Malesmares vs. Bonesmares: la lluita per la criança (im)perfecta

VALÈNCIA. Abans de res, els demanarem que facen l’exercici d’entrar en la pàgina de facebook de l’IVAM i  tafanejar en l’apartat de les ressenyes. I potser si dediquen mig matí podran trobar entre la cinquantena de valoracions escrites pels usuaris alguna que faça referència a l’art modern. Perquè la majoria d’elles es dediquen, amb tota la raó del món, a protestar per un infaust episodi propiciat per un desconsiderat segurata que un mal dia va gosar enviar a mamar al WC una mare i el seu nadó. L’IVAM, encertadament, va demanar ipso facto disculpes públicament i li va faltar jurar per la glòria d’Andy Warhol que mai més es tornaria a repetir la barbàrie. Però era massa tard... el comando mamella ja havia activat el seu dispositiu i el museu quedaria escarmentat per sempre després de pagar amb la seua imatge els pecats del desafortunat treballador.

És només una prova de l’eficiència organitzativa de l’anomenada lliga de la llet; diversos col·lectius de dones en favor de la lactància materna que es prenen molt a pit, mai millor dit, el seu dret a alletar els fills. I qui s’atrevisca a posar-lo en perill haurà de veure-se-les amb el seu implacable poder de mobilització. “La lactància natural és un dret que està sobre el paper, però que encara no està assolit del tot en la pràctica. En clau de consciència social encara hi ha molt per fer. S’ha deixat de considerar normal un costum que així ho era de tota la vida entre els mamífers. Nosaltres només lluitem per aconseguir de nou eixa normalització. Per a que les dones que decidisquen donar el pit se senten respectades i acompanyades. Sempre des de la llibertat i evitant radicalismes”, explica Zule Millás, voluntària de l’Associació pro lactància Sina. 

Víctimas de la lactancia

Un dels últims que es va aventurar a desafiar-les va ser José Mª González Cano. El cap de Pediatria de l’Hospital General de Castelló soltava en el llibre “Víctimas de la lactancia materna” bombes com que la lactància més enllà dels primers quatre mesos suposa una esclavitud innecessària per a la mare, que la llet materna sempre és bona però no sempre és suficient, o que en els últims anys els estaven arribant als hospitals més casos de desnutrició i deshidratació que mai per culpa d’una lactància materna mal gestionada. No fa falta dir que el bon senyor no va arribar a presentar el llibre per pressions de grups pro-lactància, la convocatòria d’una mamellada a la porta de la llibreria on havia de tindre lloc l’esdeveniment, i una petició en change.org demanant la seua destitució ique l’obra fóra rectificada. “Vaig escriure el llibre per imperatiu moral perquè considere intolerable que s’estiguen donant ara més casos de raquitisme que fa 40 anys, quan vaig començar a exercir. Tot el que dic ho subscriuen el 80% dels metges que tenen una àmplia experiència, però no s’atrevixen a dir-ho en veu alta per por al lactivisme. És un moviment amb un poder immens, amb llargs tentacles en la premsa i l’opinió pública. Diuen que són respectuoses però no m’ho semblen en absolut. Estic cansat de vore en els hospitals com infermeres acoquinen les mares que no volen donar el pit. Sent que he patit la Síndrome de Galileu, que si dius la veritat et cremen”,  afirma González Cano.

A esta defensa acèrrima de la lactància materna s’han afegit en els últims temps una sèrie de causes menors més, que en conjunt han esdevingut moda. I amb ella, ha emergit també el conseqüent greuge de les mares no alletadores que, per gust o necessitat, han decidit alimentar els seus nadons amb eixe artefacte de l’Avern també anomenat biberó. Senten, estes últimes, que darrere els manifestos pro-lactància materna sempre hi ha un juí en negatiu cap a l’artificial. Una estigmatització que s’afig a la propiciada per algun que altre naming maliciós  com per exemple el de la tan en boga criança ‘amb apego’ o respectuosa. Una trampa del llenguatge que torna a col·locar en una posició delicada a les dones que no opten per eixe sistema. Perquè, quina mare seria capaç d’admetre sense sentiment de culpa que vol criar el seu fill sense apego o sense respecte? És una de les qüestions sobre les que pretén fer reflexionar Inés Peris. És codirectora de [M]otherhood; un documental sobre els mites de la maternitat i les pressions socials a eixe respecte. Ens avança algunes conclusions del treball, actualment en fase de producció: “El que més m’ha sorprés de tots els testimonis que ens han arribat ha sigut la falta d’empatia en general. S’ha format una espècie de guerra entre dos bàndols i la defensa del discurs d’unes implica molt sovint l’atac al de les altres. No entenc eixa falta de solidaritat entre elles. Probablement el problema ve de la base de la pròpia societat, del poc respecte que es té per les decisions dels altres i per la tendència a pensar que el que és bo per a un, ho ha de ser obligatòriament també per a tots”.

Com hem arribat fins a este punt? En el principi no hi havia dones. Hi havia mares. En el moment del part, les fèmines canviaven la seua identitat per un fill. I a ell i a tots els que vindrien després es dedicarien en cos i ànima. Cap problema. Però arribaren el capitalisme i les guerres, i les dones hagueren de suplantar els marits en els seus llocs de treball. I resulta que van demostrar que ho podien fer igual de bé o millor que ells. I esperonades per un dimoniet anomenat moviment feminista començaren a exigir els seus drets. En aconseguir-los, les mares hagueren de renunciar a la dedicació exclusiva de la seua prole, compatibilitzant la criança amb les seues professions acabades d’estrenar. Un complicat trencaclosques que van aconseguir fer encaixar a base de biberons, guarderies i bolquers d’un sol ús. I les diverses generacions que cresqueren així, fortes i sense traumes, constataren que el mètode era bo.

Mare professional

Però del més enllà arribà un castic en forma de crisi econòmica i la mancança de llocs de treball tornà les dones a les seues cases. Que el feminisme tampoc no estava tan evolucionat com per a que foren els seus marits qui feren el sacrifici... I davant l’absència d’un treball remunerat, les dones hagueren de dedicar-se de nou en exclusiva a la seua família com antany, sols que els temps havien canviat i eixa tornada enrere era difícil d’empassar. Van trobar, però, una manera no només d’assumir la nova situació, sinó de portar-la amb orgull: la maternitat passava a ser una nova professió en un terreny abonat per una sèrie d’idees hereves del maig del 68.

Naixia així un corrent de bonesmares, adoradores del déu Carlos González i haters del dimoni Estivill,que alletaven els seus fills a demanda durant un any com a mínim, i que després practicaven el baby led weaning. Un tipus d’alimentació autoregulada pel bebé que prescindix dels triturats i li permet experimentar amb el menjar, també coneguda com ‘passar de la mamella als macarrons’. Fa falta temps, paciència i moltes baietes, sí. I quan arribava la nit, practicaven el collit fins que el xiquet decidia per pròpia voluntat emancipar-se de l’habitació dels pares. Les guarderies quedaven desterrades; com a màxim s’acceptaven cases niu amb mares de dia. I després va vindre la tornada als bolquers de tela, els mocadors de porteig, i les jornades intensives de costura, pastisseria i manualitats nivell pro. El mercat i internet van fer la resta. L’un proporcionant-los a preu d’or tot el material pertinent per a cobrir eixes noves necessitats. L’altre oferint-se d’aparador on exposar tan currades creacions. I és així com es crea una moda. “Si escarbes un poc darrere d’eixa tendència naturalista aparentment tan innocent,  trobes que tot ve d’un moviment ultraconservador i ultracatòlic americà que baix un pretext de modernitat pretén fer-nos tornar a l’edat mitjana. La filòsofa Elisabet Badinter parla d'un naturalisme reaccionari amb pell de progressisme. Jo no veig malament que una dona decidisca lliurement alletar al seu fill a demanda ni gitar-se’l el temps que li done la gana. El que trobe perillós és que es propugne que una bona mare ha d’estar 24 hores del dia i 365 dies a l’any fent-se càrrec dels seus fills, i preferentment a casa. I qui no ho faça és una mala mare i s’ha de sentir culpable”, afirma Inés Peris.

Però no hi ha tendència que cent anys dure, o almenys que regne pacíficament sense cap competidora. I a les bonesmares van començar a plantar-los cara altres mares dissidents que no arribaven a les exigències d’eixe model de criança plusquamperfecta, o simplement no tenien ganes de passar les vesprades entre tones de paper pinotxo i sucre glacé. I es van autobatejar de la pitjor manera possible, com a malesmares, avançant-se així al qualificatiu que presumiblement la societat els anava a atorgar. El que en principi va ser un club d’internautes que vivien sense complexos ni pressions la seua gens idíl·lica maternitat, i inclús s’atrevien a reivindicar temps per a elles mateixes, ara és un altre exèrcit blogosfèric de més de 30.000 sòcies registrades, 150.000 fans en facebook i altres tantes al carrer que defensen la criança imperfecta.

La clau per a decidir en quin bàndol posicionar-se o, encara millor, acabar amb la batalla l’explica la popular bloguera i pediatra de l’Hospital alacantí Medimar, Lucía Galán, en el seu últim llibre “Lucía, mi pediatra. Lo mejor de nuestras vidas”: “Per a que les coses funcionen, la mare ha d’estar bé. I açò passa pel fet que ella se senta lliure per a prendre les seues pròpies decisions i la gent que l’envolta li done suport quasi de manera incondicional (...) Els professionals estem per a ajudar, assessorar i donar informació quan les famílies ens ho sol·liciten; mai per a criticar, jutjar ni culpabilitzar. Si la mare està bé, tot està bé”.

I a tot açò... on estan els pares? Algú ha sentit parlar d’ells?