X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ressenya

Martí Domínguez i l’esperit del temps més cruel

12/11/2019 - 

VALÈNCIA. Una de les principals dificultats de qualsevol llengua minoritària –entenent ara i ací per això no tant la quantitat de parlants que la fan seua, sinó sobretot la minorització que comporta l’absència d’unes estructures estatals potents que la reforcen culturalment– és una inevitable tendència a l’endogàmia. Per pura supervivència, moltes de les expressions artístiques o sobretot literàries en eixa llengua són sovint folkloritzants o insistentment proclius a la recreació de consum intern, al reconeixement de la pròpia identitat i dels seus trets característics com una sort d’afirmació orgullosa de l’existència, com una necessitat de pur manteniment o fins i tot com un crit d’auxili.

Difícilment la literatura produïda en eixes situacions pot escapar del tòpic celebrat, de l’evocació historicista de velles glòries, dels escenaris reconeixibles dotats d’una aura primigènia (amb una clara i inquietant propensió rural) o de la plasmació més o menys encertada d’una manera de ser o d’estar clarament localista, precisament pels condicionants, prejuís o complexos que han nodrit els esquemes mentals dels resistents parlants o lectors, com una assumpció més o menys conscient de la seua condició subalterna, i que d’esta subtil manera es retroalimenta i perpetua.

Per fortuna el valencià, tot i mantindre encara bona part dels dèficits minoritzants ja mencionats, fa temps que va deixant arrere eixa dificultat per elevar els escenaris i els personatges de la literatura. Més enllà de convertir-los en reflex i espill de reconeixences del propi món predeterminat de l’autor, cada volta amb més freqüència la mirada s’alça i situa eixos escenaris, personatges i situacions en llocs fins fa poques dècades senzillament inversemblants.

En el cas valencià, molt probablement el màxim exponent literari d’eixa elevació per damunt del paisatge i el paisanatge habituals siga Martí Domínguez (Madrid, 1966). La mirada desacomplexada de l’autor ja va donar mostres de la seua voluntat amb el seu primer fruit, Les confidències del comte de Buffon (1997), al qual seguirien El secret de Goethe (1999) i El retorn de Voltaire (2007), l’anomenada trilogia de la Il·lustració. Una evocació d’uns temps i uns espais que exhibien unes determinades preferències culturals i vitals però que al mateix temps eren una declaració d’intencions resolta, des del punt de vista literari, més que satisfactòriament. Després vindrien més novel·les i assaigs alternant amb desimboltura eixa estranya mixtura entre ciències (la seua condició i vocació de biòleg) i lletres, i que encara resulta –som així, probablement un més d’aquells dèficits– tan inhabitual com fascinant.

L’esperit del temps (Proa, 2019) és prou més que una nova prova d’eixa reconeguda capacitat de Martí Domínguez per situar-se en coordenades de temps i d’espai diferents de les viscudes o heretades. La novel·la essencialment el relat d’unes falses memòries d’un metge i científic austríac en realitat utilitza la biografia personal i professional d’eixe personatge per a mostrar l’arquitectura moral, intel·lectual i científica del règim nacionalsocialista. Un repte literari pràcticament insòlit fins ara en les nostres lletres, i d’abast europeu.

Arribats a este punt, i determinada amb claredat la intenció de l’autor, l’elecció del personatge sobre el qual pivota la història com un eix central implicava riscos elevats. I més quan, al llarg de més de quatre-centes pàgines, la pretensió és tan totalitzant i ha de condensar-se en un únic personatge principalíssim. Però d’eixe repte també ha eixit més que triomfant Martí Domínguez, perquè la narració en primera persona acaba per conformar la personalitat plena del protagonista, i les seues arestes infinites. Nazi fervorós (ma non troppo, i eixa relativa i interessada ambigüitat està perfectament traçada), el caràcter indolent i vanitós del personatge de ficció encarna un arquetip construït molt probablement a partir de fragments de biografies reals de científics alemanys de l’època –perquè l’esforç documental és immens, i es nota–, i el resultat és tot un Frankenstein sinistre que al mateix temps vol presentar una acusació però també una necessitat de comprensió, la gènesi d’unes actituds paradoxalment incomprensibles.

En L’esperit del temps assistim a la depuració dels jueus de la comunitat científica i les universitats, a la conjura d’eixa mateixa comunitat en proporcionar les bastides intel·lectuals de la política racial del nazisme o a la posada en pràctica d’eixes polítiques per mitjà de liquidacions massives de poblacions no germàniques realitzades amb la coartada moral d’aquells estudis. Però tot això són només els traços grossos. Perquè un dels grans mèrits de la novel·la és la concreció, la duríssima concreció que va prou més enllà de mostrar-nos les estructures que van fer possible tot allò. 

Destinat el protagonista a les terres poloneses conquerides pel règim durant la guerra, serà mà executora en la selecció, per mitjà de criteris morfològics i psicològics, dels individus aptes per a ser “regermanitzats” i dels que, no sent-ho, eren destinats als camps d’extermini o liquidats allí mateix. I episodis esgarrifosos, d’un realisme atroç, com eixe en el qual el protagonista i una companya metgessa, en una estació de trens i davant de la càrrega de xiquets polonesos desembarcats, van triant des d’un costat i l’altre de l’andana els aptes d’acord amb les seues característiques físiques, entre plors, mirades d’espant i una olor nauseabunda provinent dels fumerals del proper camp d’extermini i que ho envaïx tot, en una atmosfera mefítica, infernal, brutal.

Llegint determinats passatges de L’esperit del temps un es pregunta si la nostra meridional i proverbial peresa o indisciplina, o l’absència de seriositat i respecte per les jerarquies no serà més una virtut que un defecte, o en qualsevol cas alguna cosa a considerar de manera més benèvola de com venim fent-ho històricament. Perquè bona part de l’arquitectura de l’horror que mostra el llibre li deu molt a eixes preteses virtuts, a eixos valors que han ajudat sens dubte a fer del món germànic un gegant però també han contribuït a explicar la ceguera davant la crueltat més immensa, en ple segle XX: “Llavors vaig pensar que potser estàvem més prop de les formigues, que maten i esclavitzen els seus enemics, que de la vida de les abelles. Formigues que conquisten nous territoris i exterminen les espècies autòctones. Sense pietat, mogudes per un instint d’ordre superior, d’una ferocitat implacable, que les fa insensibles al sofriment aliè”.

Més que probablement el motor remot de la construcció d’esta novel·la siga la necessitat d’explicació que l’autor precisava, la cerca per pura honestedat intel·lectual o l’obligació d’intentar entendre les raons últimes de tanta clamorosa absència d’empatia, pietat o càrrec de consciència entre gent tan preparada i amb una formació acadèmica i cultural sense comparació en aquells moments, i també una denúncia de la impunitat de tants científics alemanys que esborraren rastres, eludiren indubtables responsabilitats i que de la posteritat obtingueren, en molts casos, més reconeixements que castics.

Amb L’esperit del temps, Martí Domínguez no només ens servix damunt la taula el sinistre diorama del rerefons acadèmic del nazisme que pot ajudar-nos a explicar –però sense acabar de comprendre mai– determinades coses. També ha construït una novel·la més que memorable, un personatge inoblidable destinat a perdurar en la seua miserabilitat o en la seua fatal indolència, un flux narratiu de primer orde, sense llacunes tècniques i que deixa sense respiració en la seua ascensió constant (en les darreres pàgines hi ha passatges que ja pertanyen a la millor literatura bèl·lica), conformant tot eixe conjunt un cercle perfectament tancat, un plaer humà i literari que es desprén de la seua lectura i que sorgix, com una flor entre la brutícia més immunda, del dolor i de la devastació. Una consagració de l’autor i una feliç i veritable fita de les lletres valencianes.

Para saber más

Noticias relacionadas

MATERIAL FUNGIBLE 

Enrique Vila-Matas: como si escribiera desde ese futuro que ya ha sucedido

“Un escritor es un tipo que se quita los guantes, dobla la bufanda, menciona la nieve, nombra la guerra, se frota las manos, mueve el cuello, cuelga el abrigo, va más allá y se atreve a todo. Si no se atreve a todo, no será jamás un escritor”. Al día siguiente me encuentro subrayada esta frase y no recuerdo siquiera haberla leído la noche anterior.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email