habitem

Mediaset i la distòpia de la classe mitjana als barris de la perifèria

Des de principis dels 2000, les sèries de televisió espanyoles han decidit transcórrer a escenaris on no viu la majoria de l’audiència

25/01/2022 - 

VALÈNCIA. A les primeres dècades dels anys 2000, bombolla immobiliària inclosa, no és quan més es va construir a grans ciutats com a València. Amb un ritme de desenvolupament diferent al de la costa de la Plana, la Marina o fins i tot el Baix Segura, la València que coneixem és majoritàriament de gotelé i tendal verd.

Però els canvis a la ciutat no són d’un dia per a un altre. Ni entenen de termes municipals. Segons el Cadastre, el 25% de Bétera o Rocafort sí s’ha construït durant els anys del boom. Les seues normatives urbanístiques ho van preveure als anys 90 basades en la idea de ciutat jardí que feia cent anys va creuar el Regne Unit per sembrar la llavor als Estats Units. Però a l’Espanya del gotelé i el tendal, qui va introduir estes idees al públic?

A més, ha sigut un canvi progressiu. De fet, en sèries com a Periodistes (1998-2002), Aladina (2000-2002), Compañeros (1998-2001) o 7 Vidas (1999-2006), els protagonistes vivien en pisos, encara que casi totes reflectien la classe mitjana-alta. En Farmàcia de Guàrdia (1991-1995) i Manolo y Benito: Manos a la obra (1998-2001) l'espai públic era fonamental, com no podia ser d'una altra manera.

Médico de Família (1995-1999) va ser pionera, perquè es traslladava a la perifèria a la qual aspirava la classe mitjana -no al Carabanchel de Manolito Gafotas- amb el bungalow, el cotxe, el gos i fins i tot criada. Un punt d’inflexió constatable amb Los Serrano (2003-2008), que també va transcórrer en una perifèria de bé, Mis Adorables Vecinos (2004-2006), on una família humil "ascendeix" a una urbanització de luxe, o Casi Perfectos (2004-2005), on el cotxe era necessari per a tots els desplaçaments. L’espai públic desapareix per complet en estes series, En canvi Aída (2005-2014) és una de les poques produccions televisives situades en un barri obrer, on hi ha poc ús del cotxe.

L'última gran sèrie a la ciutat va ser Aquí no hay quien viva (2003-2006), que va donar pas a la periferia amb La que se Avecina (2007-actualitat): el Mirador de Montepinar es podria situar en qualsevol urbanització de la península. Al cap i a la fi, com això de la pescateria en un PAU ningú s’ho creu, fins i tot els peixos de l’atrezzo són de plàstic. L'impacte en l'imaginari col·lectiu és tan real com la quantitat de vídeos que hi ha en Youtube amb maquetes del Mirador de Montepinar (de veritat). El canvi d'escenari també va propiciar canvis en les trames: del parc i el bingo de ANHQV al descampat i les rotondes de La que se Avecina. Los Protegidos (2010-2012) o Los hombres de Paco (2005-2010), perpetuen el mateix esquema urbà i la relació amb el cotxe.

L'excepció són les sèries històriques (en Cuéntame Cómo Pasó es compta molt bé el que va representar el cotxe en els 70 per a les classes mitjanes) i les sèries localitzades fora de Madrid -oh!- de Verano Azul (1981-1982) a Mar de Plástico (2015-2016) o Allí Abajo (2015-2019).

Durant les últimes dècades, només la contracultura ha obert el foc contra el cotxe. Es podria dir que aquestes sèries només reflecteixen la realitat d'una època, però en la realitat contribueixen a legitimar els nostres comportaments i a modelar les nostres aspiracions. Construeixen l'imaginari col·lectiu sobre la ciutat i el territori.

La ciutat creix ara per Malilla, Benicalap o la Fonteta de Sant Lluís com barris genèrics amb desenes de Montepinars. Així que està bé recordar que els productes culturals de masses a Espanya han contribuït a que Amsterdam i Copenhaguen foren autèntiques utopies per a nosaltres. Però la televisió no ho és tot.

Noticias relacionadas