VALÈNCIA. El 4 de març s'obrirà en el Museu d'Història de València l'exposició de Rafael Tormo " IP30. Memòria de la desaparició. Habitar l'oblit." La peça central de l'exposició serà una gran instal·lació -creada per Rafael Tormo- en l'hall del MhV . L'obra està formada per centenars de rajoles; sobre cadascuna de les peces hi ha el nom d'un represaliat en les presons de la ciutat de València entre 1939 i 1959. Al voltant d'aquesta instal·lació se situen unes estructures actives en forma de rellotge que indiquen diferents localitzacions de les fosses dels represaliats en el Cementeri General de València.
Les fosses comunes franquistes no només estan repletes de cossos assassinats. Tampoc no són simplement un «lloc de memòria». Són un espai en el qual creix l’herba, amb el que s’especula i es compra —es lloga, es ven—, i on els gats dormen sota el sol a l’hivern. La memòria de les fosses ens persegueix. Construir monuments s’ha convertit en una manera de sepultar el passat, però també de comunicar-lo en el present. Habitem l’oblit a través de la creació artística i la recordem els que no estan, creant artefactes que sobreviuran la nostra pròpia desaparició.
Existeixen més de 20.000 soterrats en aquestes fosses comunes, encara que no tots amb vinculacions polítiques. Altres, per no tindre recursos o algú que els allotjara al panteó familiar, acabaren allí. Però els cossos, al contrari del que s’ha popularitzat en els mitjans, no es trobaven completament desapareguts. A València podien localitzar-se a través d’un sistema de lletres i números. Localitzar la fossa amb eixes coordenades va permetre un primer gest monumental: deixar-los flors. Un gest simple, però que va alterar el significat d’un ermàs abans que es tornara popular com un relat de la desmemòria.
No obstant això, la majoria d’aquestes fosses comunes varen ser destruïdes durant els anys 90. Un intent d’especular amb el terreny va portar a l’excavació de les foses, mesclant cossos i terra. Així es va perdre un lloc on la certesa de la ubicació dels cossos podia encara rastrejar-se en l’àmbit privat i familiar. Els cossos es feren de tots, i la pràctica monumental va transcendir de l’esfera privada a la col·lectiva. Sobre ells, la societat valenciana, va continuar organitzant homenatges, amb la necessitat de seguir subvertint el significat de la fossa comuna. Si la primera resignificació partia de l’ofrena domèstica de flors, la segona va continuar amb la politització de l’espai cada 14 d’abril cantant cançons, portant banderes i entonant discursos.
En 2021 les fosses comunes es convertiren en un memorial que emula la ubicació dels soterraments perduts. També s’instal·laren plaques, oferint una lectura del passat des de la institució. El monument, com a gest escriptural, demostra una acció per la qual la societat dels vius presenta una lectura de la dels morts, que tornen com a fantasmes. Nogensmenys, ens preguntem: És el monument l’única manera d’habitar l’oblit? El monument porta el passat al present, sota l’influx del nostre deute històric, o el sepulta i aparta? És possible una poètica sobre les fosses que transcendisca el relat privat i la narrativa de la derrota?
Amb aquest projecte, es proposa una lectura sobre les diverses escriptures de la història als cementiris; des dels relats i les diferents manifestacions populars sobre allò que hi ha va quedar i ens queda del que va passar. Suggerim insistir en la indagació de les necessitats de generar noves experiències que ens òbriguen la possibilitat, a través de les marques permanents en l’espai, per a ressituar-nos i habitar la desaparició d’eixa memòria. Aquest projecte presta especial atenció a la necessitat social de generar formes físiques per a treballar sobre l’espai, especialment quan des de la ciència no es poden donar respostes tècniques a qüestions com l’exhumació i quan les persones soterrades en aquestes fosses estan lluny de qualsevol vinculació familiar amb la societat valenciana actual. Reflexionem sobre la possibilitat a través del memorial, del monument, d’escriure i generar una narrativa que enterre als morts per a generar un lloc on habitar per als vius.
Aquesta mostra no és només una exposició, vol ser també un espai que servisca per desconstruir, des de distintes disciplines i formats, els relats que busquen conciliar la memòria personal (la mort) i la memòria social (l’oblit) mitjançant representacions de tota mena (monumentals, institucionals, populars) del nostre llegat social i civilitzatori. Aquest projecte es formula en un primer moment de la impugnació del relat instituit per a explorar nous espais que ens obriguen a la possibilitat de ressituar-nos respecte a la nostra manera d’habitar l'oblit. IP30 consta de tres peces: la primera consisteix en un memorial en suspens, sense verticalitat, que s’explora des d’un procés constant d’inestabilitat per a quedar totalment exposat, com a memòria d’un oblit que no deixa de qüestionar-se el seu propi valor testimonial, memorial. I així mostrar la infinitud de sentit com a potència que pot ser revisitada en el temps, restituint el fet en l’origen.
La segona oculta, des de la seua transformació, que la història no te un sentit intrínsec, «en si», impedint-nos veure, una vegada més, que més tard o més prompte el passat desapareixerà definitivament, fins i tot allò que va nàixer per perdurar. Finalment, una tercera peça assenyala l’espai de les fosses com un experiment ritualitzat d’escolta per invocar presències absents i no només com d’un gest precís que marca el lloc on estan els cossos. No es tracta, però, d’un gest ocult o a l'aguait, com qui està a l'espera i es mou amb sigil, i desitja enciclopèdicament saber quelcom que després oblidarà i no li servirà per res. Escoltar sense atendre el que puga significar i si al que es puga sentir.
