X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

ressenya

Mathias Enard: la brúixola que mira cap a l’est

7/05/2019 - 

VALÈNCIA. Amb deliberada lleugeresa mantinc una teoria –més estètica o estetitzant que fonamentada– segons la qual, i dins d’allò que hem convingut en definir com a Europa occidental, les ciutats principalíssimes que a l’oest d’eixe espai marquen l’inici de l’entelèquia fabulosa i real anomenada Orient són Viena i Venècia. Potser per això m’ha agradat tant que Mathias Enard (Niort, França, 1972) situe l’inici i el protagonista de la seua novel·la Brúixola (Empúries, 2016) a la ciutat de Viena. Probablement només un francés –fill, per tant, de tota una tradició colonialista però al mateix temps d’indagació intel·lectual i sovint autoflagel·lant al voltant de la relació amb els altres– era qui podia escriure esta novel·la, un dels cants més bells que mai s’hagen fet a eixa altra entelèquia i realitat, definitòriament i consubstancialment europea, anomenada orientalisme.

Brúixola, que va obtindre el prestigiós premi Goncourt en la seua edició de 2015, en realitat és una llarga, densa, erudita i fascinant evocació que el seu protagonista, el musicòleg i orientalista Franz Ritter (addicte a l’opi i en el tram final de la seua vida) desgrana durant tota una nit, quan comença a nevar, des de l’apartament vienés on viu. Eixa narració, que té el perfum d’un testament vital rigorós i implacable, és també un ajust de comptes amb ell mateix i amb els fets i raons del seu passat, l’autobiografia sentimental que Ritter evoca entre l’insomni, el goig rememorat i la desesperança de qui ja sap que tot s’endinsa cap al final.

I en tota eixa cataracta torrencial de pensaments està sobretot la parisenca i també orientalista Sarah, dona de bellesa llegendària per la qual el protagonista patix un enamorament obsessiu i antic. Eixa relació, que en realitat és la bastida que permet parlar de Brúixola com una novel·la (perquè a banda d’això, la resta és un apassionant, desordenat i erudit relat dels encontres i discrepàncies entre les cultures oriental i occidental) és el pou de plaer i aflicció que dona sentit a tota la vida de Ritter, la llum que en el seu cant crepuscular aporta serenitat i alhora desassossec.

Brúixola no és un llibre senzill. El ritme és tan fascinant com estrany, i la veu monologant del musicòleg cedix espai a les d’altres protagonistes (Sarah, particularment), i tot es presenta barrejat amb l’allau de coneixements, de noms, d’anècdotes, de llargs viatges, d’històries o records que s’acumulen en el pensament de Franz Ritter com una espècie de juí final, solitari i definitiu. El colonialisme, la música, la literatura o l’art són el marc fabulós on tot s’inserix dotant al conjunt d’un escenari de fons acolorit i tremendament atractiu, i per on desfilen sense orde aparent (però molt ordenadament en realitat) Liszt, Chopin, Beethoven o Mendelssohn, però també Goethe, Simenon, Hesse, Balzac, Heine, Nerval o Flaubert i tants altres, l’empremta inextingible de tots aquells que des de la seua condició de teòrics europeus no deixaren de sentir l’influx d’Orient, de la percepció d’eixe Orient, de tots els tòpics i realitats que varen nàixer i créixer amb la mirada posada en l’est que marca la brúixola.

Esta obra de Mathias Enard és un profund i alhora subtil relat on es produïx la mixtura perfecta de referències històriques, artístiques i literàries amb el naufragi personal del protagonista, d’aquell que se sap ja vençut per la vida però alça un cant de frustració que és al mateix temps una acció de gràcies pels dons dels quals també va saber gaudir.

Llibre immens, extenuant, a vegades hipnòtic, la relativa dificultat de la seua lectura (dificultat per la densitat narrativa, però també pels escassos descansos, com correspon al relat d’un flux de pensament d’una nit d’insomni terminal) es veu sobradament compensada per la mirada de conjunt, pel resultat agraït i generós i la valoració que deixa el seu record, el cabal enorme de savieses variades que Mathias Enard ens regala sense por a l’excés ni a les modes literàries, autèntic i genuí com els contes fabulosos que ens parlaven, quan érem xiquets i el món un tresor per descobrir, del fastuós Orient i les seues meravelles. 

Noticias relacionadas

MATERIAL FUNGIBLE 

Enrique Vila-Matas: como si escribiera desde ese futuro que ya ha sucedido

“Un escritor es un tipo que se quita los guantes, dobla la bufanda, menciona la nieve, nombra la guerra, se frota las manos, mueve el cuello, cuelga el abrigo, va más allá y se atreve a todo. Si no se atreve a todo, no será jamás un escritor”. Al día siguiente me encuentro subrayada esta frase y no recuerdo siquiera haberla leído la noche anterior.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email