no és d’estranyar que cada vegada hi haja més gent jove que arribe a la universitat amb la idea de formar-se i anar-se’n altres països per a tornar de vacances a casa a visitar amics i familiars. Hi ha una frase que he escoltat massa vegades: “jo voldria quedar-me a casa però ací no hi ha futur”. Les dades d’EUROSTAT confirmen les percepcions dels joves, en especial de les dones joves.
Arribats a aquest punt caldria preguntar-nos com remunera el teixit productiu a homes i dones, per a fer-ho analitzarem el gap salarial de gènere que mesura la diferència entre la retribució bruta per hora pagada als empleats homes i la retribució bruta per hora pagada a les dones expressada en percentatge de la retribució bruta per hora pagada als homes. Així, al gràfic s’observa com en el cas de l’Estat espanyol aquest gap salarial de gènere s’ha reduït en els darrers 5 anys i està per sota de la mitjana de la UE, però eixa reducció s’ha estancat durant els anys 2016 i 2017. Caldrà estar-ne atents a l’evolució. Però tot i aquesta reducció, crida l’atenció que l’estat amb major percentatge de dones que han completat estudis no obligatoris i on hi ha major percentatge de dones amb formació que d’homes, existisca eixe gap salarial perquè això implica que homes amb menys formació estan sent remunerats millor que dones més formades i això NO té cap lògica econòmica. Ans al contrari, està revelant l’existència d’una assentada discriminació de gènere al mercat de treball que es tradueix en el no aprofitament de tot el potencial i el talent de les dones.
Amb aquestes reflexions m’agradaria posar en el debat públic de manera assossegada que el talent no té gènere, ni raça, ni ètnia, ni religió. El talent és inherent a la humanitat en qualsevol de les seues formes. És aquest talent la principal matèria primera sobre la que descansen totes les formes d’innovació en l’empresa i sobre elles la competitivitat. NO ens podem permetre el luxe de malbaratar ni un gram de talent. El S.XXI ha de ser el segle de les dones.
Foto: EVA MÁÑEZ
